Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Miralles i Arnau, Francesc

(València, 2 agost 1871 – París, França, 9 maig 1932)

Ballarí. Parella de Carolina Otero al Paris-Concert, de París, ciutat on instal·là una acadèmia de dansa.

Obtingué nombrosos èxits al teatre Imperial de Sant Petersburg, on actuà a la dècada del 1907 al 1917.

Dirigí la coreografia de l’Òpera de París a partir del 1917.

Mira i Franco, Carles

(València, 14 març 1947 – 12 gener 1993)

Realitzador cinematogràfic.

Després d’alguns curt-metratges com Biotopo i Viure sense viure, a La portentosa vida del Padre Vicente (1978) desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire (1980), Jalea Real (1981), Que nos quiten lo bailao (1983), Karnabal (1985, en col·laboració amb Els Comediants), i Daniya, el jardí de l’Harem (1987), aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo.

Mira, Antoni

(València, 1699 – Palma de Mallorca, 1766)

Religiós jesuïta. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1717. Fou rector i canceller de la universitat de Gandia.

És autor de volums de sermons i d’unes Oraciones fúnebres.

Minyana i Estela, Josep Manuel

(València, 15 octubre 1671 – 27 juliol 1730)

Historiador i eclesiàstic. Era frare trinitari calçat. Estudià pintura a Nàpols i fou professor de llatí i retòrica, però la seva dedicació principal fou la d’historiador.

Continuà la Historia de España del pare Mariana, però en llatí. És autor també de De bello rustico valentino (1752), història de València durant la guerra de Successió, de tendència clarament filipista.

Mínguez, Josep

(Escalante, Castella, 1683 – València, 1757)

Arquitecte. Establert d’infant a València, es formà amb el seu oncle Joan Baptista Pérez.

Obres seves són les torres de les esglésies de Sant Llorenç, de Russafa, de Campanar i l’edifici de Sant Pius V, a València, l’església de Xelva i la reforma de la de Sant Nicolau de Requena.

El seu fill i deixeble fou:

Joan Baptista Mínguez (València, 1715 – 1787)  Arquitecte. Es traslladà a Madrid, on col·laborà amb Saccheti en el projecte del Palau Reial. De retorn a València, intervingué en la creació de la Acadèmia de Sant Carles, de la qual esdevingué tinent director d’arquitectura (1768) i director honorari (1775). Participà en el projecte de la Duana de València.

Minguet i Albors, Lluís Maria

(València, 1850 – 1922)

Historiador i erudit. Fou fiscal municipal uns quants anys, però és conegut sobretot per la seva dedicació als estudis històrics de temàtica valenciana i per la seva presència activa en la vida cultural. Pertanyé al Liceu de València, a la Joventut Catòlica, a Lo Rat Penat i dirigí el Centre de Cultura Valenciana.

Les seves principals obres són: Las órdenes religioso-militares: caballería del Temple, El palacio del Real, La Alameda de Valencia, Convento de Santa Mónica, Sucesos memorables y edificios históricos de Valencia, Gobernadores de Valencia, San Vicente de la Roqueta i El general Elío y su tiempo.

Millàs i Casanoves, Manuel

(València, 6 gener 1845 – 6 gener 1914)

Autor teatral. Estudià lleis a València. Fou un dels fundadors de la societat La Antorcha (1869) que, més tard, esdevingué l’Ateneu Científic i Literari.

Fundà el “Diario Mercantil” de València (1870), on hi col·laborà especialment amb poesies, que escrivia en castellà i apareixen sota l’epígraf de Notas de mi vida.

També escriví sarsueles i obres teatrals, com Ni rei, ni cavall, ni sota, Els microbis, Bous de cartó i Por ir al baile, totes de 1884.

Millás, Juan José

(València, 31 gener 1946 – )

Escriptor. Des de la seva primera novel·la Cerbero son las sombras (1975), mostrà un gran interès per revelar l’imprevisible dins la vida quotidiana i, alhora, la dimensió familiar de l’insòlit.

Les seves obres principals són El desorden de tu nombre (1988), La soledad era esto (1989, premi Nadal), Volver a casa (1990), Primavera de luto y otros cuentos (1992), Tonto, muerto, bastardo e invisible (1995) i El orden alfabético (1998).

Miguel i Carceller, Vicent

(València, 28 març 1890 – Paterna, Horta, 28 juny 1940)

Escriptor i editor. Col·laborà de ben jove en les revistes satíriques de València, i el 1912 es féu càrrec del setmanari “La Traca”, de caràcter marcadament anticlerical i eròtic, al qual aconseguí de donar una gran popularitat.

Aquest èxit fou la base d’un considerable negoci de publicacions periòdiques, moltes d’elles en llenguatge dialectal i amb ortografia castellana (“El Cuento del Dumenche”, 1914-21; “La Sombra”, 1924-26; “La Chala”, 1926- 38; “El Fallero”, 1921-36; “Nostre Teatro”, 1921-22 i 1930-32, etc.), i algunes altres en castellà, com la taurina “El Clarín” i les eròtiques “Bésame” i “El Piropo”, i sobretot, novament, “La Traca” (a partir del 1930), d’enorme difusió a tota la península Ibèrica. També en castellà, edità nombrosos opuscles de propaganda antireligiosa i polèmica.

Ni en l’aspecte literari ni en el gràfic, les seves edicions no es distingiren per llur qualitat, però tenien, en canvi, una enèrgica vivesa d’enginy, una mica groller i primari, que els proporcionava una clientela de masses.

Durant la guerra civil de 1936-39 les seves revistes continuaren en la mateixa línia popularista i republicana; en acabar el conflicte armat fou detingut, torturat, condemnat a mort i afusellat.

Micharmut

(el Cabanyal, València, 1953 – València, 27 novembre 2016)

(Joan Enric Bosch i Quevedo)  Dibuixant i autor d’historietes. S’inicià en el món del còmic a través d’Els Tebeus del Cingle, col·lecció que creà juntament amb el dibuixant Sento. Col·laborà a “Bésame Mucho” i, a partir del 1982, a “Cairo”, on donà a conèixer els seus personatges Rick Tango i Glen Radar.

La seva obra palesa la influència de clàssics com Otto Soglow, d’un gran dinamisme i modernitat, i també la tradició dels tebeos de l’editorial Valenciana, juntament amb el grafisme dels autors francobelgues més radicals.

Entre altres títols publicats, cal esmentar Dogon (1983), Futurama (1985), Museo Vivo (1987), Raya (1990) i Marisco (1990).