(Alcoi, Alcoià, 1814 – 1914)
Paperaire. Investigà per perfeccionar la indústria del paper de fumar establerta a Alcoi. El 1860 descobrí el tractament de càrrega mineral que permet al paper de fer una cendra blanca.
Fou el pare de Francesc Laporta i Valor.
(Aielo de Malferit, Vall d’Albaida, 1905 – València, 1955)
Cirurgià i poeta. Obtingué diversos premis als Jocs Florals de Lo Rat Penat, entre ells l’Englantina de 1950 i la Flor Natural de 1951.
El 1948 aparegué el seu recull Flors humils del meu jardí.
(Morella, Ports, segle XIX – França, segle XIX)
Músic. Milità en el carlisme, fet que l’obligaria a exiliar-se a França.
A Ambert (Alvèrnia), i en unió de Mateu Pitarch, fou mestre del famós Emmanuel Chabrier.
(Llíria, Camp de Túria, 1868 – 1 juny 1944)
Músic. Estudià violí al Conservatori de València, on obtingué per oposició el premi de final de carrera. Fou primer violí a les orquestres del mestre Goñi i del Teatre Principal de València.
Donà diversos concerts a Madrid i a Lisboa, on actuà durant una temporada. El 1907 obtingué la càtedra de violí del Conservatori de València.
(València, 8 febrer 1908 – Madrid, 1 febrer 2001)
Filòleg i lingüista en castellà. Catedràtic a la Universitat de Madrid, ingressà a la Real Academia Española el 1951.
És autor d’Historia de la lengua española (1942), La trayectoria poética de Garcilaso (1948) i De la Edad Media a nuestros días (1967).
(Lió, França, segle XVIII – València ?, segle XVIII)
Fabricant. Establert a València, on fou membre de la Societat Econòmica d’Amics del País. Establí una fàbrica de torns de filar la seda del sistema Vaucanson.
Publicà el Tratado de hilar, desovar, doblar y torcer las sedas, según el método de Mr. Vaucanson, con algunas adiciones y correcciones a él. Principio y progresos de la Fábrica de Vinalesa (Madrid, 1779).
La fàbrica fou continuada per Combe i Companyia, que el 1821 millorà les instal·lacions. A mitjan segle XIX l’adquirí Trenor i Companyia, que, a la darreria del segle, la transformà en fàbrica de filats de jute i confecció de sacs.
(Lanuza, Aragó, segle XV – Sallent de Gállego, Aragó, 1643)
Llinatge de l’alta noblesa aragonesa que monopolitzà el càrrec de justícia major d’Aragó des del 1441 fins al 1591.
(València, 1733 – 1791)
Professor i eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia i de llengua hebrea.
Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i fou secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País.
(Perpinyà, 1828 – 1906)
Erudit i polític. Nét de Charles-Pierre de Lamer. Fou prefecte dels departaments de l’Alt Loira i dels Alts Pirineus (1881-84).
Fou un dels fundadors de l’Associació Politècnica dels Pirineus Orientals, en la qual féu importants conferències de tema històric i literari.
(Torrent de l’Horta, Horta, 22 setembre 1793 – València, 7 setembre 1850)
Polític liberal exaltat. Participà a la guerra del Francès sota la direcció del comte d’Almodóvar. Fou empresonat durant el primer període absolutista de Ferran VII de Borbó.
Durant el Trienni Constitucional, col·laborà intensament en la vida política valenciana redactant proclames constitucionals i fundant una acadèmia literària. Exiliat a Londres (1823), treballà en l’editorial de Vicent Salvà. Ocupà diversos càrrecs a la diputació provincial durant el període isabelí.
Redactor d'”El Turia” i “La Verdad”. És autor de Valencia vindicada por el carácter de sus naturales (1831), El teatro de Valencia desde su origen hasta nuestros días (1840), Valencia antigua (1848) i Ensayo de un diccionario valenciano-castellano (1839-42).
