(Barcelona, 1023 – 26 maig 1076)

“el Vell”  Comte de Barcelona i de Girona (1035-76), d’Olèrdola (1049-76) i d’Osona (1054-76). Fill de Berenguer Ramon I i de Sança de Castella. El 1039 es casà amb Elisabet de Narbona, de la qual tingué tres fills, Berenguer, Arnau i Pere Ramon.

Durant la seva minoritat s’encarregà del govern la seva àvia Ermessenda de Carcassona, auxiliada pels bisbes Oliba de Vic i Pere de Girona, el jurista Ponç Bonfill March i el conseller Gombau de Besora.

En els primers anys hagué de lluitar contra el comte Ramon I de Cerdanya, en ajut d’Ermengol III d’Urgell, amb qui també col·laborà contra els sarraïns, que havien ocupat la vall d’Àger (1041). Poc temps després, un cop obtinguda del seu germà Sanç de Barcelona la renúncia del comtat d’Olèrdola (1049), veia perillar la seva situació a conseqüència de la rebel·lió de Mir Geribert, que dominava el Penedès i que no aconseguí de sotmetre definitivament fins al 1059.

A partir del 1045 emprengué sistemàtiques campanyes contra els sarraïns de Saragossa, Lleida i Tortosa, que li valgueren l’ocupació de Camarasa (1050) i l’establiment del règim de pàries.

En morir la seva primera muller (1050) va contraure noves núpcies amb Blanca (1051), la qual repudià al cap de poc temps i es casà amb Almodis de la Marca (1062), mare de Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II, la qual associà al govern.

Per aquest matrimoni i per dissensions sorgides amb la vella comtessa Ermessenda, els esposos foren excomunicats i la seva situació esdevingué novament inestable, tot i que el seu germà Guillem I d’Osona li cedí el comtat d’Osona (1054). La crisi fou superada el 1057, quan el comte aconseguí l’aixecament de l’excomunió i la renúncia d’Ermessenda als seus drets sobre els comtats.

El govern entrà aleshores en una fase de plenitud. Pactà aliances amb els comtes d’Urgell, Cerdanya i Pallars (1057), obtingué la submissió de Mir Geribert, i entre el 1058 i el 1063 portà a terme una sèrie de noves campanyes contra els sarraïns juntament amb el comte d’Urgell, el resultat de les quals fou la reconquesta de la Baixa Ribagorça, mentre que la repoblació pel sud s’estenia a Tamarit i Ullastrell.

Els tributs satisfets pels sarraïns foren tan onerosos, que pogué encunyar mancusos i comprar els comtats de Carcassona i Rasès (1068-70), iniciant així l’expansió ultrapirinenca de la casa de Barcelona.

Als darrers anys del regnat assistí a l’assassinat de la seva muller pel seu primogènit Pere Ramon, que fou excomunicat i s’exilià.

Sembla que la compilació del nucli inicial dels Usatges es pot remuntar a la seva època, i durant el seu govern el comtat de Barcelona assolí l’hegemonia sobre la resta dels comtats catalans.