(València, segle XVII – abans 1694)
Imatger. Treballà a València (imatges de sant Francesc de Borja i sant Lluís Bertran a la façana de la parròquia de Sant Joan del Mercat) i a Castella (hom li atribueix la imatge de la Mare de Déu dels Dolors de la capella de la Veracruz de Salamanca).
(Valencià, 1661 – 1741)
(o Coratjà) Filòsof, matemàtic i sacerdot. Com a filòsof tractà de difondre una línia basada en la lògica, adscrit als corrents filosòfics renovadors de l’època, impugnà els mètodes escolàstics.
És autor de l’obra Rudimentos filosóficos o idea de una filosofía muy fácil de aprender.
Catedràtic de matemàtiques a la Universitat de València, fou l’impulsor en el període 1687-1727 del canvi i de l’increment en l’ensenyament de les matemàtiques. Publicà Arthmetica demostrata (1699).
En el conreu de les matemàtiques i de l’astronomia, introduí conceptes de tipus pràctic i experimental.
(Llucena, Alcalatén, 1518 – València, 1573/74)
Humanista. Fill d’una família de mercaders, estudià lleis i cànons, teologia, llengües, matemàtiques i altres disciplines, sempre a València. Rebé ordes menors i un benefici a la catedral.
D’esperit lliure, atacà l’estil retòric de la predicació, la superficialitat d’algunes pràctiques religioses, i no s’estigué d’acusar de sàtrapes els inquisidors.
Amic de Pere Joan Nunyes i de Gaspar de Centelles, sostingué amb aquest darrer una correspondència, entre el 1554 i el 1562, en castellà (amb expressions col·loquials en català i llatí), informant-lo de les novetats bibliogràfiques de París i Basilea i de les incidències de la pietat valenciana.
A més, li proporcionà llibres, que feia dur de Lió, primordialment d’exegesi bíblics -Erasme, Robert Estienne, Isidoro Clario, Johannes Gropper-, però també de Pausànies, de Climent d’Alexandria o, curiosament, el Pantagruel de Rabelais.
El 1559, en fer-se públic l’Índex, tenia a punt de publicar la seva versió catalana del Llibre de Job.
En ésser arrestat Gaspar de Centelles per la inquisició (1563), li fou trobada la correspondència, i Conques fou igualment empresonat. Testificaren a favor d’ell, però, catedràtics com Jaume Ferrús o Llorenç Palmireno, l’arquebisbe cristopolità Joan Segrià i el governador de València Lluís Ferrer; la sentència es reduí a abjuració publicà i reclusió al convent de Socors durant dos anys.
(València, 10 abril 1862 – 20 desembre 1937)
Jesuïta. Fou rector (1902-07) del Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià (Barcelona), prefecte de la Congregació Mariana de Barcelona (1907-08) i, des del 1908, de la de València.
Fundà (1912) i dirigí el Centre Escolar i Mercantil de València; entre el 1910 i el 1913 donà nombroses conferències de tema religiós que el prestigiaren entre la burgesia.
Fundà la Legió Catòlica Espanyola, que tingué 3.500 afiliats en 47 poblacions del País Valencià.
Des del 1916 publicà la revista “Oro de Ley”.
(València, 13 març 1641 – 14 maig 1711)
Dibuixant, gravador i pintor. Era deixeble d’Esteve Marc. Féu un viatge d’estudis a Madrid. De tornada a València, obrí una acadèmia nocturna de dibuix, que contribuí notablement a la formació dels artistes valencians de la seva època.
És autor d’unes teles que prenen temes de la Vida de sant Benet, les quals es troben al monestir de la Valldigna. Fou molt estimat sobretot pels seus dibuixos, la majoria dels quals féu al carbó.
Manuel Antoni Conchillos, fill i deixeble seu, fou també pintor.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 16 juny 1746 – València, 12 abril 1820)
Escriptor. Nebot, probablement, de Gregori Maians i Siscar. Jesuïta, estudià a Tarragona (1760-63), Girona (1763-66) i València (1766-67).
En produir-se l’expulsió dels jesuïtes (1767) es traslladà a Còrsega, d’on passà a Ferrara (1773) i a Gènova (1798). En ésser restaurat l’orde (1814), tornà a València, on fou nomenat (1816) rector del col·legi de Sant Pau.
Traduí del castellà a l’italià Discorso sopra il fomento dell’industria popolare, del comte de Campomanes (Venècia, 1787), Descrizione adeporica della Spagna (Parma, 1793-97), traducció i adaptació del Viaje de España (1792-94) d’Antoni Ponç, i Elogi storici del cardinale don Francisco Ximénez de Cisneros e del comte di Campomanes (Gènova, 1805).
Fou membre, entre altres, de l’Accademia Fiorentina i l’Accademia dei Georgofili.
(Penàguila, Alcoià, 3 gener 1732 – València, 13 febrer 1813)
Eclesiàstic. Ingressà en l’orde franciscà, i en fou general. Fou arquebisbe de Saragossa (1797-1800) i de València (1800-13).
Durant la invasió francesa fou vicepresident de la primera Junta Suprema de Govern (1808) i membre de les formades successivament (1810 i 1811). Més endavant es retirà a Gandia, on visqué l’assetjament del general Suchet (novembre 1811).
Un cop ocupada València pels francesos, hi tornà per intercedir a favor dels patriotes captius.
(València, 1582 ? – 5 gener 1643)
Compositor. Deixeble de Ginés i Pérez i d’Ambrosi Coronat de Cotes. Actuà com a mestre de capella de les seus de Lleida i de València i fou tinent de mestre de capella de la capella reial de Madrid (1618-28).
De retorn a València estigué al col·legi del Corpus Christi i a la seu valenciana a partir de 1632.
La seva producció, exemple de la música barroca catalana, comprèn més de dues-centes obres, de les quals destaquen Lletanies al Santíssim Sacrament, Christus factus i O magnum mysterium.
(Elbeuf, França, 21 febrer 1849 – València, 19 juny 1903)
Metge. De mare catalana, s’establí d’infant a València, on es llicencià en ciències i es doctorà en medicina. Fou president de l’Institut Mèdic Valencià.
Publicà monografies sobre insectes nocius a l’agricultura.
El 1902 obtingué la càtedra de mecànica de l’Institut General i Tècnic de València.
(Castalla, Alcoià, 1809 – València ?, 1875)
Fabricant. Féu renàixer la indústria del ventall a València establint-hi una fàbrica important el 1840.
Obtingué grans beneficis econòmics, el títol de marquès de Colomina, que li fou concedit pel rei Amadeu I (1872) i el càrrec de senador del regne.
El títol passà als Botella.
Dades dels Països Catalans 