(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1891 – 1959)
Eclesiàstic. Jesuïta, orde en el qual ocupà diversos càrrecs, el més important dels quals fou el de visitador apostòlic del Japó i de les Filipines.
A Barcelona creà el Cottolengo del Pare Alegre, i n’impulsà la creació de similars a València i a Las Hurdes (Extremadura).
(Catalunya, segle XII)
Capellà del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
L’acompanyava quan aquest morí al Burg de Sant Dalmau, el 1162, quan anava a Torí per entrevistar-se amb l’emperador Frederic Barba-roja.
Fou un dels dipositaris del testament sacramental del comte, que calgué convalidar en un solemne acte públic.
(Riudecanyes, Baix Camp, 28 maig 1848 – Barcelona, 15 desembre 1917)
Religiosa. Cofundadora (1878) amb la seva mare Teresa Toda i Juncosa, de la Congregació de Carmelites Teresianes de Sant Josep a Barcelona.
Foren dirigides per Josep Caixal, bisbe d’Urgell, i Agustí Verdura, carmelità.
(Barcelona, segle XV)
Frare dominicà. Mestre en teologia, fou inquisidor a València.
Prior del convent barceloní i conseller del príncep de Viana. Després de l’empresonament i la mort del qual, en predicà la santedat i arribà a justificar la licitud del tiranicidi i la necessitat de recórrer a les armes.
Se li atribueix el Tractat de les turbacions o revolucions de Catalunya, avui perdut.
Fou germà seu, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i de Setantí (Barcelona, segle XV) Eclesiàstic. Prior de Santa Anna de Barcelona.
(Catalunya, 1969 – )
(GOA) Entitat religiosa. Fundada per Josep Maria Cases i Deordal, bisbe de Sogorb-Castelló.
Des de la seva creació s’han escampat en diferents indrets de l’estat espanyol, de França i de l’Amèrica del Sud. L’any 1999 en formaven part 8.000 persones.
Els membres d’aquests grups es comprometen a fer mitja hora de pregària al dia, a pregar diàriament pel grup i a intentar infondre l’oració allà on viuen.
A cada grup hi ha un malalt, que prega amb la seva malaltia pels altres; un convent de clausura, que hi manté una relació d’amistat i de pregària, i una missió, que prega pel grup i a la qual el grup ajuda econòmicament.
Enllaç web: Grups d’Oració i Amistat
(Agramunt, Urgell, 22 gener 1834 – Granada, Andalusia, 7 juliol 1918)
Eclesiàstic i publicista. Féu estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona.
El 1861 fou empresonat pels seus escrits de temàtica religiosa, molt polèmics.
Traslladat a Granada, hi fixà la seva residència. Allí es llicencià en teologia (1886) i obtingué una canongia al Sacromonte.
Fundà associacions piadoses i algun col·legi.
(Vallcebre, Berguedà, 1864 – Madrid, 24 febrer 1929)
Filòleg i eclesiàstic. El seu nom real era Marià Grandia i Soler.
Fou catedràtic del seminari de Solsona i director del col·legi de Sant Carles. Estudià, posteriorment, filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i filologia a Alemanya.
El 1906 obtingué una càtedra de llatí a l’Institut de Còrdova, any en què fou nomenat vicepresident de la secció filologico-històrica del I Congrés de la Llengua Catalana.
Col·laborador de “Lo Pensament Català”, “La Renaixensa”, etc, és autor de la Gramàtica etimològica catalana (1901), de la Fonètica semític-catalana (1903), de la Gramàtica preceptiva catalana (1905) i de Formació de la paraula catalana (1906).
(Barcelona, 1931 – 1997)
Pastor evangèlic de tradició baptista.
Responsable de la comunitat de Sant Boi de Llobregat, també fou professor al seminari teològic evangèlic.
Investigador de la tradició protestant als Països Catalans, ha escrit El protestanisme a Catalunya (1969) i Un segle de protestanisme a Catalunya (1970).
(Barcelona, 20 abril 1931 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 21 desembre 2013)
Escriptor i eclesiàstic. Germà de Llorenç i de Joan. Es llicencià en teologia a Roma. Fou un dels promotors del Centre de Pastoral Litúrgica.
Assagista incisiu i de vegades paradoxal, ha publicat El sentit del Concili (1962), Cartes a set joves (1964), molt reeditat, ¿Qué pasa en la Iglesia? (1970) i, en col·laboració, Sobre Déu, Crist i altres coses (1973) i Lluita-Festa (Quarema-Pasqua) (1974).
(la Riba, Alt Camp, 14 maig 1917 – Barcelona, 4 novembre 2000)
Biblista. Nebot del cardenal Gomà. Canonge lectoral de Barcelona (1948).
Professor de Sagrada Escriptura del seminari de Barcelona (1942) i de la facultat de teologia (1967). Secretari general del XXXV Congrés Eucarístic Internacional (1952).
A part altres obres, és autor d’un notable estudi: El Evangelio según San Mateo (primera part, 1966), així com de Reflexiones en torno a los textos bíblicos dominicales (1988).
El 1989 la “Revista Catalana de Teologia” de la Facultat de Teologia de Catalunya li dedicà el volum d’homenatge In medio Ecclesiae.
Dades dels Països Catalans 