(Barcelona, segle XIV – abans 1397)
Mercader. El 1374 era oïdor de la generalitat de Catalunya.
Traduí per primera vegada al català el Corbatxo de Boccaccio, força defectuosa i amb molts italianismes de lèxic i sintaxi.
En fou feta una edició a Barcelona el 1498, però no se’n conserva cap exemplar. Actualment hi ha una còpia del manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid, que fou editada el 1935 per Francesc de B. Moll.
(Pineda, Maresme, 1809 – Calella, Maresme, 1889)
Escriptor. Fou periodista actiu, traductor i poeta en català, castellà i italià.
Escriví els llibrets de les òperes Editta di Belcourt, de Marià Obiols, i L’ultimo abenzerragio, de Felip Pedrell.
(Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat, 25 octubre 1893 – Barcelona, 23 febrer 1919)
Crític literari i poeta. Fill de Manuel Folguera i Duran. A causa d’una greu malaltia va haver d’abandonar els estudis d’enginyeria.
Va ésser un dels membres més destacats i ben dotats de l’avantguarda noucentista i va assajar la poesia cal·ligràfica. Traductor de poetes francesos i italians, col·laborà també a diverses publicacions.
Va publicar tres llibres de poemes i alguns assaigs, dels quals destaca Les noves valors de la poesia catalana (1919). Com a poeta simbolista, donà a conèixer uns Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917). Pòstumament sortiren Poemes (1920), Articles (1920), Traduccions i fragments (1921) i Cartes a Claudi Rodamilans.
Amb J.M. López-Picó va fundar la publicació “La Revista” (1915).
(Mataró, Maresme, 16 juliol 1946 – )
Sociòleg. Llicenciat en ciències polítiques per l’Institut d’Études Politiques de París i graduat en sociologia per la universitat d’East Anglia (Anglaterra).
Ha dut a terme una important tasca de traductor, introduint a l’àmbit català algunes obres clàssiques del pensament social.
Professor titular de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un expert en sociologia de la família i autor de nombrosos articles en revistes especialitzades.
Autor, també, de diversos llibres sobre sociologia de la cultura, entre els quals De la vida privada (1982), El català: llengua pública o privada (1996) i, juntament amb Salvador Giner, La cultura catalana, el sagrat i el profà (1996).
(Catalunya, 1994)
Antologia d’autors espirituals grecs feta pel monjo d’Athos Nicodem l’Hagiorita.
El 1994 fou traduïda per primer cop al català i publicada en el número 50 (volum doble) de la col·lecció Clàssics del Cristianisme, amb introduccions de Placide Deseille.
(Barcelona, 29 març 1883 – 7 març 1955)
Assagista. De formació autodidàctica, fou professor de l’Escola Industrial i bibliotecari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
Seguí l’esperit i el gust de Xènius i col·laborà de “La Veu de Catalunya” i “La Revista”, entre d’altres. Defensà l’europeisme cultural a Catalunya i la pervivència de l’humanisme clàssic.
De la seva obra, desigual, cal destacar La renovació del teatre (1917), Lletres a una amiga estrangera (1920), Diàlegs crítics (1926), Homes, coses, polèmiques (1930) i Política espiritual (1935).
Traduí al català Plató, Shakespeare, Swift i Flaubert, entre d’altres.
(Vic, Osona, 8 febrer 1849 – 11 juny 1917)
Advocat, publicista i literat. Germà de Joaquim.
Participà activament en la vida social vigatana, especialment en el foment de la cultura, i fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Vigatana i del Museu Arqueològic de Vic.
Publicà un recull de poemes (1912) i féu notables traduccions al català d’obres de Tasso, Camöes i la Divina Comèdia, de Dant.
(Barcelona, 27 setembre 1950 – )
Escriptor i traductor. Estudià filologia catalana i llengües.
Interessat pel món de l’edició i de la traducció ha col·laborat en diverses empreses, des de la revista universitària “Tarot de quinze” fins a la col·lecció “Cristalls”, que dirigí.
Ha publicat, juntament amb Vicenç Altaió, La poesia, és a dir la follia (1975) i Entre una pell i l’altra, l’hortizó (1978).
La seva és una literatura de trencament, revoltada, personal, i atenta encara a les primeres influències intel·lectuals.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 7 gener 1850 – Barcelona, 8 març 1908)
Metge. Destacà en l’exercici de la seva professió i per la traducció d’obres mèdiques franceses.
(Barcelona, 9 març 1951 – )
Escriptor. S’inicià en la poesia a la revista menorquina “Druida” amb La bragueta encallada (1972).
Es donà a conèixer, però, amb No hi érem (1993, Premi de la Crítica). Altres obres: El poble del costat (1993), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994), Calç (1995, premi Carles Riba), D’equivocar-se així (1997), Irània i bacallà (1998), etc.
La seva obra és transgressora i ha recitat la seva poesia en espectaculars recitals. Ha traduït diverses obres, especialment de poesia i de teatre.
El 2020 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Dades dels Països Catalans 