(València, 1618 – 1686)
Eclesiàstic i escriptor. Dominicà (1633), fou professor de teologia, teòleg, consultor del bisbe de Vic Francesc Crespí de Valldaura i prior del convent de València (1666).
Publicà, en castellà, una Memoria de la pesta de 1647-48 al Regne de València (1651), una Memoria de l’auxili de València a Tortosa contra el setge dels francesos (1651) i una Vida de sant Vicent Ferrer (1668).
(València, 1541 – Manila, Filipines, 1607)
Frare dominicà. Fou deixeble de Lluís Bertran, del qual seria successor com a mestre de novicis.
Des del 1596 era a les Filipines. Fou prior del convent de Manila.
És autor d’una Carta al maestro fray Vicente Justiniano Antist sobre el estado de la religión cristiana en las partes orientales (1602).
(València, 11 març 1734 – 6 juliol 1802)
Arquitecte i enginyer. Després de doctorar-se en filosofia, estudià arquitectura. Fou un dels fundadors de l’Escola d’Arquitectura de València. Membre de les acadèmies de Santa Bàrbara i de Sant Carles, de la qual fou director de 1776 al 1779.
El 1765 realitzà la reforma decorativa de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats. També és autor de la capella del Carme (vers 1780), de les esglésies de Riba-roja, Benassal i Vilafermosa, de les cases consistorials d’Albera, Silla, Sollana i Morvedre i de la casa d’ensenyament de Cullera.
Traçà el camí del Grau de València (1788) i dirigí les obres de la carretera d’Aragó, on féu diversos ponts, i de la de Madrid, Catarroja i Cullera. Col·laborà en la restauració de la seu de Sogorb.
(València, 1898 – 1974)
Escriptor i periodista. Des del 1923 residí a França molts anys. Molt lligat a Vicent Blasco i Ibáñez, escriví sobre aquest nombrosos treballs.
En francès i en castellà publicà poemes, biografies, assaigs literaris i obres de divulgació artística. En català fou autor del volum poètic Interiors (Montpeller, 1946).
Fou professor de diverses universitats europees i americanes.
(València, 1903 – 1945)
Clavecinista. Estudià al Conservatori de València (1918). Amplià els estudis amb Josep Iturbi i Leopold Querol. Durant els anys 1930-35 fou pensionada per l’ajuntament de València i pel govern de la República per ampliar estudis a l’estranger.
En 1929-34 estudià a París a l’escola de la clavecinista Wanda Landowska, amb la qual actuà a la Sala Pleyel el 1932. Donà recitals a moltes ciutats d’Europa, especialment a París i a Ginebra.
El 1942 guanyà una càtedra de piano al Conservatori de València.
(València, 14 febrer 1908 – 7 juny 2005)
Historiador de l’art. Fou deixeble del marquès de Lozoya i d’Eugeni d’Ors. Es llicencià en dret (1934) i es doctorà en filosofia i lletres (1944) a Saragossa.
Fou catedràtic a la Universitat de València i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1942-68), que dirigí més de 15 anys, des del 1951. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de València (1972-73), director del Museu de Belles Arts de València (1962) i membre de l’Acadèmia de Sant Carles (1943), que presidí des de 1973, de la de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, de la Hispanic Society de Nova York, etc.
És autor d’una obra extensa entre la qual cal destacar Aspectos de la arquitectura gótica valenciana (1935), Loa y elegía de Palomino en su decoración de los Santos Juanes de Valencia (1941), La Academia Valenciana de Bellas Artes (1945), Pintores del mar (1950), Un libro de horas del conde-duque de Olivares (1951), Yáñez de la Almedina (1954), un catàleg del Museu de Belles Arts de València (1954), València monumental (1959) i diversos articles, especialment sobre gòtic valencià. Guanyà un Premio Nacional de Literatura el 1945.
Fou el pare de Felip Vicent Garín i Llombart.
(València, 19 octubre 1943 – 6 setembre 2023)
Acadèmic d’art. Fill de Felip Maria Garín i Ortiz de Taranco. Ha estat director dels museus de Belles Arts i de Ceràmica de València, i de 1991 a 1993, director general del Museo del Prado, del qual fou nomenat director honorífic.
Catedràtic de l’història de l’art a la Universitat de València, ha publicat, entre altres obres, El pintor Maella (1966), Arte comtemporáneo valenciano en el Museo de Bellas Artes (1972) i Tesoros del Museo del Prado (1996).
Fou director de l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma (1996).
(València, 10 setembre 1777 – Madrid, 13 febrer 1850)
Polític liberal moderat. Fou ministre de Gràcia i Justicia en 1822 i 1834. Ocupà d’altres càrrecs polítics. Formà part de la comissió revisora de la Novísima recopilación.
Fou diputat a corts en la segona època constitucional de Ferran VII de Borbó, el qual el nomenà membre del Consell de Regència que havia d’assessorar la reina governadora Maria Cristina.
(València, 1907 – segle XX)
Cantant. Es dedicà a la sarsuela. Entre les seves interpretacions sobresurten les de les obres La Generala, Los Gavilanes, Los claveles i d’altres.
Intervingué també en algunes pel·lícules.
(València, 7 març 1886 – Madrid, 11 abril 1964)
Escriptor en castellà. Orador brillant i de públic heterogeni, popularitzà les seves charlas, on sovint al·ludí l’esperit de reconquesta, d’Imperio i les virtuts del Movimiento Nacional.
Escriptor prolífic, d’una certa filiació modernista, escriví novel·les, assaigs i teatre, a part de moltes col·laboracions periodístiques.
Cal destacar les seves memòries Tierras, tiempos y vida (1958) i América, españolear (1963).
Dades dels Països Catalans 