(Jaca, Aragó, 1288)
Reunió entre Alfons II de Catalunya-Aragó i Eduard I d’Anglaterra. Celebrada per a resoldre els conflictes derivats de l’aliança general contra Catalunya per l’ocupació de Sicília.
Per tal de mantenir Castella a part, el rei català proclamà Alfons de la Cerda rei de Castella.
Els tractes per l’alliberament de Carles de Salern foren prosseguits en el pacte de Canfranc.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 22 juny 1713)
Acord secret, signat a les acaballes de la guerra de Successió, entre el comte de Königsegg, representant de les forces de Carles III, i el marquès de Grimaldi, cap de l’exèrcit de Felip V.
D’acord amb els termes del tractat d’Utrecht, establia l’evacuació de les tropes austriacistes del Principat, Mallorca i Eivissa i el lliurament de Barcelona o Tarragona a les tropes borbòniques com a garantia.
El conveni va significar l’abandó dels catalans a la seva sort per part de les forces aliades, com també la pèrdua de Tarragona i reduïa dràsticament les possibilitats de resistència dels catalans, els quals decidiren continuar sols la guerra contra Felip V.
(monestir de Guadalupe, Extremadura, 21 abril 1486)
Conjunt de disposicions promulgades per Ferran II el Catòlic, que conclogué el conflicte agrari de Catalunya.
El rei va rebre els síndics dels remences i els representants dels senyors en aquest monestir, i després de tres mesos de negociacions fou pres l’acord que reglamentà les relacions jurídiques i socials al camp català.
Foren abolits els mals usos i els abusos senyorials, amb la qual cosa quedà garantida la llibertat personal dels pagesos, bé que continuaven obligats a retre homenatge a l’amo de les terres i al pagament d’un cens emfitèutic i de les terres senyorials.
La sentència també dictava les mesures necessàries per restablir l’ordre a Catalunya i condemnava 70 camperols a la pena capital. Els remences foren condemnats a pagar 50.000 lliures a la reialesa i 6.000 lliures d’indemnització als senyors.
Aquest fet donà peu a la creació del Gran Sindicat remença, el qual s’encarregà, fins al 1500, de liquidar els pagaments i obtingué algunes millores respecte a la sentència de Guadalupe.
(Gènova, Itàlia, 20 juny 1705)
Tractat entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i d’Aimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe.
Aquest tractat segellava l’aliança de Catalunya amb Anglaterra pel qual aquesta nació es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei-arxiduc Carles III.
Anglaterra es comprometia a fer respectar en tot cas les constitucions i les lleis de Catalunya.
(Barcelona, 11 setembre 1923)
Acord de solidaritat signat entre polítics nacionalistes de Galícia (GAL), Euskadi (EUS) i Catalunya (CA), anomenat també Triple Aliança, al local del CADCI de Barcelona. Per part catalana hi participaren Estat Català i Acció Catalana.
El 1934 fou ratificat a Gernika, mitjançant una delegació catalana presidida per ERC, amb motiu d’un conflicte amb el govern central i els ajuntaments del País Basc.
La cooperació catalano-basca va continuar durant la guerra civil i a l’exili.
(Fes, Marroc, 6 juliol 1309)
Pacte signat entre el soldà marínida Abü Rabï’a i Jaume II de Catalunya, representat per Jaspert de Castellnou, sobre cooperació militar i naval contra Ceuta i que fixava uns acords econòmics.
Tanmateix, representà el fracàs de la gran aliança projectada per Jaume II.
DRET CAT Quantitat que la cort votava per a subvencionar el rei o cobrir càrregues públiques.
Era fixada un cop s’havia arribat a un acord sobre totes les qüestions pendents tractades a la cort. Per a l’aprovació era necessària la majoria de vots.
L’exacció i l’administració dels imposts necessaris per a pagar el donatiu anava a càrrec de la diputació o generalitat corresponent.
(Madrid, 1789)
Nom amb el qual la representació catalana es dirigí a les corts de Madrid per assistir al jurament de l’infant Ferran com a successor de Carles III de Borbó, actitud que indicava un rebuig de la situació creada pel decret de Nova Planta de 1716.
(Deza, Sòria, Castella, 13 maig 1361 – Terrer, Calataiud, Aragó, 14 maig 1361)
(o Deça) Acord entre Pere III de Catalunya-Aragó i Pere I de Castella, gestionat per Bernat II de Cabrera, pel qual s’establia una concòrdia general; només en quedaven exclosos els infants Ferran i Enric de Trastàmara, com a vassalls infidels del rei castellà.
L’atac de Pere I de Castella a Calataiud (1362) féu recomençar, però, la guerra.
(Barcelona, 1713)
Opuscle polític. Basat en motivacions jurídiques i religioses, escrit per justificar els drets a la corona de Carles d’Àustria (jurat com a rei, amb el nom de Carles III, per les corts catalanes) enfront de Felip V de Borbó.
Fou reeditat per Víctor Balaguer el 1863 i per “La Veu de Catalunya” el 1897.
Dades dels Països Catalans 