(València, 11 agost 1906 – 9 setembre 1978)
Dirigent obrer. Residí d’infant a Barcelona i, a València, milità a la CNT i fou secretari de la Federació Local de Sindicats abans del 1936 i del Comitè Regional el 1937.
Governador civil de Conca (1937-39), encapçalà després un Comitè Nacional clandestí i l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, tasca que li valgué (1947) una condemna a mort, commutada per onze anys de presidi.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(València, 1487 – 4 juny 1558)
Cronista. De l’estament militar, lluità contra els agermanats valencians. Fou jurat de València el 1522 i el 1523.
Escriví una Relació verdadera de com se començà i se proseguí la Germania en la ciutat i regne de València que fonc en los anys 1519 fins al 1521, interessant per alguns detalls personals que hi figuren.
(València, 1731 – 1810)
Religiós mínim. Residí molts anys a Roma, on ocupà càrrecs importants de l’orde.
Postulador de la causa de beatificació de Juan de Ribera, escriví, en italià, la Vita del beato Giovanni di Ribera (1797).
(Segòvia ?, Castella, segle XV – València ?, segle XVI)
Llibreter i editor. El 1509 constituí una societat a València amb l’impressor Cristòfor Cofman i amb Llorenç Ganoto per publicar el Cancionero general (1511) compilat per ell.
El recull, constituït predominantment per texts en llengua castellana, revela un dels primers corrents de castellanització de la societat valenciana de l’època.
Dedicà l’edició al comte d’Oliva Serafí de Centelles.
(Castella, segle XVII – València, 1716)
Militar. Segon marquès de Villadarias.
Durant la guerra de Successió dirigí l’exèrcit filipista a Andalusia i a la campanya d’Aragó (1710), però, derrotat a la batalla d’Almenar (1710), fou destituït per Felip V de Borbó.
Fou capità general de València (1714-16).
(València, 1598 – 1637)
Filòsof aristotèlic. De la família dels comtes de Carlet; professà al convent del Carme de València (del qual fou prior el 1634), i es doctorà a la Universitat de València, on ensenyà filosofia i fou catedràtic de teologia. Fou definidor de la província d’Aragó.
És autor d’Universae Dialecticae praeviae synopsis (1624), Commentaria in Aristotelis Dialecticam (1624), Commentaria in Aristotelis Logicam (1625), Commentaria in reliquos libros Philosophiae (1630). Deixà manuscrit un Tractatus Theologici.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Setè senyor de Carlet. Besnét de Galceran de Castellví i Maçana. Vinculà els seus estats establint un vincle agnatici. Fou l’avi de:
Jordi de Castellví i López de Mendoza (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Desè senyor de Carlet i de Tous i de Terrabona. Li fou concedit el títol de comte de Carlet el 1604. Serví Felip II al setge de la Goleta i contra els moriscs de Granada. El seu quadrinét fou:
Joaquim Antoni de Castellví i Idiàquez (València ?, 1738 – 8 març 1800) Sisè comte de Carlet, baró de Tous i senyor de la Casa Reial de Pintarrafes. Fou el darrer membre de la línia de Carlet, i els títols passaren a la línia de Castellar.
(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)
Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.
Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:
Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863) Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:
Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949) Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.
Francesc de Castellví i de Vic (València, segle XV – 6 setembre 1506) (o Franci de Castellví) Poeta. Baró de Benimuslem i senyor de Mulata. El 1464 fou nomenat cambrer del príncep Ferran (futur Ferran II de Catalunya); el 1476 era majordom reial a València, càrrec que encara tenia el 1495. El 1496 fou nomenat jurat de València, i el 1497, conseller. És autor d’uns Escacs d’amor, que va escriure juntament amb Bernat Fenollar i Narcís Vinyoles. Participà al certamen poètic del 1474, del qual es conserva el recull Obres e trobes en llaors de la Verge Maria.
Lluís de Castellví i de Vic (València, segle XV – 1481) Poeta. El 1461 es casà amb Violant de Montpalau, a qui Joan Roís de Corella dedicà la seva Vida de la gloriosa santa Anna. Contertulià del seu consogre Berenguer Mercader, figura en el Perlament en casa de Berenguer Mercader de Roís de Corella. Un romanç seu en castellà fou inclòs en el Cancionero general d’Hernando del Castillo.
Dades dels Països Catalans 