(València, 1630 – segle XVII)
Poeta en català i en castellà. Participà als certàmens poètics celebrats a València el 1665, el 1667 i el 1668.
Figuren poesies seves en diverses edicions de l’època fins al 1686.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 10 abril 1660 – València, 8 abril 1731)
Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu pare Juli Capuç i els seus germans Francesc i Ramon.
Fou el més barroc de tots, esculpí les portades del Carme (València) i el retaule de la Santa Cova (Sogorb).
Subsisteixen també dues imatges de sant Vicent Ferrer a l’església del Salvador de València i un bust de Felip V de Borbó (Museu de Belles Arts de València).
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
(València, 1767 – 1817)
Gravador. L’any 1812 fou nomenat director d’estudis de l’Acadèmia de Sant Carles.
Deixà obres notables.
(Castelló de la Plana, 2 desembre 1645 – València, 10 març 1719)
Prelat. Ingressà al convent carmelità de Valdemoro (Castella). Fou professor de filosofia i teologia, prior d’Onda i de València, provincial dels convents de València, Aragó i Navarra (1686), assistent general de les províncies hispàniques i procurador i vicari general de l’orde.
Fou elegit representant del Regne de València per a demanar a Carles II la restitució del càrrec de vice-canceller. Nomenat bisbe de Lugo per Felip V de Borbó (1714-17) i, posteriorment, de Terol, encara que no arribà a prendre’n possessió.
N’han estat publicats alguns sermons.
(València, 15 novembre 1847 – 12 novembre 1919)
Ginecòleg. El 1892 guanyà la càtedra d’obstetrícia i ginecologia a la Universitat de Santiago i, posteriorment, a la de València, de la qual fou rector el 1902.
Va ésser un dels fundadors de “Crónica Médica” (1874-88) i director d'”El Progreso ginecológico y Pediatra” (1885).
(Xàtiva ?, Costera, segle XIV – València ?, segle XV)
Frare dominicà i teòleg. Era germà d’Antoni. Gaudí de la protecció reial.
Quan Antoni anà a Barcelona el 1398, deixant així el lectorat de teologia de la seu de València, Pere el substituí en aquest càrrec, per ordre de Martí I l’Humà.
(València, 1702 – segle XVIII)
Violinista. Fou considerat un dels millors del seu temps.
(València, 1822 – 1879)
Financer. Col·laborà a les empreses del seu germà Josep Campo, especialment a la creació i al desenvolupament de la Societat de Ferrocarrils Valencians, de la qual fou gerent des del 1868. Havia militat al partit progressista.
Publicà alguns estudis sobre el sistema tributari espanyol.
(Sogorb, Alt Palància, 18 maig 1731 – València, 14 juliol 1803)
(o Boronat) Pintor. Establert a València, fou cofundador de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, després anomenada de Sant Carles, de la qual fou director; membre de l’Academia de San Fernando de Madrid. Home culte i refinat, tingué una gran influència en la renovació de l’art valencià.
La seva pintura té una amanerada gràcia rococó, amable i irònica, i un colorit agradable. En la seva obra abunden els temes religiosos, les escenes galants i bucòliques, les figures femenines. Són notables també els seus dibuixos i les seves miniatures.
Se’n conserven obres en esglésies, museus i col·leccions privades del País Valencià, Madrid, Barcelona, etc.
Fou el pare de Josep Joan i de Manuel Camaron i Melià.
Dades dels Països Catalans 