(València, 29 octubre 1880 – 7 abril 1956)
Erudit. Baró de San Petrillo.
S’especialitzà en investigacions relacionades amb la genealogia i l’heràldica valencianes –Los malteses en Valencia (1911), Cosas añejas (1919), Los Próxitas y el Estado de Almenara (1932), Los Cruïlles y sus alianzas (1946)-.
Publicà també la sèrie d’estudis Filiación histórica de los primitivos valencianos (1932-41), sobre pintura medieval.
(València, 13 juny 1882 – 17 gener 1963)
Erudit. Fill de Francesc Carreres i Vallo. Es doctorà en filosofia i lletres a la universitat de Madrid amb la tesi Tratados entre Castilla y Aragón (1908), i posteriorment s’especialitzà en història de València, ciutat de la qual fou cronista oficial.
Entre la seva vasta obra d’investigador es destaquen els dos volums de l’Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino (1925), amb una àmplia aportació documental inèdita sobre el tema, i les monografies Notes per a la història dels bandos de València (1930), Vinatea (1936), La Taula de Canvis de València (1408-1719) (1957), Las Rocas (1957) i Los jurados de Valencia y Luis Santángel (1963), entre d’altres.
(València, 16 juny 1916 – 17 maig 1989)
Escriptor i erudit. Col·laborà en la revista “Acció Valenciana” (1930-31) i publicà fins al 1936 algunes narracions en català, entre les quals la novel·la El cavaller del dubte (1933).
Posteriorment s’ha dedicat a l’erudició literària: Las fiestas valencianas y su expresión poética (1949), reedicions de Gaspar Aguilar i Jorge Montemayor, i ha traduït al castellà obres de T.S. Eliot.
(València, 1885 – 1936)
Polític. Milità al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez i era membre de la diputació de València en ésser implantada la Dictadura de Primo de Rivera (1923).
Fou diputat per València a les corts del 1931 i del 1933.
(València, 1845 – 1898)
Metge. Traduí moltes obres professionals. Col·laborà activament a la premsa mèdica.
(València, 1742 – 1809)
Militar. Participà en l’expedició a Alger de l’any 1775. Ascendit a coronel, sobresortí en el setge i la conquesta de Maó (1781); fou nomenat governador de Menorca i ascendit a general. Intervingué en el setge infructuós de Gibraltar contra les tropes angleses (1782).
Nomenat tinent general (1790), dirigí l’exèrcit del Nord en la Guerra Gran contra la República francesa (1793-95); penetrà a França i obtingué algunes victòries, com la destrucció del port d’Hendaia (1793). L’augment de les forces enemigues, però, l’obligà a retirar-se.
Nomenat capità general de València, rebutjà les forces del general francès Moncey (1808) en iniciar-se la guerra del Francès.
(València, segle XV – 12 març 1524)
Dirigent agermanat. Sucrer d’ofici, fou un dels iniciadors de la revolta de les Germanies a València (1519-22). Formà part de dues ambaixades nomenades pels oficis, a l’hivern de 1519-20, a Molins de Rei davant de Carles I, i, hàbil diplomàtic, aconseguí el reconeixement de les Germanies (novembre 1519).
Pel maig de 1520 fou elegit mestre racional de la ciutat de València; pel juny presidí una gran ambaixada prop del lloctinent de València, Diego Hurtado de Mendoza, refugiat a Dénia, per tal d’aconseguir -infructuosament- que retornés a València.
Elegit pel consell general de València capità general (19 juny 1521) de la host ciutadana per a lluitar contra l’exèrcit del lloctinent. Comandà la host fins a Alzira; no pogué impedir un intent de saqueig del castell de Corbera, propietat del duc de Gandia, i, incapaç de controlar l’exèrcit, deixà el càrrec i tornà a València.
Des d’aleshores gestionà repetidament l’anada de l’infant Enric d’Aragó i Pimentel a València i propugnà la renúncia al càrrec dels jurats i el desarmament dels oficials.
Després de la rendició de València (19 octubre 1521) fou destituït del seu càrrec de racional, però, reposat de seguida, el conservà fins el febrer de 1522.
Durant la repressió del 1524 fou empresonat a Simancas i, per ordre de Germana de Foix, lloctinent de València, traslladat a aquesta ciutat, executat i, posteriorment, esquarterat.
El 1530 el seu fill Joan Baptista Caro n’aconseguí la rehabilitació.
(València, 1832 – 1900)
Polític. Formà el Partit Republicà Federal. Participà a la revolució del 1868. Durant la Primera República era diputat a corts (1873).
Prengué part a la revolució cantonal. Abandonà la política en imposar-se la Restauració.
(València, vers 1650 – Viena, Àustria, 1730)
(conegut també per Sanç Roís de Liori) Militar i polític. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó, primer marquès de Castellnou. Fou el primer comte de Cardona amb grandesa d’Espanya, títol atorgat per l’arxiduc Carles III d’Àustria el 1707 i reconegut per Felip V de Borbó el 1727; príncep de Cardona i del Sacre Imperi des del 1716, almirall d’Aragó, comanador d’Alcalà a Xivert i després lloctinent de l’orde de Montesa.
Fou ambaixador de Carles II a Viena. Hi conegué l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei, més tard, pels catalans. El 1705 fou nomenat, per aquest, lloctinent de València i, com a general de Consell de Guerra, l’acompanyà a les campanyes per la península Ibèrica.
També l’acompanyà, com a membre de la junta del govern, a la seva proclamació a Madrid (1706). Propugnà la defensa d’Alacant i l’organització d’un exèrcit permanent.
Nomenat majordom major de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic, l’acompanyà a Viena (1713) i formà part del seu consell. No s’acollí a l’amnistia de l’any 1725 i morí a l’exili. La seva descendència restà a Àustria.
(València, 1657 – Viena, Àustria, 21 juliol 1724)
Eclesiàstic. Fill de l’almirall d’Aragó Felip de Cardona i de Palafox, marquès de Guadalest, mort el 1672. Es traslladà de jove a la cort, a Madrid, i ingressà a l’exèrcit, on arribà a capità. Més tard, entrà a l’orde franciscà, a Palència. Estudià a la universitat d’Alcalá de Henares i fou nomenat comissari general d’Índies.
Arquebisbe de València el 1609, protegí artistes i literats i inicià la formació de la biblioteca episcopal. En esclatar la guerra de Successió, es mantingué fidel a Felip V de Borbó i, quan el general Basset ocupà València (1705), es retirà al seu castell de Biar i després a Castella.
De tornada el 1708, s’oposà a la repressió filipista, en particular a la duta a terme per Melchor de Macanaz contra Xàtiva i els eclesiàstics valencians. El 1710, després de la ruptura entre Felip V i el papa, es mostrà partidari del rei-arxiduc Carles III i s’hagué d’exiliar.
Passà a Viena, a la cort imperial, on es troba amb altres familiars seus, i fou nomenat conseller àulic i, el 1714, president del Consell d’Espanya, que presidí fins a la seva mort.
Publicà Cartas pastorales i una Representación al Sumo Pontífice Clemente XI sobre la beatificación del V.P. Jerónimo Simó.
Dades dels Països Catalans 