(Igualada, Anoia, 7 maig 1893 – 29 setembre 1934)
Setmanari republicà autonomista. Fou fundat per Joan Serra i Constansó sota el títol d'”El Igualadino”, redactat en castellà.
A partir de la tercera època (desembre 1911 – desembre 1914) fou escrit totalment en català. Fou publicat un quant temps a Vilanova del Camí.
Amb interrupcions, aparegué fins al 1923. Finalment, fou el portaveu de l’ERC (abril 1933 – setembre 1934).
(Las Palmas de Gran Canaria, 27 abril 1885 – Madrid, 2 novembre 1955)
Polític republicà. Residí a Barcelona des del 1904, on estudià dret i prestà suport a Lerroux.
Encapçalà els Jóvenes bárbaros i formà part de la redacció de “La Rebeldía”, immediatament abans de la Setmana Tràgica (1909). Després fou un dels advocats defensors dels acusats del Partit Radical.
Fou diputat provincial (1910-15) i diputat a corts en els anys 1931-36. Ministre d’obres públiques entre 1931-34 i el 1935.
(Tarragona, 6 gener 1838 – Barcelona, 9 juny 1924)
Polític i historiador. Havia estat caixista d’impremta.
Afiliat des de jove al partit republicà, quan triomfà la I República (1873), fou elegit alcalde popular de Barcelona.
Va escriure, entre altres obres, La República en Barcelona (Apuntes para una crónica) (1896), Mendicidad y beneficiencia en Barcelona (1903) i Contribució a la història dels antics gremis dels Arts i Oficis de la ciutat de Barcelona (1915).
(Villafranca de Ordicia, País Basc, segle XIX – Manacor ?, Mallorca, segle XX)
Dirigent republicà. Conegut orador del lerrouxisme a Barcelona, organitzà les damas rojas del partit radical.
En el procés pels fets de la Setmana Tràgica (1909) intentà de culpar Francesc Ferrer i Guàrdia com a principal promotor.
Desterrat a Manacor, hi creà el partit radical i fundà i dirigí el setmanari “Justicia” (1909-12).
(Jerez de la Frontera, Cadis, Andalusia, 1848 – Barcelona, 1919)
Jurisconsult republicà. Residí a Barcelona des del 1876 i col·laborà regularment a “Gaceta de Cataluña” i “La Publicidad”.
S’uní a la Solidaritat Catalana (1906) i després a la UFNR; en 1912-15 fou un dels caps del reformisme barceloní.
Traduí al castellà el Corpus Iuris Civilis (1889-98, en sis volums).
(Capellades, Anoia, 1829 – Barcelona, 1897)
Publicista, polític i escriptor. Republicà federal, fou president del Comitè Regional de Catalunya. Sostingué correspondència amb el general Prim (1858-69). En proclamar-se la I República, refusà un ministeri.
Inventà un sistema perquè els analfabets coneguessin els estats de caixa. Escriví diverses novel·les, un diccionari castellà-francès, el manual El escritor práctico i una Historia de Sabadell.
Fou el pare de la compositora i pedagoga Narcisa Freixas i Cruells.
(Reus, Baix Camp, 4 març 1819 – 1 gener 1889)
Polític republicà i liberal. Redactà per a Duran i Bas unes al·legacions de dret català que foren incorporades al codi civil. Obtingué la concessió del ferrocarril de Reus a Montblanc.
Fou alcalde de Reus en 1872-74 (el 12 de febrer de 1873 proclamà la república en aquella ciutat). Fou president del Comitè Democràtic Possibilista (1879) i diputat provincial el 1884.
Fou el pare de Felip i de Pau Font i de Rubinat.
(Barcelona, juliol 1869 – Madrid, 11 juliol 1873)
Diari en castellà. Fundat per Valentí Almirall.
Creat inicialment per defensar els postulats del pacte de Tortosa (maig 1869), es va convertir en portaveu del republicanisme federal català i un dels òrgans de premsa més influents del partit federal a Espanya.
El 1873 Almirall traslladà la redacció del diari a Madrid.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1891)
Advocat i polític. D’idees republicanes avançades, publicà El obrero político. Catecismo de doctrina política… al alcance de la clase trabajadora (1869), Idea práctica de la federación (1870) i alguns manuals de comerç, com Pago de las letras de cambio (1874).
Ocupà diversos càrrecs públics.
(Barcelona, 10 febrer 1879 – 25 gener 1939)
Diari. Fou el darrer nom adoptat per “El Telégrafo”, diari que aparegué el 1858.
D’orientació clarament republicana, com el seu antecessor, però sense filiació política, anà prenent un caràcter anticlerical i demagògic, com ara en les campanyes de denúncia dels escàndols municipals.
Propietat dels Lasarte, pare i fill, tingué entre els redactors Robert Robert i Conrad Roure. Com a directors destacaren Manuel de Lasarte (pare) i Jaume Claramunt.
Dades dels Països Catalans 