Arxiu de la categoria: Biografies

Leyris d’Esponchez, Antoni Fèlix

1 Resposta

(Alais, Llenguadoc, 20 desembre 1750 – Campolongo, Itàlia, 13 juliol 1801)

Eclesiàstic. El 1768 fou nomenat bisbe d’Elna. Elegit diputat pel braç eclesiàstic als estats generals (1789), hi adoptà una actitud conservadora i fou destituït per les autoritats revolucionàries de Perpinyà, que nomenaren en lloc seu el bisbe intrús Gabriel Deville.

S’hi oposà en un opuscle, que fou prohibit; tornà al Rosselló i fou detingut, acusat de conspirar, i deportat. Aconseguí d’evadir-se, i es refugià a Roma. Des d’allí demanà de passar a Barcelona, la qual cosa li fou negada.

Leví ben Gersom

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1288 – 1344)

Metge, matemàtic, astrònom, filòsof i exegeta jueu. Féu comentaris al Pentateuc, i escriví diversos llibres bíblics, un llibre de lògica, onze comentaris sobre les obres d’Aristòtil i cinc llibres de matemàtiques.

A l’obra Les guerres del Senyor, sobre la filosofia de la religió, fixà una línia d’acostament a l’aristotelisme.

Leví ben Abraham ben Hayyim

Deixa un comentari

(Vilafranca de Conflent, Conflent, 1245 – Besiers ?, Llenguadoc, 1315)

Filòsof jueu. Representant de les tendències obertes del seu temps. L’any 1305 residia a Perpinyà.

Autor de dues obres enciclopèdiques Batte ha-Nefes we-ha-Lehasim, en prosa ritmada, escrita a Montpeller el 1276, i Leviat en.

Fou excomunicat i bandejat pels antimaimonistes, que no acceptaven les seves interpretacions al·legòriques de la Bíblia.

Lesfargues, Bernat

Deixa un comentari

(Brageirac, Occitània, 27 juliol 1924 – 23 febrer 2018)

Poeta i escriptor. Ha traduït algunes novel·les catalanes al francès, com Incerta glòria, de Joan Sales, així com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó, entre d’altres.

Influït per la literatura catalana -sobretot de Josep Sebastià Pons-, la seva obra, que s’inicià amb un humanisme naturalista, franciscà, ha evolucionat cap a continguts polèmics de reivindicació occitanista.

Les seves obres principals són: Cap de l’aiga (1952) i Cor prendre (1965).

Lersundi y Ormaechea, Francisco Alejandro

Deixa un comentari

(València, 28 gener 1817 – Baiona, País Basc francès, 17 novembre 1874)

Militar i polític. Governador de Madrid (1851). Ministre de la Guerra (1852), després va ésser successivament capità general de Castella la Nova, novament ministre de la Guerra, ministre d’Estat, de Marina i president del Consell de Ministres.

El 1866 era governador i capità general de Cuba, càrrec que va tornar a ocupar des de la fi del 1867 fins al gener de 1869.

Lerma i Blasco, Joan

3 Respostes

(València, 15 juliol 1951 – )

Polític. Secretari general del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) (1980), fou el primer president de la Generalitat Valenciana (1982) fins al maig de 1995, després de la derrota socialista a les eleccions autonòmiques.

El 30 de juny del mateix any fou nomenat ministre de les Administracions Públiques.

Lerma, duc de *

Deixa un comentari

Veure> Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja  (privat castellà de Felip III, 1553-1625).

Leonardo i Esteve, Tomàs *

Deixa un comentari

Veure> Esteve, Tomàs Lleonard  (arquitecte i escultor valencià del segle XVII).

León i Roca, Josep Lluís

Deixa un comentari

(València, 29 octubre 1916 – 20 juny 2007)

Escriptor i editor. El seu treball d’investigació se centrà especialment en la vida valenciana del segle XIX.

Escriví les novel·les Cala preciosa (1942) i Los Romeu, premi València de Literatura del 1954. Publicà alguns llibres referits a la vida i obra de l’escriptor Blasco Ibáñez: Blasco Ibáñez y la Valencia de su tiempo (1967), Vicente Blasco Ibáñez (1967), Blasco Ibáñez: Política i periodisme (1970) i recopilà i prologà els articles que integren el llibre pòstum de Blasco Ibáñez Crónicas de Viajes (1968).

El 1973 reedità en edició facsímil l’obra de Constantí Llombart, Los fils de la Morta-Viva.

Leon, Carles

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVIII)

Escriptor. Li són atribuïts diversos romanços populars, de poca qualitat, però dignes d’esment pel fet, tan poc corrent a l’època, de ser escrits en la llengua del país.