(Vic, Osona, juny 1663 – Cadaqués, Alt Empordà, 6 novembre 1726)
Escultor. Autor del gran retaule de fusta policromada d’Arenys de Mar, iniciat el 1706. una de les peces cabdals del barroc català.
També és autor dels retaules de Sant Martí de Palafrugell i de Cadaqués (1723), projectat per Jacint Morató i acabat per Joan Torres.
És un exemple típic del barroc exuberant de principis del segle XVIII.
Fou el pare del també escultor i arquitecte Pere Costa i Cases.
(Vic, Osona, segle XVII – Itàlia, segle XVIII)
Austriacista. Conegut també per Cortada i Jonquer.
Fou un dels iniciadors de la guerra de Successió a Catalunya (primavera del 1705) i obtingué el nomenament de coronel.
Prengué part activa en la defensa de Barcelona i fou un dels partidaris de continuar la guerra (Junta de Braços, juny-juliol de 1713).
Amb la derrota li foren confiscats els béns, i el 1715 abandonà el país i es dirigí a Itàlia.
(Vic, Osona, segle XVII – Àustria, segle XVIII)
Austriacista. Ciutadà honrat de Barcelona, participà en la guerra de Successió en els combats de Manresa i Barcelona i en la presa de Montjuïc (1705).
Ascendí a sergent major i lluità a la plana de Vic i a l’Empordà. El 1713 fou nomenat coronel pel govern provisional català; però, contrari a la continuació de la guerra, renuncià el nomenament i emigrà a Àustria.
Després del 1714 els seus béns foren confiscats.
(Vic, Osona, 30 gener 1914 – 12 abril 1992)
Pintor. De formació gairebé autodidacta. Destacà com a paisatgista.
Ha exposat a Barcelona i a Madrid, amb bon èxit, i obtingut nombrosos premis. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona, així com a bones col·leccions catalanes i americanes.
(Vic, Osona, 13 novembre 1751 – Madrid, 31 desembre 1812)
Dramaturg. Escriví, a Madrid, drames històrics a l’estil de Calderón: Federico II (1788), Cristobal Colón (1789), El barón de Trenk (1807). També fou autor del text de tonadillas, sarsueles: El puerto de Flandes (1781, amb música de Pau Esteve), melòlegs, oratoris: Ester (1807) i òperes: Los esclavos felices (1793, musicada el 1820 per Arriaga).
Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà a La derrota de los pedantes (1789) i a La comedia nueva o El café (1792).
Del 1806 al 1808 dirigí, a Barcelona, la companyia de teatre castellà; hi estrenà (1807) les obres del seu rival Moratín: El barón i El sí de las niñas.
Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid arruïnat.
(Vic ?, Osona, segle XVI – Catalunya, segle XVI)
Professor universitari.
Deixeble del llavors bisbe de Girona, Benet de Tocco, li dedicà la comèdia, escrita amb finalitat pedagògica, Sylva comoedia de vita et moribus, publicada a Barcelona el 1576 conjuntament amb un mètode de predir els dies.
(Vic, Osona, 1811 – Barcelona, 18 octubre 1875)
Militar i agricultor. Germà de Francesc. Hereu de la casa pairal Casanova, del Moianès. Brigadier del cos d’enginyers.
Interessat pels problemes del camp, fou un dels fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851). Fou comissari regi d’agricultura per la província de Barcelona, membre de la Junta de Comerç, de l’Acadèmia de Ciències i Arts i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1865).
Publicà Cartilla de agricultura (1862) i diverses memòries: Cultivo de la morera (1840), Necesidad de plantear las escuelas de agricultura profesional (1855), Posibilidad de establecer prados artificiales de secano en España (1857).
(Vic, Osona, 22 novembre 1785 – 11 març 1852)
Bisbe de Vic (1848-52). Ordenat sacerdot (1809), fou canonge de la catedral (1815), secretari del capítol i exercí de vicari capitular (1837-48), malgrat la pressió del govern per donar l’administració a Gregorio Sanz de Villavieja.
Defensà el patrimoni eclesiàstic davant la desamortització.
Fou nomenat bisbe per influència del seu amic Jaume Balmes. Tingué una relació personal amb Antoni Maria Claret.
(Vic, Osona, 25 juny 1943 – 21 desembre 2023)
Poeta i rapsode. Llicenciat en filologia catalana.
Inicià la seva poesia amb un llenguatge popular i una preocupació social (Poemes, 1970, i Tribu, 1973), formalment més rigorosa en els reculls posteriors (Volum inevitable, 1975; Les gestes essencials, 1979, i Nívia, 1981).
Rapsode dels seus versos, ha enregistrat alguns discs, com Anton Carrera diu els seus poemes (1969), Anton Carrera (1971) i Piràmida (1974).
(plana de Vic, Osona, segle XVII – santuari de la Gleva, Osona, 4 febrer 1714)
Cavaller. Ardent partidari austriacista, fou un dels caps de la revolta comarcal del juliol 1705, ja abans que les forces aliades desembarquessin a Catalunya per sostenir el moviment.
El 1709, en ocasió de l’ofensiva del duc de Noailles que amenaçà Vic, es posà al front d’un cos de miquelets voluntaris reclutats per a la defensa de la contrada.
Pel gener de 1714 participà a l’enèrgic alçament contra els ocupants borbònics, manant als 300 homes que ocuparen Sant Hipòlit de Voltregà. Atacat per sorpresa per 2.500 enemics de la columna repressiva del marquès de Montemar, pogué fer-se fort al santuari de la Gleva amb 120 dels seus, esperant rebre al cap de 3 dies socors d’Antoni Desvalls, marquès de Poal, que li havia tramès un enllaç.
Cararac morí en tot cas l’endemà, durant la defensa del santuari. Els seus voluntaris es reteren aviat, sota la paraula, després incomplerta, de ser respectats.
Dades dels Països Catalans 