(Girona, segle XII – vers 1238)
Cabalista. Figura central i original del cercle cabalístic de Girona.
Gendre d’Ezra ben Selomó, és autor de comentaris a les Hagadot talmúdiques.
Escriví també el Saàr ha-soel, catecisme cabalista a base de preguntes i respostes, un comentari a l’anònim Sefer Yesira, una llarga carta, comentaris al ritual de pregàries (o recull de prescripcions sobre la meditació mística) i altres texts fragmentaris, conservats en citacions d’autors posteriors.
(Benavent de Segrià, Segrià, 26 agost 1861 – Barbastre, Aragó, 9 agost 1936)
Beat. Fill d’una família gitana, viatjà molt per Catalunya, Aragó i el sud de França fins que s’instal·là a Barbastre, on, conegut amb el sobrenom d’el Pelé, dugué una vida cristiana exemplar.
Morí màrtir de la persecució religiosa del 1936.
El 1997 fou beatificat per Joan Pau II i esdevingué el primer gitano que ha pujat als altars.
(Girona, 1868 – )
Branca de l’Església Evangèlica. Fundada per Maria Gay i Tibau.
Poc abans del 1868, George Lawrence començà el seu apostolat a Catalunya. Es lliurà a diverses activitats i organitzà escoles per a l’ensenyament d’infants i comunitats a Barcelona i a Caldes de Montbui.
Els germans oberts constitueixen el grup evangèlic majoritari al Principat. El 1986, algunes de les assemblees de Barcelona i comarques veïnes formaren l’Asociación de Iglesias Cristianas Evangélicas (ADICE), que es proposa de reforçar l’evangelització i prestar una atenció particular a l’obra social.
(Serinyà, Pla de l’Estany, 1854 – Vic, Osona, 1928)
Religiós del Cor de Maria. Fou un lingüista extraordinari, la qual cosa li permeté de fer tasca d’apostolat en diversos països d’Europa i Amèrica.
Fundà cases del seu orde a Anglaterra, Alemanya i Itàlia.
És autor de diversos escrits i fundador al Brasil de la revista “Ave María”.
(Empordà, segle XVII)
Eclesiàstic i gramàtic. Mestre de llatí a Girona.
És autor del tractat Sensus Erasmiani… gotholaunico elucubrata sermoni, que, afegit a l’edició cinccentista de Pau Llorens de la sintaxi d’Erasme, fou reimprès almenys set vegades del 1678 al 1717.
(Llagostera, Gironès, 24 octubre 1813 – Girona, 10 març 1884)
Religiosa. Es 1850 es traslladà a Girona i serví al Dr. Ros, cirurgià de l’Hospital de Santa Catalina.
El 1870 fundà, amb Carme Esteve, l’Institut de les Religioses de Sant Josep, dedicat a l’atenció dels malalts tant a les cases particulars com als hospitals. El 1880 la congregació inaugurà el noviciat i els anys següents fundà noves comunitats en diverses poblacions catalanes (la Bisbal d’Empordà, Banyoles, Lloret de Mar, Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols, Blanes).
El 1928, el papa Pius XI concedí l’aprovació pontifícia i el Decretum Laudis a la congregació, i l’aprovació definitiva del Vaticà tingué lloc al juny de 1936.
L’any 1998 es clogué l’etapa diocesana del seu procés de beatificació.
Actualment, les congregacions de les religioses de Sant Josep de Girona són presents a l’estat espanyol, França, Itàlia i en diversos països d’Amèrica i de l’Àfrica central.
(Manresa, Bages, 24 novembre 1924 – 2 juliol 2018)
Eclesiàstic i escriptor. Cursà estudis al seminari de Vic i es graduà (1953) en arqueologia a Roma. Canonge de la col·legiata de la seu de Manresa (1960), arxiver i cronista de la ciutat.
És autor de diverses obres, guies i articles històrics i arqueològics de caràcter preferentment manresà, entre els quals es destaquen Manresa, panorama d’una ciutat (1970), La història de Manresa explicada als infants (1970), La Seu de Manresa. Monografía històrica i guia descriptiva (1975), etc.
El 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
(Perpinyà, segle XVII – Barcelona, 1715)
Eclesiàstic. Predicador i professor de retòrica a la Universitat de Barcelona. Fou vicari general castrense i censor eclesiàstic.
Propagà la congregació dels Dolors a Vic, a Mataró i altres indrets, i promogué a Barcelona l’oratori de Sant Felip Neri.
Publicà algunes oracions fúnebres (1696-1708).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 30 octubre 1842 – Barcelona, 31 desembre 1890)
Taquígraf i eclesiàstic. Va doctorar-se en dret i en filosofia i lletres. Es considerava deixeble del filòsof Llorens i Barba.
Escriví i edità diverses obres de filosofia i religió. Però l’obra que li donà nom fou la invenció d’un nou mètode taquigràfic, conegut gràcies a l’edició, l’any 1864, de La taquigrafía sistemática.
Aquest mètode fou, el 1873, consagrat com a mètode oficial a l’Institut de Barcelona.
(Vic, Osona, 21 novembre 1876 – Samalús, Vallès Oriental, 22 març 1968)
Poeta i eclesiàstic. És retirà a Samalús i visqué en contacte amb la natura. Fou proclamat Mestre en Gai Saber (1926).
Publicà Del meu dietari (1908), Contes blancs (1909), Estampes i calcomanies (1911) i estrenà Cronos o la moneda d’or (1951). La seva poesia recull el sentit popular de la vida religiosa i el lèxic i l’esperit arcàdic de la pagesia.
Foren germans seus:
Àngel Garriga i Boixader (Vic, Osona, 1866 – Lleida, 1929) Escriptor. Fou rector de Cerdanyola del Vallès, on tingué per vicari al seu germà Ramon.
Josep Garriga i Boixader (Santa Maria de Miralles, Anoia, 1875 – Barcelona, 1927) Pintor i eclesiàstic. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí. Conreà la pintura d’inspiració religiosa.
Dades dels Països Catalans 