Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Ramires, Cristòfol

Deixa un comentari

(València, segle XVI – El Escorial, Madrid, 1577)

Miniaturista. Felip II el nomenà, el 1566, escriptor i il·luminador dels llibres de cor per al monestir de l’Escorial, amb l’obligació de residir en aquest monestir. En aquest càrrec realitzà algunes obres de qualitat remarcable.

Després de fracassar en les proves realitzades amb unes pells, s’establí novament a València (1568). Tornat a cridar pel rei (1572), fou comissionat per buscar pergamins a Catalunya i Aragó i, finalment, tornà a l’Escorial.

Rajas, Pau Albinià de

Deixa un comentari

(València, 1583 – 1667)

(o Rojas)  Jesuïta, erudit i arquitecte. Ingressà a la Companyia de Jesús (1600) i anà a Flandes com a confessor de Francesc II de Montcada, marquès d’Aitona. De retorn a Espanya, fou professor de teologia i d’escriptura als col·legis de la companyia a Saragossa i a València.

A més d’escriptor (Commentarius litteralis in Canticum Salomonis, Discurso de las medallas (1645), Descripción del Reyno de Aragón, Crítica de la reflexió, Consultatio Theologica) i arquitecte (planta de l’església de Llíria), fou també gravador (Exèquies de Saragossaa Felip III).

Rais i Rei, Marià

Deixa un comentari

(València, 1796 – País Valencià, després 1829)

Historiador i poeta dominicà.

És autor d’una Historia de la provincia de Aragón de la orden de Predicadores desde el año 1808 hasta el de 1816 (1816), de poesies de circumstàncies (1806, 1825) i d’uns Villancicos para cantar las religiosas (1829).

Quevedo, Josep

Deixa un comentari

(València, 1807 – 1875)

Eclesiàstic, historiador i teòleg. Professà al monestir de jerònims d’El Escorial (1825), d’on fou mestre de cerimònies, professor de grec i segon bibliotecari; fou també confessor de Ferran VII de Borbó.

Després de l’exclaustració (1835) continuà al servei d’El Escorial, d’on Isabel II de Borbó el féu primer bibliotecari (1847). Després fou canonge i professor del seminari de Badajoz (1852), arxipreste d’Astorga i ardiaca de València (1867).

Traduí del llatí El movimiento de España o sea historia … de las Comunidades de Castilla de Juan Maldonado (1840), i és autor de diversos treballs sobre El Escorial (1849-59) i d’un catàleg dels seus manuscrits, inèdit.

Querol i Campos, Vicent Venceslau

3 Respostes

(València, 28 setembre 1837 – Bétera, Camp de Túria, 24 octubre 1889)

Poeta. Llicenciat en dret i alt empleat de ferrocarrils, fundà amb altres poetes la societat poètica “La Estrella” i es revelà com a poeta el 1856 amb una Oda a las Bellas Artes, llegida davant de Pedro Antonio de Alarcón. Traduí autors romàntics, entre ells Byron, juntament amb Teodor Llorente.

Tota la seva obra poètica quedà aplegada a les Rimas (1877), on inclou diferents tipus de composicions que havia publicat en castellà i català, a la premsa. Pels temes utilitzats a les seves poesies, pertany a la línia del romanticisme conservador i alhora és una de les figures de la Renaixença a València. El 1958 li van ser publicades les Obres valencianes completes.

Fou un dels iniciadors dels Jocs Florals de València (1859), celebrats a la universitat, i estigué relacionat literàriament amb escriptors de Catalunya i felibres provençals.

Navarro i Llombart, Carmel

15 Respostes

(València, 8 setembre 1848 – 30 març 1893)

“Constantí Llombart”  Escriptor. En el moment que es produí l’esclat de la Revolució del Setembre de 1868, va compondre un conjunt de cants republicans que el van fer popular. Fou el principal fundador de Lo Rat Penat (1878) i director de la revista bolingüe “El Turia”.

Amb el mateix esperit que els escriptors renaixentistes de Catalunya, publicà l’antologia Niu d’abelles (1872) i fundà el “Calendari Llemosí” (1876-85), amb la intenció de mantenir relacions amb els escriptors de Catalunya i de les Illes Balears. La seva obra versà sobre diferents gèneres gràcies a la seva tasca com a home de la Renaixença.

El 1879 donà a conèixer el llibre de notes biogràfiques Los fills de la morta viva, i el 1887 publicà València antiga i moderna, on amb el nom de “morta viva” designava la llengua, abandonada i decadent, que fins aleshores no havia rebut l’alè renovador.

És també autor d’un Diccionario valenciano-castellano (1886). Com a autor dramàtic, que en un començament havia conreat el castellà, va obtenir un èxit clamorós amb Lo darrer agermanat (1883).

Enllaç web: Fundació Constantí Llombart

Mascarell i Rubí, Vicent

Deixa un comentari

(València, 1660 – Valladolid, Castella, 1730)

Jesuïta. Fou excel·lent teòleg. Ensenyà la seva especialitat a Salamanca, Àvila, Lleó i Valladolid.

Publicà les obres Tractatus theologicus dogmaticus et canonicus, de libertate actus divinae fidei (1719) i Sacre disertationes praesertim chronologicae in Divinam Scripturam, aquesta en quatre volums (1721-29).

Era germà seu Ramon Mascarell i Rubí  (València, 1661 – 1719)  Eclesiàstic. Era doctor en teologia. En 1686 fou nomenat canonge capitular. Sobresortí com a predicador i també com a bon músic. És autor d’una traducció de l’italià.

Mas, Lluís Vicent

Deixa un comentari

(València, 1698 – 1772)

Frare dominicà. Era doctor en teologia. Ensenyà filosofia tomista a la Universitat de València. Fou prior del convent de predicadors de València.

És autor de diverses obres, com les titulades Memorias de la santidad, doctrina y milagros de San Benedicto XI (1735), Suma moral para examen de curas y confesores, Sermó predicat en la 3ª centúria de la canonització de sant Vicent Ferrer i Predicatura general.

Marzo i Pardo, Antoni

3 Respostes

(València, 1802 – 1867)

Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, de la qual fou professor. Conreà l’escultura monumental i la imatgeria.

Dins la seva producció cal esmentar, entre altres obres, L’oració a l’hort, alguns apòstols per a la catedral de Sogorb i la Font de Joanes, feta en col·laboració amb A. Esteve i Romero.

Marzo, Vicent -arquitecte-

Deixa un comentari

(València, 1763 – 1826)

Arquitecte. Fou deixeble d’Ignasi Vergara i de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual esdevingué professor de matemàtiques i director general (1812).

Les seves obres principals són a València: altar major de la basílica dels Desemparats i de la seu, palau del comte de Parcent, banys de l’Hospital General. També construí la capella i el retaule major, avui destruït, del beateri de Sant Miquel, a Llíria.