(València, 1840 – abans 1899)
Militar. Ascendí a capità en la guerra d’Àfrica a les ordres d’O’Donnell. D’idees liberals, combaté a favor de la Revolució del 1868 i el 1873 contra els carlins. La seva actuació al setge d’Ateija li valgué l’ascens a coronel.
El 1884, traslladat a Filipines, combaté els insurrectes i guanyà el grau de general de brigada. Més tard, a Cuba, amb el capità general Valerià Weyler, fou ascendit a general de divisió.
(València, 1818 – 1850)
Escriptor i advocat. És autor de treballs històrics i de quadres de costums valencians, a més d’abundants col·laboracions periodístiques.
(València, 1890 – ?, segle XX)
Artista. A set anys abandonà la seva ciutat i a Buenos Aires començà la seva llarga i triomfal activitat, que desenrotllà per tot el món.
Excel·lí per la comicitat acrobàtica pura, basada en el gest i en l’actitud sense ingerències accessòries.
Retirat dels escenaris, el seu nom artístic, Frank Pichel, figura a molts llibres internacionals dedicats al music-hall.
(València, segle XVII – 1737)
Metge. Estudià teologia a la universitat de València i es dedicà més endavant a la professió militar. Arribà a ésser una figura destacada en la renovació científica del seu ambient. Introduí als Països Catalans les doctrines de l’escola iatromecànica.
A més d’una obra d’interès secundari Certament pharmaceutico-galenicum (València, 1727) en publicà una altra en dos volums titulada: Opus neotericum medicum, editada el 1737 a València, poc temps després de la seva mort.
(València, segle XVII – 1726)
Teòleg i predicador de l’orde de la Mercè, al qual ingressà el 1680. Doctor en teologia a la universitat de València, es dedicà a l’ensenyament i a la predicació. Fou elegit provincial (1720) i definidor general de l’orde.
És autor d’Evangelio, tesoro de perfecciones varias en cuatro virtudes solas ponderado (1718), i deixà inèdits una col·lecció de Sermones panegíricos y morales.
(València, 2 desembre 1941 – 8 desembre 2013)
Historiador. Es doctorà el 1975 i fou professor titular d’història moderna a la Universitat de València, d’on fou director del Servei de Publicacions. Especialista en l’antic règim i la revolució liberal al País Valencià, ha publicat diversos articles i llibres sobre aquesta qüestió, entre els quals Revolución liberal y revuelta campesina (1977).
Ha treballat, també, l’erasmisme valencià, el comerç amb l’Amèrica colonial o la demografia històrica: La Inquisició al País Valencià (1970), Agricultura y crecimiento económico en la Europa occidental moderna (1992) i Els Homes i la terra del País Valencià: segles XVI-XVIII (1993, 2 vol).
Ha col·laborat o ha estat editor d’algunes obres de síntesi: Història dels Països Catalans (1980), Història del País Valencià (1990), Crisi i modernització al País Valencià (1975) i Familia y estructuras familiares en Cataluña y en el País Valenciano (1995).
Fou director de la revista “Afers” des del 1987.
(València, 4 febrer 1945 – )
Arqueòloga. Es formà a la Universitat de València, on fou deixebla de Miquel Tarradell. Professora adjunta de la Universitat de València (1976), des del 1985 en fou catedràtica d’arqueologia.
El seu treball de recerca abasta els períodes ibèric i romà i s’ha centrat al País Valencià, on ha excavat diversos jaciments (Port de Sagunt, necròpolis ibèrica de Cabezo Lucero) i ha dirigit un important programa d’estudi sobre el territori d’Edeta (Llíria) i de Sagunt. També co-dirigeix els treballs d’excavació a la ciutat fenicio-púnica i romana de Lixus (Marroc).
Entre les seves publicacions destaquen Excavaciones en el Gran Vell de Sagunto (1981), La nécrópole ibérique de Cabezo Lucero (1993, en col·laboració) i Escenas de la ciudad ibérica. Las cerámicas de Llíria (València) (1997).
Ha estat comissària científica de l’exposició “Els Ibers” (París, 1997-98; Barcelona ì Bonn, 1998).
(València, 1941 – )
Sociolingüista. Introductor dels estudis de sociolingüística als Països Catalans i a l’estat espanyol. Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Obtingué el premi “Gaietà Huguet” als Jocs Florals de València (1962) amb l’assaig Canemàs. Col·laborà en la “Revista de estudios políticos”, al diari “Madrid” i a d’altres publicacions.
Becat per l’American Council of Learned Societies (1970-73) treballà amb Joshua Fishamn a la universitat de Yeshira (Nova York) i amb Charles Ferguson a la de Standford. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l’Associació Sociològica Internacional (1970), n’ha estat vice-president (1974-78) i president (1978-1982).
El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto. Convocà el Seminari Internacional de Sociolingüística a Perpinyà (1977), l’International Seminar of Language and Society a Bangor (Gal·les 1979), el Congres of Lingüistic Problems of European Uonty a Meran (Tirol, 1980) i el I Encontre Universitari de Sociolingüística a Lleida (1981). Del 1976 fins al 1987 fou professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.
Partint d’una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea.
Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). El 1983 publicà Dir la realitat i el 1998 La mort humana.
(València, 4 febrer 1832 – Madrid, 30 novembre 1917)
Arquitecte. Féu els estudis a Madrid, on posteriorment ocupà diversos càrrecs oficials i docents, com professor de l’Escola Superior d’Arquitectura.
Projectà en estil neoromànic la col·legiata de Covadonga (Astúries).
Dades dels Països Catalans 