Arxiu d'etiquetes: segle XIII

Sabata de Calataiud, Pere Sanxis

1 Resposta

(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

(o Pere Peres)  Noble. Fill gran de Garcia Sánchez Zapata de Calatayud. Senyor de Santa Engràcia de Jaca, castell de Valtorres i de la Vilueña.

Assistí a la conquesta de València, on fou recompensat amb les senyories de Tous, Pedralba, Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà.

Casat amb Maria Pérez de Gurrea y de Atrosillo tingué per fills:

  • Joan Sanxis Sabata de Tous (País Valencià, segle XIII)  Senyor de Tous. Fou l’estirp dels Sabata de Tous.
  • Roderic Peres Sabata de Calataiud (Aragó, segle XIII – País Valencià, 1267)  Senyor de Santa Engracia de Jaca. Heretà els béns paterns, excepte Tous. Fou l’avi de:

Roderic Sanxis Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XIII)  Es casà amb Oria Ximénez de Tovia, i foren pares de:

  • Pere Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia (Aragó, segle XIV)  Senyor de Valtorres i La Viluella. Heretà del seu pare els béns d’Aragó i residí a Calataiud, on deixà descendents.
  • Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia (Aragó, segle XIV – País Valencià, segle XIV)  Noble. Anà amb Pere II el Gran a Sicília. Hereu dels béns valencians del seu pare, i pare de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i de Libiano.

Rosselló, Ramon de

Deixa un comentari

(Rosselló, segle XIII)

Trobador. Només se n’ha conservat una composició breu.

Rosselló, Ferrer de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – Illes Balears, segle XIV)

Cavaller. Fou el pare de Laura de Rosselló  (Catalunya, segle XIV – Illes Balears, segle XIV), que es casà amb Sanç de Mallorca, el segon dels fills naturals de Ferran de Mallorca.

Roís de Liori, Gil (I)

1 Resposta

(País Valencià, segle XIII – vers 1346)

Gran privat del rei Jaume II el Just. Fill de Rodrigo de Liori i pare de:

Gil (II) Roís de Liori (País Valencià, segle XIV – vers 1414)  Fou governador general d’Aragó i conseller reial. Fou el pare de:

Sanç (I) Roís de Liori i Fernández de Heredia (País Valencià, segle XIV – 1420)  Fou almirall de Sicília i vescomte de Gagliano, títol en el qual el succeí el seu fill:

Sanç (II) Roís de Liori i de Centelles (País Valencià, segle XV – 1458)  Succeí al seu pare com a vescomte de Gagliano. També fou baró de Riba-roja i senyor de Betxí. Fou el pare de Joan Roís de Liori i de Mur.

Rois de Corella -germans, s. XIII-

1 Resposta

Pere (I) Rois de Corella  (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Junt amb el seu germà Sanç passà al Regne de València arran de la conquesta. Rebé els llocs d’Ocaive i Pedreguer (1271). Adquiriren també les senyories d’Almussafes, Gata i Pardines i exerciren els principals càrrecs de govern municipal.

Sanç Rois de Corella  (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Fou alcaid del castell de Buey i batlle de Gandia (on rebé béns, així com a Ondara). Ascendent, tal vegada, de Joan Roís de Corella.

Riera, Cervià de

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XIII)

Ciutadà de Mallorca i polític al servei del rei Pere II el Gran i del seu fill Alfons II el Franc. El 1283 tenia la missió de guardar les costes de València i fou tramès a Mallorca per obtenir que Jaume II de Mallorca rompés la seva aliança amb el rei de França.

No havent-hi reeixit, intervingué en la invasió de Mallorca i el 1248 fou tramès per Alfons II per obtenir la submissió d’Eivissa, cosa que obtingué. Més tard serví a Sicília, quan hi regnava el futur Jaume II el Just, i el 1289 fou nomenat cònsol de Tunis.

Reixac, A. de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIII)

Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de València. Féu serveis diplomàtics representant Alfons II el Franc.

Quan aquest era infant i lloctinent dels regnes, substituint Pere II el Gran, que es trobava a Sicília, fou tramès a Londres per entrevistar-se amb el rei Eduard I d’Anglaterra, de cara a assegurar-se de la seva activitat davant el conflicte contra els Anjou i França (1282).

Ramon de Bianya

1 Resposta

(Rosselló, segle XII – segle XIII)

Escultor. Autor de l’estàtua tombal del bisbe d’Elna Ramon i de la de F. de Soler, datada el 1203 (ambdues obres signades), al claustre d’Elna. Hom atribueix al seu obrador dos capitells de l’ala meridional del mateix claustre.

Hi ha qui el creu possible autor del Crist i d’altres estàtues de la col·legiata de Sant Joan el Vell de Perpinyà, així com d’altres obres a Arles i a Canet de Rosselló.

Representant destacat de la darrera etapa de l’escultura romànica catalana, el seu art té similituds amb el del llombard Benedetto Antelami.

Mallorca, catedral de

102 Respostes

(Palma de Mallorca)

Temple principal de la diòcesi de Mallorca. Començada a construir a mitjan segle XIII i continuades les obres fins al començament del segle XVII. Hi treballaren importants arquitectes: Jaume Mates, Guillem ses Oliveres i Pere Morei (segle XIV), Pere Massot, Llorenç Tosquella, Guillem Sagrera, Joan Sagrera i Arnau Piris (segle XV), a més dels Sagrera i els Vilasolar, al segle XVI.

La porta principal de la catedral, del final del segle XVI, és de Miquel Vergés i, entre el 1852 i el 1887, Peyronet treballà en la façana principal. Antoni Gaudí també intervingué, al començament del segle XX, en certes reformes interiors.

El conjunt és una magnífica planta de 121 m de fons per 51 d’ample i 62 d’alçada màxima. Presenta tres naus, la central més alta que les laterals. Un airós sistema de contraforts majors i menors aguanta la gran fàbrica pètria, que presenta arcbotants dinàmics que contraresten l’impuls de les voltes.

Les figures de sant Pere i sant Pau i la imatge de la Verge al mainell (avui al Museu) de la façana del Mirador, la més gòtica, són obra de Guillem Sagrera, l’arquitecte més important que ha donat Mallorca.

Mallorca, batllia de

2 Respostes

(Illes Balears, segle XIII – 1788)

Demarcació de l’orde de l’Hospital, erigida per un capítol celebrat a Rodes sobre l’antiga comanda de Mallorca. La primitiva comanda hospitalera fou creada arran del repartiment de l’illa, després de la conquesta per Jaume I de Catalunya. Comprenia una alqueria i terres per a mantenir trenta cavallers i l’edifici de la drassana de la ciutat. El 1239 tenia ja comanador propi, i aixecà tot seguit l’església de Sant Joan, a la ciutat.

El 1314 se li uniren els béns de l’antiga comanda templera de Mallorca: el 1228 els templers havien rebut de Jaume I, en el repartiment de l’illa, el castell de l’Almudaina, 525 cavalleries de terra, 365 cases, 54 obradors i molins i 122 alqueries a Palma, Pollença i Montuïri; el primer comanador fou Bertran d’Arlet, i la comanda esdevingué, amb noves dotacions, senyora de la parròquia, els delmes i l’escrivania de Pollença -on creà un priorat-, de la parròquia d’Escorca i d’Algaida, i obtingué importants dominis a Montuïri, Manacor i Sóller.

El 1314, amb la unió dels templers amb la petita comanda de l’Hospital, els nous comanadors hospitalers es traslladaren a l’església i castell del Temple, mentre que l’església de Sant Joan fou donada al prior de Pollença. Des del 1319 depengué del gran priorat de Catalunya.

A mitjan segle XIV els béns eren estimats en 1.800 lliures barceloneses, i el 1661 eren arrendats per unes 5.000 lliures mallorquines.

El darrer batlliu fou Manuel de Montoliu (1788).