Afluent esquerrà del Ter. Neix a la serra de Santa Magdalena de Cambrils, dins el terme de Vidrà, penetra a la plana de Vic pel forat Micó, després de travessar la serra de Bellmunt.
Recull, a Sant Pere de Torelló, per l’esquerra, el cabal del riu Fornés i desemboca al seu col·lector a Torelló.
Riu, afluent esquerrà del Llobregat. Neix prop del pic de Griells, al sector nord-occidental de la comarca, que travessa de nord a sud, en direcció conseqüent a la inclinació dels estrats, excavant en els relleus tabulars oligocènics l’altiplà del Lluçanès, on rep la riera d’aquest nom.
En introduir-se al Bages, per la zona oriental, gira cap a l’oest i erosiona els materials tendres i horitzontals de la part septentrional de l’altiplà del Moianès i, després de rebre la riera d’Oló, s’obre al pla de Bages, on vessa les seves aigües al Llobregat, entre Sallent i Navarcles.
Salva un desnivell aproximat d’uns 700 m (500 m dintre d’Osona), i forma la vall Gavarresa, ampla i de vessants suaus.
Zona poblada des del neolític, ha estat una via de comunicacions cap a Barcelona.
(fr: Garonne) Riu de la zona axial pirinenca i que forma l’única conca hidrogràfica dels rius nascuts a Catalunya tributaris de l’oceà Atlàntic.
El seu origen es troba a les entranyes del massís de la Maladeta, on s’anomena riu dels Barrancs, que desapareix engolit per un forat (ponor) càrstic, i ressorgeix a la Vall d’Aran, com a riu d’Et Joeu. Penetra a França amb direcció nord-oest.
Té una llargada total d’uns 600 km, dels quals únicament 45 corresponen al seu recorregut per la Vall d’Aran.
Aprofitament hidroelèctric per la utilització dels desnivells, amb diverses centrals a la Vall d’Aran.
(Gironès)
Afluent dretà de l’Onyar, que neix als contraforts septentrionals de les Gavarres i desemboca al seu col·lector a Girona, entre la Força Vella i el monestir de Sant Pere de Galligants, prop de l’aiguabarreig del Ter i de l’Onyar.
(Conca de Barberà / Alt Camp / Tarragonès)
Riu mediterrani (85 km). Neix a 740 m alt, a les serres de Brufaganya i de Queralt, a l’est de Santa Coloma de Queralt, travessa la Serralada Pre-litoral (estret de Gaià), discorre pels plans d’Aiguamúrcia i de Vila-rodona, s’encaixa a l’estret de Cadernal i finalment, arrossegant-se mandrosament pels plans del Catllar, arriba a la mar Mediterrània entre Altafulla i Tamarit.
No té afluències importants en cabal ni en llargària. El pantà de Gaià ha permès la regulació del riu i un òptim aprofitament dels recursos hídrics per a la indústria i l’agricultura.
El seu cabal és molt irregular, amb acusats estiatges.
(Ripollès)
Riu pirinenc (30 km), de la conca hidrogràfica del Ter, del qual és afluent per la dreta.
Neix a 2.580 m alt, entre el puig de Bastiments i el pic de l’Infern, en plena zona axial del Pirineu català. Corre en direcció nord-sud fins a la confluència amb el Ter a Ripoll.
La vall alta està separada de la del Ter pel massís de Balandrau (2.579 m), que s’uneix al massís del Taga pel sud; forma, a Queralbs, amb la vall de Núria, l’anomenada vall de Ribes, un pronunciat congost amb una clara influència de les glaceres quaternàries, una de les quals baixava pel curs del Freser procedent del Canigó fins a Ulldeter (3,5 km).
El cabal és abundant, i el règim, pluvionival, amb màxims al maig i al novembre i mínims al gener i al setembre. Els afluents són torrents subsegüents orientats d’est a oest; cal esmentar el Rigard, per la dreta, i, per l’esquerra, el Merdàs i el Segadell.
A les seves ribes s’ha concentrat la població des del moment en què sorgí la indústria moderna i es crearen les colònies fabrils (teixits i papereres). Al seu curs hi ha instal·lades nou centrals hidroelèctriques.
(Osona)
Riu, afluent esquerrà del Ges.
Neix al vessants meridionals de la serra de Llancers, prop de Falgars d’En Bas, dins l’antic terme de Joanetes (Garrotxa), i que, després de passar per la Vola, desemboca al seu col·lector davant Sant Pere de Torelló.
(Alt Penedès / Garraf)
Riu del vessant mediterrani que neix a 760 m d’altitud, a la serra d’Ancosa (Serralada Prelitoral), prop de la Llacuna.
Corre uns 48 km, primer obrint-se pas en direcció sud-est, en els materials oligocènics del Penedès, fins a Vilafranca del Penedès i, després, orientant-se cap al sud, on travessa les dures calcàries cretàcies de la Serralada Prelitoral formant una sèrie de meandres (entre Castellet i la Gornal i Cubelles) fins la desembocadura al Mediterrani.
El cabal és molt escàs (0,43 m3/segon a l’embassament de Foix), a causa de l’escassa pluviositat a la capçalera; el règim és de tipus pluvial mediterrani, amb un mínim estiuenc.
No té afluents importants, i únicament algunes rieres (de Pontons i de Marmellar, per la dreta, i de la Maçana, per l’esquerra) li aporten aigües de forma intermitent.
Les seves aigües, retingudes a l’embassament homònim, s’utilitzen per al regatge.
(Garrotxa / Pla de l’Estany / Alt Empordà)
Riu (97,2 km) dels Pirineus Orientals. Neix a la Garrotxa, al grau d’Olot, a 920 m alt, recorre la plana d’en Bas i passa per Olot; a Sant Joan les Fonts pren una orientació cap a llevant, i desemboca a la badia de Roses, prop de Sant Pere Pescador, després d’haver passat per Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià.
Els afluents esquerres són els més importants (riera de Bianya, el Llierca i el Borró); l’únic afluent dret d’una certa importància és el Ser.
El règim és essencialment pluvial, amb una certa influència de la neu de capçalera i de la Garrotxa. Presenta un eixut d’agost, un màxim principal al març, amb una rèplica de maig, i un màxim secundari d’octubre.
L’aigua del Fluvià és escassament aprofitada per al regatge, excepte a partir de Bàscara, gràcies a la construcció del pantà d’Esponellà. Més aprofitat ha estat per la indústria, la qual utilitza la força hidràulica per a les fàbriques de teixits, de filats, de gèneres de punt i de paper.
En alguna ocasió, el Fluvià ha tingut una funció militar, com a la fi de la Guerra Gran, en l’anomenada batalla de Fluvià (maig 1795), i també a la guerra civil, en que fou la darrera línia de resistència de les forces republicanes abans de la retirada total de Catalunya (febrer 1939).
El Fluvià provocà inundacions en ocasió de les catastròfiques pluges d’octubre de 1940, que afectaren tot el Pirineu oriental, especialment Olot.
Riu (34 km), afluent dretà de la Noguera Pallaresa a la Pobla de Segur.
Neix als contraforts de la serra dels Encantats, a uns 2.500 m alt. Corre en direcció nord-sud, i, després de travessar la serra de Sant Gervàs pel congost d’Erinyà, tomba lleugerament cap al sud-est, i s’uneix al seu col·lector. En el seu curt recorregut salva un desnivell de quasi 2.000 m.
El seu cabal és notable gràcies a l’abundància de precipitacions a la capçalera i molt regular interanualment; les crescudes són de primavera com a conseqüència de la importància del factor nival.
Les seves aigües són aprofitades per al regatge, especialment al seu tram final, i sobretot per a la producció d’energia elèctrica degut a les diverses centrals que hi ha al llarg del seu recorregut.
Dades dels Països Catalans 