(València, vers 1855 – després 1916)
Pintor. Dedicat gairebé exclusivament a la pintura de flors, arribà a ésser un dels principals representants del gènere a València.
Participà a les exposicions de belles arts de Madrid dels anys 1884, 1887, 1890 i 1897 i a la de Barcelona del 1888.
És representat al Museu de Belles Arts de València.
(Russafa, València, 1 novembre 1865 – València, 30 maig 1897)
Torero. Havia treballat d’obrer en una empresa anomenada La Fabril, i per això fou conegut pel sobrenom de Fabrilo. Prengué l’alternativa a València el 1888, i la confirmà a Madrid l’any següent.
Practicà una lidia audaç i vistosa, tot i que no era home de grans condicions físiques, i aconseguí una notable popularitat, sobretot al País Valencià. Morí a conseqüència d’una cornada, quan un públic accidentalment hostil li exigia d’executar una suerte difícil.
Un germà seu, Francesc, morí també a la plaça de València, el 1899.
(València, 29 març 1815 – Madrid, 5 novembre 1872)
Advocat, escriptor i polític carlí. Féu la carrera de Dret a València i l’exercí en aquesta mateixa ciutat i a Madrid. Fundà diverses revistes catòliques i tradicionalistes. Fou diputat des del 1858 fins que emigrà, el 1868, i, en tornar, fou també senador.
Al Parlament i a la premsa es féu famós per les seves campanyes contra el liberalisme, les lleis desamortitzadores i el centralisme, i a favor del poder temporal del papa. Ingressà al partit carlí el 1868.
Durant el seu exili cerca de reconciliar Carles de Borbó amb Isabel II de Borbó (1869) i assistí a la conferència carlina de Suïssa (1870). Fou un gran propagador del carlisme i sortí d’ell la iniciativa de fundar el directori central d’aquell partit.
Entre els seus escrits polítics destaquen Las doctrinas católicas y monárquicas en el Congreso (1861), El Rey de España (1869) i La cuestión dinástica (1869).
(Benifaraig, València, febrer 1633 – València, 1 gener 1711)
Jurista i eclesiàstic. Estudià arts a València, lleis a Salamanca i es doctorà a València, on després exercí d’advocat. Fou successivament assessor del tribunal de la governació de València (1660-66), fiscal de l’audiència del regne i oïdor criminal i civil, assessor de la capitania militar, i, el 1684, ascendí a regent del consell suprem d’Aragó.
Vidu, fou elegit bisbe auxiliar per l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí, i visitador general de la diòcesi. Fou consagrat el 1692. El 1707 intentà d’assuaujar les conseqüències de l’entrada de les tropes de Felip V de Borbó, victorioses d’Almansa, a València.
Escriví uns elogis al lloctinent de València Vespasiano Gonzaga i a l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.
(València, 15 juliol 1791 – Granada, Andalusia, 30 agost 1857)
Militar. Prengué part en la guerra del Francès. Acusat de liberalisme, el 1823 fou expulsat de l’exèrcit. Rehabilitat el 1824, el 1843 fou nomenat membre d’una comissió encarregada de redactar la història de l’arma d’enginyeria.
Durant deu anys descobrí i catalogà diversos projectes de fortificacions i documents inèdits. El 1849 fou nomenat membre corresponent de l’Academia de la Historia.
Autor de l’Informe sobre la Comisión de Historia del Archivo de Simancas (1847-50).
(València, 1480 – 1553)
Teòleg i poeta en llatí i en castellà. La seva família era originària de Gènova. Format a la naixent universitat de València. Estigué molt vinculat a la casa dels comtes d’Oliva i en general a les classes dirigents civils i eclesiàstiques de València.
Compongué, tot i estar emparentat amb els caps dels agermanats, diverses Apologiae en vers i llargs comentaris en prosa en lloança del lloctinent i dels nobles valencians implicats en la guerra de les Germanies: escrites vers 1521, no publicades fins al 1543, constitueixen una de les primeres relacions històriques d’aquesta convulsió social.
Saludà l’arribada de Tomás de Villanueva a la seu valenciana amb una Elegia in mala nostra temparum (1544). Milità ideològicament en el camp antierasmista: Apologeticon panegyricon (1550).
És autor, a més, d’una Egloga in nativitate Christi (1527), i, en català, d’una Vida, martiri i translació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps sant Abdon i Senén (1542) i d’unes cobles a La vida del gloriós abat i màrtir sant Julià (1527), que denoten una influència de Roís de Corella. La seva obra més ambiciosa, continguda en un còdex, és Phantalia, en vers i llargs escolis erudits.
El seu cognom figura en les obres llatines en la forma d’Agnesius, en les catalanes, d’Agnes.
(València, 3 setembre 1543 – 12 març 1599)
Teòleg i hagiògraf. El 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior.
Publicà en castellà i en llatí, entre altres obres, Dialectarum Institutionum (1572), reimprés a Venècia (1582) i a Colònia (1617); Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer (1575); Verdadera relación de la vida y muerte del P. Fr. Luis Bertrán (1582), totes dues obres traduïdes i impreses a Itàlia.
Mantingué correspondència amb Luis de Granada i deixà inèdita una Historia de la Inquisición.
(València, 1896 – Benimaclet, València, 1948)
Mestre i poeta. Fou president de Nostra Parla -entitat valencianista- i tingué al seu càrrec la secció pedagògica del setmanari valencianista “El Camí”.
(València, vers 1550 – Roma, Itàlia, 1588)
Frare franciscà de l’observança. Bisbe de Bosa (Sardenya) des del 1586 fins a la seva mort. Professor de teologia a València, Lleida, Alcalà, Salamanca i Sardenya.
Seguí l’escola de Joan Duns Escot i publicà Flores theologicarum questionum in primum et secundum librum Sententiarum (Madrid 1586) i Opiniones in librum quartum Sententiarum (Roma 1579), que foren repetidament publicades.
(València, segle XV – 1548)
Poeta. Catedràtic de poesia a la universitat de València a partir del 1516. El 1532 hi féu representar una comèdia de Plaute.
És autor d’una extensa elegia en llatí (1523), que dedicà al marquès de Cenete, Rodrigo de Mendoza, germà del virrei i un dels repressors dels agermanats, i d’una composició castellana en dècimes Tragitriumfo (1524); deixà, a més, un poema llatí de tema marià, i diversos epigrames i dístics que han estat recollits en publicacions universitàries contemporànies.
Dades dels Països Catalans 