(València, 13 gener 1833 – Madrid, 17 desembre 1893)
Polític carlí. Comte d’Orgaz, de Castrillo i de Sumacàrcer. Nét de Pere Caro i Sureda, marquès de la Romana. Estudià a França; s’instal·là a Madrid, on el 1868 fundà el diari “La Libertad Cristiana”.
El 1871 fou diputat a corts per Burgos. En acabar la Tercera Guerra Carlina emigrà a França i a Suïssa, però en retornà amb la Restauració (1875), i, desenganyat dels seus correligionaris, s’apartà de la política.
(València, 2 maig 1607 – Novés, Castella, 19 abril 1663)
Bisbe d’Oriola (1652-58) i de Plasència. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Francesc.
Fou catedràtic de la Universitat de València. Representà a Roma el rei Felip IV.
(País Valencià, segle XV)
Cavaller. Senyor de Sumacàrcer. Es barrejà a les rivalitats del seu temps.
El 1463 sostingué bàndols aferrissats amb Francesc Berenguer de Blanes.
Fou el pare de Lluís Crespí de Valldaura i Bou (València, segle XV – després 1526) Poeta. Es doctorà en lleis a la Universitat de València, d’on fou catedràtic de cànons (1500-03) i rector (1506). Poesies seves, en català i castellà, figuren al Cancionero general (1511). Durant les Germanies (1520-22) lloà en una dècima, en català, la fidelitat de Morella, en contra dels agermanats.
(València, segle XIV – segle XVI)
Família d’il·luminadors, dins el corrent de l’estil internacional. Fou iniciada per:
Domènec Crespí (País Valencià, segle XV – València ?, 1437/38) Il·luminador. Documentat el 1383. És autor de les il·lustracions del magnífic còdex del Llibre del Consolat de Mar de València (1407). També se li atribueixen l’Aureum Opus, el Liber Instrumentorum (1414) i les il·luminacions de Scala Dei, de Francesc Eiximenis (vers 1404). Fou el pare de:
Altres membres d’aquesta família són:
Miquel Crespí (País Valencià, segle XV) Obscur pintor. Conegut del 1432 al 1434. Devia pertànyer a la mateixa família d’il·luminadors.
Pere Crespí (València, segle XV – segle XVI) Il·luminador. Conegut del 1467 al 1503. La seva documentació ha fet creure que es tracta d’un membre més tardà de la família, diferent del fill homònim de Domènec.
(València, 1758 – 11 novembre 1802)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual fou elegit membre el 1793. Era imatger de molta fama i molt destre en l’escultura decorativa.
Esculpí l’altar major de l’església de Sant Esteve i els Sants Joans de l’església de Sant Joan del Mercat de València, considerada la seva millor obra.
(València, 8 desembre 1868 – 29 gener 1950)
Arquitecte. Graduat el 1891, treballà a Barcelona i des del 1900 a València, d’on fou arquitecte municipal.
Del volum de la seva obra, influïda per Violet le Duc i per l’arquitectura de Domènech i Montaner, cal esmentar: el pla general de la ciutat de València, alguns edificis de la mateixa ciutat i l’institut oftalmològic del doctor Viciano a Algemesí.
(València, 13 juliol 1947 – )
Filòsofa. Catedràtica de filosofia del dret, moral i política a la Universitat de València. El seu pensament troba l’arrel en Kant i segueix la via oberta per Habermas.
L’ètica que proposa és mínima, però tampoc no renuncia al millor d’allò que la humanitat ha après després de segles d’evolució: el valor de l’autonomia i la necessitat d’un consens per a l’organització de la vida jurídica i política.
De les seves obres cal esmentar: Crítica y utopía: la escuela de Francfort (1985), Ética mínima. Introdución a la filosofía práctica (1986), Ética sin moral (1990) i La fonamentació filosòfica i científica de l’ètica (1994).
(València, 1560 – 1611)
Matemàtic i naturalista.
Publicà, diverses obres, entre elles un Lunario y pronóstico perpetuo (1594), que fou reimprès moltes vegades fins a mitjan segle XIX i esdevingué un dels llibres més populars impresos en llengua castellana, un Libro de fisonomía natural (1598), també reimprès diverses vegades, resum dels coneixements de l’època en ciències naturals, que fou traduït al francès (1621) i al portuguès (1815), i Aritmética práctica (1604).
(València, 16 març 1775 – segle XIX)
Oficial de l’armada.
Publicà Observaciones sobre la pesca llamada de parejas de bou: utilidad y necesidad de su uso en el golfo de Valencia (1821), i deixà manuscrita una Historia de las cloacas de Valencia.
(València, 11 novembre 1531 – Moixent, Costera, 1584)
Humanista. Fou un gran col·leccionista d’objectes antics.
És autor de diverses obres originals i algunes traduccions.
Dades dels Països Catalans 