(Barcelona, segle IX)
Notable d’origen got. Fou denunciat pel bisbe de Barcelona Frodoí, a l’assemblea d’Attigay (874), pel fet d’haver obtingut per precepte reial l’església de Sant Esteve, del bisbat de Barcelona, i d’haver-hi celebrat reunions de pagesos.
Sembla ésser un dels dissidents que, amb els preveres Baió de Terrassa i Tirs de Barcelona, celebraren un ritu visigòtic, en oposició al bisbe franc Frodoí.
(Catalunya, segle IX)
Jutge. Actuava ja des del temps del comte Salomó I d’Urgell i Cerdanya, continuà sota els comtes Miró I el Vell de Cerdanya i Guifré I de Barcelona el 886.
Sembla que tenia béns aprisiats i repoblats per ell al Ripollès, puix que consten un vilar del seu nom a la vall de Sant Joan i unes cases a Llaés.
(Catalunya, segle IX)
Bisbe d’Urgell. Successor de Galderic (878), des d’abans del 885.
L’any 886, a causa d’una greu malaltia seva, el prevere cerdà Esclua usurpà la diòcesi urgellenca i el deposà.
El 890 assistí al concili de Port, prop de Nimes, convocat pel metropolità Teodard, i en aquest concili fou retornat al bisbat; ja reintegrat, consagrà (891) les esglésies d’Ardòvol, Talló i Baltarga (Baixa Cerdanya).
L’any 893 encara era bisbe.
(França, segle IX – Catalunya, segle IX)
(o d’Arrià o Guifre) Suposat pare de Guifré I el Pelós. Al·ludit per primer cop en el nucli inicial dels Gesta comitum Barcinonensium, completat en el període 1162-84, que en això s’inspirà segurament en un text redactat a Cuixà poc després del 1127.
És el resultat de la confusió en un de sol dels comtes Guifré I i el seu fill i successor Guifré II al·ludit en els documents com a Guifré fill de Guifré. El domini de Rià hauria estat adjudicat a Cuixà per la família comtal, procedent dels seus béns patrimonials.
Foren els autors de l’Histoire de Languedoc els qui en 1730-45 demostraren la falsedat de la contalla dels Gesta.
(Catalunya, segle IX)
(o Guifre) Vescomte i comte de Girona. Consta com a vescomte en un judici sobre Terradelles, a Bàscara, el 841, i com a comte en un altre judici, a Fonteta, del 850.
Sembla que fou designat comte després de la temptativa, fracassada, d’ocupació de Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, del 848.
El seu govern no anà més enllà del 853.
(Catalunya, segle IX – segle XI)
Jurisdicció del comtat de Girona. El primer vescomte en fou Guifre (vers 850).
Fins a Guiniguís, dit Mascaró (segle X), no es veu una línia successora clara. Dels cinc fills d’aquest, el succeí l’hereu Sunifred (982-1008), que fou el pare de Ramon (senyor de Lloret i ardiaca de Vic) i segurament de Guillem de Muntanyola, cap dels Montcada.
L’hereu en fou, però, Amat de Montsoriu (m v 1035), casat amb Sança. Tingueren dos fills, Sanç i Ermessenda, i aquesta es casà amb Guerau I de Cabrera; amb aquest matrimoni restaren units els casals de Girona i de Cabrera i s’inicià així una nova línia successòria derivada especialment dels Cabrera.
(Catalunya, segle IX – )
Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Gelida que comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons.
Des del segle IX pertangué als Cervelló, els quals vers el 1297 la vengueren al rei; aquest la vengué als comtes de Pallars, i aquests (1345), als Arborea. El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, i a mitjan segle XVI passà per successió als Erill.
Després fou creat un indivís: una meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau, i l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon.
(Montserrat, Bages, segle IX)
Protagonista d’una llegenda.
Segons la tradició, fou eremita a Montserrat i va viure vers el 900. Temptat pel diable, violà i matà Riquilda, filla del comte Guifré el Pilós de Barcelona. Confessà aquest crim al papa i li fou imposada la penitència de caminar de quatre grapes i viure com una bestiola fins que el càstig li fos llevat per un nen de pit. Fou capturat pel comte de Valldaura, i el fill del noble, mentre el batejaven, li revelà públicament el perdó.
Riquilda fou trobada viva a la tomba i ingressà al monestir de Sant Pere de les Puel·les, on fou abadessa; la comunitat d’aquest monestir passà després al de Montserrat, construït per Guifré. Fra Garí continuà fent vida d’anacoreta.
Notícies clares d’aquesta llegenda daten del segle. XV. Cristòfor de Virués, Jacint Verdaguer i Josep M. de Sagarra van compondre poemes sobre aquest tema, en el qual es basa també l’argument de l’òpera Garín de Tomás Bretón.
(Catalunya, segle IX)
Vescomte d’Osona. Col·laborador de Guifré I el Pelós.
Pel setembre de 879 presidí un judici al Ripollès.
De la seva actuació repobladora restà probablement el nom dels vilars de Francó a la vall de Sant Joan i a la Vallfogona.
(Catalunya, segle IX)
Bisbe intrús de Girona.
Fou consagrat, probablement el 888, per Esclua, bisbe intrús d’Urgell, i el bisbes Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, en perjudici del bisbe legítim, Servusdei.
El 889, a Orleans, obtingué uns preceptes del rei franc Odó.
A mitjan 891 fou expulsat i Servusdei recuperà el bisbat. El 892 fou desposat i excomunicat.
Dades dels Països Catalans 