(Roma ?, Itàlia, segle IV – Barcelona, 415)
Rei dels visigots. Cunyat i successor d’Alaric I, el 412 abandonà Roma i fundà un regne independent a la Gàl·lia, la capital del qual fou Burdeus.
Es casà (414) amb Gal·la Placídia, germana de l’emperador Honori, sense l’aprovació d’aquest.
Davant l’avanç de l’exèrcit romà travessà els Pirineus i establí la cort a Barcelona, on mori assassinat al cap de pocs mesos.
(Catalunya, 502 – Barcelona, 531)
Rei visigot (526-531). Fill d’Alaric II i nét de Teodoric.
En morir el seu pare (507), Teodoric regentà el regne visigòtic, un cop vençut Gesaleic, que l’havia usurpat, Amalaric començà a regnar el 526 i s’alià amb els francs després de casar-se amb Clotilde, filla de Clodoveu.
Però la intransigència religiosa respecte a la seva dona provocà la guerra, i els francs el derrotaren; Amalaric va haver de fugir a Barcelona, on morí assassinat.
(Torí, Itàlia, 30 maig 1845 – 18 gener 1890)
(o Amadeu de Savoia) Rei d’Espanya (1871-73). Fill segon de Víctor Manuel II d’Itàlia.
Atacat per carlins, alfonsins, republicans i organitzacions obreres, només comptà amb el suport del partit progressista.
El 1872, els problemes encara s’agreujaren més (insurrecció carlina, sollevaments republicans a Catalunya, escissió del partit progressista, atemptat contra el monarca), degut als quals arribà al convenciment que era impossible de governar, presentà la dimissió (11 febrer 1873) i tornà a Itàlia.
(Madrid, 17 maig 1886 – Roma, Itàlia, 28 febrer 1941)
Rei d’Espanya (1886-1931). Fill pòstum d’Alfons XII de Borbó i de Maria Cristina d’Àustria. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral.
Deixà caure el govern de Maura davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).
Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats del sagnant desastre d’Annual, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre 1923). S’iniciaren així els llargs anys de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals.
Les eleccions municipals del 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, marxà d’Espanya.
El 1936 aprovà plenament l’aixecament i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus eventuals drets en el seu tercer fill, Joan de Borbó i de Battenberg.
(Madrid, 28 novembre 1857 – 25 novembre 1885)
Rei d’Espanya (1875-85). Fill d’Isabel II de Borbó. Durant el seu govern, presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.
Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març 1885), que rebé amb simpatia, però l’actitud intransigent de Cánovas del Castillo, president del govern, féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte.
A la seva mort, la seva segona muller, Maria Cristina d’Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons XIII de Borbó.
(Torrelobatón, Castella, 1425 – Tarragona, 13 febrer 1468)
Reina de Navarra (1447-68) i de Catalunya-Aragó (1458-68). Filla de l’almirall de Castella Fadrique Enríquez i mare de Ferran el Catòlic. Per raons polítiques es casà (1447) amb l’infant de Catalunya-Aragó Joan, futur Joan II, que aleshores, juntament amb l’almirall, menava una política d’oposició al conestable Alvaro de Luna. El 1451 fou nomenada governadora general de Navarra, càrrec que compartí amb el seu fillastre Carles de Viana.
Prengué part molt activa en la guerra civil navarresa entre el seu marit i Carles; l’enemistat entre aquest darrer i Joana no trigà a manifestar-se obertament, cosa que agreujà l’enemistat de Joan II amb el seu fill. Menà personalment les negociacions de Vilafranca del Penedès (1461), acord de curta durada entre la reialesa i els organismes catalans.
El 1461 fou jurada a Catalunya com a tutora del seu fill Ferran, la qual cosa volia dir que assumia la lloctinència general de Catalunya, i des d’aquest càrrec s’enemistà progressivament amb els diputats i consellers de Barcelona; se n’anà de la ciutat el mar/1462, quan l’esclat de la guerra civil ja era un fet ineludible.
Els anys següents prengué part molt activa en un seguit d’esdeveniments de la contesa: defensa de Girona (1462), missió diplomàtica prop de Lluís XI de França i d’Enric IV de Castella, i campanyes militars de l’Empordà (1462-66). El 1465 fou nomenada pel seu marit lloctinent general de tots els regnes de la corona catalano-aragonesa. La seva mort, en plena guerra civil, significà per a Joan II la pèrdua d’un dels col·laboradors més eficaços en els difícils moments en què es trobava a causa de la guerra.
(El Escorial, Madrid, 14 octubre 1784 – Madrid, 29 setembre 1833)
Rei d’Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV de Borbó i de Maria Lluïsa de Parma. Durant el temps que durà la guerra del Francès, Ferran VII estigué retingut per Napoleó al castell de Valençay (maig 1808-març 1814). Al seu retorn, i de València estant, redactà el decret del 4 de maig de 1814, que anul·lava tota l’obra de les Corts i que significava el retorn a l’absolutisme. Les forces expedicionàries comandades per Riego obligaren el rei a jurar la Constitució (9 març 1820).
En el transcurs del Trienni Constitucional (1820-23), el rei conspirà amb els absolutistes (regència d’Urgell) i amb les potències de la Santa Aliança, acordaren enviar els Cent mil fills de sant Lluís, els quals envaïren amb facilitat el país i restablí a Ferran com a monarca absolut (octubre 1823), i s’inicià l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33). Emigrats o empresonats els liberals, hi hagué alçaments absolutistes (guerra dels Malcontents de Catalunya, 1827).
El 1830 promulgà la Pragmàtica Sanció del 1789, que derogava la llei sàlica a Espanya, i la seva filla Isabel fou reconeguda com a hereva de la corona, davant el descontentament de la facció carlina (del seu germà Carles Maria Isidre). El 1832, estant Ferran molt malalt a La Granja, els carlins intentaren, en va, que fes testament a favor de l’infant Carles, el qual, després d’aquest fracàs, s’anà a Portugal. Mentrestant, la reina Maria Cristina, nomenada governadora del regne, inicià un apropament cap als liberals i concedí una amnistia a favor dels emigrants, preparant així el canvi polític que s’esdevingué en morir el rei.
(Madrid, 23 setembre 1713 – Villaviciosa de Odón, Madrid, 10 agost 1759)
Rei d’Espanya (1746-59). Tercer fill de Felip V de Borbó i de la seva primera muller Maria Lluïsa de Savoia. Contragué matrimoni amb Bàrbara de Portugal (1729). Durant el seu regnat fou capità general de Catalunya el marquès de La Mina, Santiago Miguel de Guzmán, creador del barri de la Barceloneta.
Fou autoritzada (1756) la Companyia de Comerç de Barcelona, que obrí el camí del comerç americà als catalans per primera vegada, i l’establiment (1758) de la Junta de Comerç de Barcelona. Fou denegada, per contra, al principi del regnat, la sol·licitud de retornar la Universitat de Cervera a Barcelona.
(Poissy, França, 1 maig 1245 – Perpinyà, 5 octubre 1285)
“l’Ardit” Rei de França (1270-85). Fill i successor de Lluís IX i de Margarida de Provença. Es casà el 1262 amb Elisabet d’Aragó, de qui restà vidu el 1271.
Heretà el Llenguadoc a la mort d’Alfons de Poitiers (1271). Tingué una entrevista amb Pere II el Gran de Catalunya a París, el 1276, i una altra a Tolosa, el 1281.
El 1285 fou el cap de la croada contra Catalunya en ajut de les pretensions de Carles d’Anjou a la corona de Sicília; amb un enorme exèrcit penetrà al Rosselló pel maig, i travessà l’Albera un mes després.
S’establí al setge de Girona a la fi del juny, i allí emmalaltí greument i hagué d’ésser evacuat cap a França. L’exèrcit que el custodiava fou durament castigat en travessar el coll de Panissars, i el mateix rei i el seu fill pogueren passar només gràcies a la generositat de Pere el Gran. A resultes de la malaltia morí a Perpinyà.
Dades dels Països Catalans 