Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Maria de Luna (reina de Catalunya-Aragó)

Maria de Luna

(Aragó, 1357 – Vila-real, Plana Baixa, 29 desembre 1406)

Reina de Catalunya-Aragó. Primera muller de Martí l’Humà, era filla de Lope de Luna, primer comte de Luna, i de Brianda de Got. Heretà del seu pare el comtat de Luna i la senyoria de Sogorb.

El 1361 el rei Pere concretà les esposalles del seu fill segon, l’infant Martí, comte de Xèrica, amb ella, estipulant que des de vuit anys es criaria a la cort de la reina Elionor. Les noces se celebraren el 1372, a Barcelona.

En morir, sobtadament, el seu cunyat Joan I, pel maig de 1396, sense descendència masculina i trobant-se absent el seu marit a Sicília, hagué de fer-se càrrec de la successió i de la regència.

Afrontà, amb èxit, les dificultats dels primers moments, especialment la defensa de Catalunya contra la invasió del comte de Foix, que reivindicava la successió en nom de la seva muller Joana, filla de Joan I.

Amb el retorn del rei, el 1397, la seva intervenció en el govern dels regnes restà limitada a missions esporàdiques, com la pacificació de València, agitada per les lluites de bandositats, el 1404.

És famosa també la seva intervenció prop del seu parent el papa Benet XIII en pro d’una humanització de la condició dels remences, alhora que, en canvi, es mostrà intolerant amb els jueus.

Maria de Castella

(Segòvia, Castella, 14 setembre 1401 – València, 6 setembre 1458)

Reina de Catalunya-Aragó. Era la filla primogènita d’Enric III de Castella i de Caterina de Lancaster.

El 1406 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Alfons (el futur rei Alfons IV el Magnànim), fill de Ferran d’Antequera, que se celebrà a València el 1415.

Les desavinences entre la reina i el seu marit i la seva manca de salut sembla que influïren en el poc interès del rei a tornar als seus regnes peninsulars, d’on estigué absent des del 1432 fins a la seva mort, el 1458.

El govern d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina, com a lloctinent del seu marit, tant en el primer viatge a Itàlia (1420-23) com en el definitiu del 1432, bé que del 1436 al 1453 tingué a càrrec seu només el govern de Catalunya, mentre que els altres regnes eren encomanats al seu cunyat Joan, rei de Navarra.

Mitjançà en les guerres entre Castella i la corona catalano-aragonesa, i fins i tot arribà, el 1429, a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir una treva.

Hagué d’enfrontar-se amb greus problemes: l’empresonament del rei, que calgué rescatar, a Ponça, el 1435, les bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir el poder municipal a Barcelona entre els partits de la Busca i de la Biga, la difícil qüestió de la recuperació del patrimoni reial, les reivindicacions dels remences, els enfrontaments entre ciutadans i forans a Mallorca i les dificultats econòmiques, que intentà de solucionar concedint mesures proteccionistes (com la constitució Havents a cor del 1422), mentre que, alhora, havia de negociar a les corts les constants peticions del rei de subsidis per a les seves guerres d’Itàlia.

No tingué fills.

Margarida de Prades

(Falset, Priorat, 1387 – Riudoms, Baix Camp, 23 juliol 1429)

Reina de Catalunya-Aragó (1409-24). Filla del comte Pere de Prades i de Joana de Cabrera i descendent de Jaume II d’Urgell.

La infanta Margarida es crià a la cort protegida per Martí I l’Humà i Maria de Luna. Quan el rei quedà vidu (1406) i després d’haver mort el seu hereu Martí el Jove (1409), li aconsellaren que es casés de nou amb l’objectiu de cercar successor.

El rei escollí Margarida de Prades, que llavors devia tenir uns vint-i-un anys, amb la qual es casà el 17 de setembre de 1409. Margarida no donà cap successor a la corona, potser a causa de l’avançada edat del monarca.

El 1424 professà al monestir de Valldonzella, de Barcelona i després passà al monestir de Bonrepòs (Priorat).

Va morir d’un brot de pesta a Riudoms, i fou traslladada i enterrada al Bonrepòs.

Margarida d’Àustria

(Graz, Àustria, 25 desembre 1584 – El Escorial, Madrid, 3 octubre 1611)

Reina de Catalunya-Aragó, de Castella-Lleó i de Portugal. Filla de l’arxiduc Carles, duc d’Estíria.

Es casà a València (1599) amb el rei Felip III, amb qui ja s’havia casat per poders a Ferrara (1598).

Fundà el col·legi de jesuïtes de Salamanca.

Mallorca, regne de

(Illes Balears, 1276 – 1349)

Territori que comprenia Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller i altres territoris occitans, i poc més tard també Menorca.

La conquesta de Mallorca, el 1229, afegí un nou territori a la corona catalano-aragonesa sota Jaume I el Conqueridor. En el seu testament, atorgat el 21 d’agost de 1262 i confirmat deu anys després, deixà al seu segon fill, Jaume, el regne de Mallorca.

El primogènit, Pere II, considerà excessives les donacions fetes al seu germà. Després de la mort de Jaume I, el 1276, a València, Pere II de Catalunya-Aragó arrencà del seu germà Jaume II una concòrdia (1279) per la qual aquest es reconeixia feudatari del rei de Catalunya-Aragó per a si i per als seus successors. Es comprometé a acudir cada any a les corts de Catalunya, a fer observar els Usatges de Barcelona dins el Rosselló i la Cerdanya i a no batre moneda pròpia ni admetre’n d’altra, en els seus dominis, que la de Barcelona.

Després de la conquesta de Sicília, el papa Martí IV excomunicà Pere II i donà la investidura del seu regne a Carles de Valois, fill del rei de França. Malgrat el pacte del 1279, Jaume II no acudí en ajut del seu germà, ans al contrari, s’alià amb el rei de França. El rei de Catalunya-Aragó s’apoderà dels dos fills de Jaume II de Mallorca i els tingué presoners a Torroella de Montgrí, i Jaume mateix hagué d’escapar de Perpinyà per unes clavegueres.

El rei de Mallorca autoritzà el pas dels francesos per les seves terres per a la invasió de Catalunya (croada contra Catalunya). Però, al coll de Panissars, l’exèrcit francès fou destrossat per Pere II (1285). Aquest, que estava malalt, preparà una expedició, a càrrec del seu fill primogènit, Alfons, per castigar el rei de Mallorca. Pere II morí poc després, però Alfons II, el seu fill i successor, continuà el projecte d’invasió.

El 19 de novembre de 1285 Palma de Mallorca es rendí sense combat. Poc després, no sense resistència, caigueren els castells d’Alaró, de Pollença i de Santueri. Eivissa seguí la mateixa sort. L’illa de Menorca encara era en mans dels sarraïns feudataris del rei de Mallorca; i, per impedir que Jaume II pogués anar-hi i intentar, des de Menorca, l’assalt a Mallorca, Alfons II de Catalunya-Aragó preparà una expedició, que arribà a Maó i prengué l’illa, després de derrotar l’exèrcit musulmà.

Jaume II de Mallorca intentà diverses incursions a Catalunya; totes fracassaren. L’aliança del rei de Mallorca amb el papa i amb França no fou reconeguda pel tractat de Tarascó (1291), car la senyoria de Mallorca fou atribuïda al rei de Catalunya-Aragó. Després del tractat d’Anagni, però, i de noves negociacions, el regne de Mallorca fou tornat a Jaume II (1298), amb la condició de reconèixer-se feudatari del rei de Catalunya-Aragó.

Jaume II morí el 29 de maig de 1311. El seu primogènit renuncià a la corona de Mallorca i es féu franciscà. El segon fill, Sanç, fou designat rei, i després de la coronació, a Mallorca, passà a Barcelona per a l’homenatge a Jaume II de Catalunya-Aragó.

França continuà la seva política procurant l’enemistat entre Mallorca i Catalunya-Aragó; però Sanç I, amb prudència, desbaratà aquesta tàctica; el 1321 ajudà el rei de Catalunya-Aragó amb un estol de més de vint galeres, a les ordres de l’almirall Hug Totzo, per a la conquesta de Sardenya.

Jaume II de Catalunya-Aragó, agraït, dispensà el rei de Mallorca de la visita anual de vassallatge per tota la vida, i posà, en suport seu, tot el pes de la seva força diplomàtica enfront del rei de França, que volia apoderar-se de Montpeller, pertanyent a Sanç de Mallorca.

Aquest no tenia fills, i Jaume II de Catalunya-Aragó confiava que la successió a la corona de Mallorca resoldria, d’una manera incruenta, el problema creat per Jaume I, en separar aquest regne de la corona catalano-aragonesa. Però el rei de Mallorca designà hereu un seu nebot, Jaume, fill d’un germà, Ferran, príncep de Morea. El rei de Catalunya-Aragó estigué a punt de declarar-li la guerra, el 1319, però la intervenció del papa ho evità.

Mort Sanç I el 1324, a Formiguera, el successor, Jaume III, que només tenia deu anys, regnà sota la tutela d’un altre oncle seu, Felip, fins el 1328. El rei de Catalunya-Aragó intentà la conquesta de Mallorca per les armes, però Roma ho tornà a evitar.

El litigi dinàstic fou posat en mans de juristes eminents, que proclamaren els drets de Jaume III de Mallorca. Fou arranjat el seu matrimoni amb Constança d’Aragó, filla del futur Alfons III. El 1327 Jaume de Mallorca i el seu oncle regent, Felip, reconegueren el vassallatge de Jaume II de Catalunya-Aragó, i dos anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca es presentà davant el seu sogre Alfons el Benigne com a vassall.

El 1336 Pere III el Cerimoniós pujà al tron com a rei de Catalunya-Aragó, i exigí el reconeixement feudal de Jaume de Mallorca, a Barcelona. D’altra banda, el rei de França tornà a plantejar el problema de Montpeller. Jaume demanà ajut al rei de Catalunya-Aragó, que, per part seva, tenia la intenció d’apoderar-se del regne de Mallorca, i l’entretingué amb defugis i dilacions.

Els dos cunyats, de caràcter impetuós, toparen. Pere III acusà el de Mallorca de diversos crims (entre altres, de batre moneda pròpia), començà un procés contra Jaume III, el declarà culpable de rebel·lió i armà un estol, que passà a Mallorca el 18 de maig de 1343 i s’apoderà de l’illa ràpidament. L’any següent atacà el Rosselló, Menorca i Eivissa, i els prengué.

Jaume III s’escapà, anà a França i, amb l’ajuda de Felip IV, atacà els comtats de Conflent i Cerdanya, sense resultat, davant les forces de Pere III. Poc després vengué Montpeller al rei de França, per 120.000 tàlers d’or, que havia de rebre en tres pagaments. Cobrat el primer, organitzà un estol i contractà mercenaris per a una expedició a Mallorca, per recuperar el regne. Fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).

El fill de Jaume III s’intitulà rei de Mallorca (Jaume IV de Mallorca), i no renuncià a la corona; però aquest regne restà definitivament unit a la corona de Catalunya-Aragó.

No tingué corts pròpies, car, essent els seus sobirans vassalls de Catalunya-Aragó, assistiren a les corts generals de Catalunya. Durant el compromís de Casp, els seus síndics no intervingueren en la designació del nou rei.

La residència normal dels reis de Mallorca era a Perpinyà, capital del Rosselló, o a Palma de Mallorca, on tenien el Palau Reial.

Jaume III féu redactar, el 1337, les famoses Lleis palatines, monument jurídic que regulava les coses referents a la casa reial i als oficials majors de la cort (canceller, camarlenc, majordom i mestre racional), i també les funcions de tots els subalterns.

Mallorca, conquesta de -1229/31-

(Mallorca, 3 setembre 1229 – 1231)

Campanya militar de Jaume I de conquesta de l’illa, en poder dels musulmans. El rei, com altres antecessors seus, volgué conquerir les Balears per eliminar un niu de pirateria musulmana, per establir una base de penetració cap a la Mediterrània i per engrandir els seus regnes.

Segons el Llibre dels feits mateix, la descripció de les belleses de Mallorca feta per Pere Martell, a Tarragona, l’enlluernà. Aprofità uns atacs de naus mallorquines a unes naus catalanes per demanar reparació al valí Abü Yahyè, el qual, mal aconsellat pels genovesos, no en féu gaire cas.

La cort de Barcelona del 1228 aprovà la iniciativa de la conquesta. El 3 de setembre de 1229 un estol format per 155 embarcacions partí de Salou, Cambrils i Tarragona: tota la mar semblava blanca de les veles, diu la crònica de Jaume I.

El rei anava a la galera de Montpeller, amb un gran acompanyament de cavallers. La tempesta dispersà unes quantes naus, però el 6 i el 7 arribaren davant l’illa.

Alguns desembarcaren el 7, a la Palomera, i altres el 10, a Santa Ponça. Els primers foren el comte Nunó de Rosselló i Ramon de Montcada. El gros de l’estol avançà cap a sa Porrassa.

El monarca donà ordre d’avançar cap a Portopí. El 14 les galeres entraren al port. El setge de Palma de Mallorca durà tres mesos. El 2 d’octubre hom intentà l’assalt de les muralles, que fracassà.

Finalment, el 31 de desembre de 1229, els catalans entraren a la ciutat, malgrat la forta resistència, i els musulmans fugiren a les muntanyes o a Menorca i foren exterminats. L’ocupació i la pacificació de la resta de l’illa s’allargà un parell d’anys.

El 1232 fou enllestit el Repartiment de l’illa entre els conqueridors.

La conquesta de Mallorca fou molt celebrada a tot Europa, i és commemorada anualment a Palma de Mallorca (festa de la Conquista).

Magnànim, el *

Sobrenom del rei Alfons IV de Catalunya  (rei, 1418-58).

Llibre dels Feits

(Catalunya, 1244 – 1274)

(o Crònica de Jaume I)  Crònica inspirada directament per Jaume I de Catalunya. Primera de les quatre grans cròniques de la historiografia catalana.

Fou probablement dictada pel propi Jaume I el Conqueridor, si més no en part, i redactada pels seus col·laboradors (entre els quals hi ha el bisbe d’Osca, Jaume Sarroca, que participà en l’ordenació i estructura dels manuscrits) sota la direcció atenta i personal del rei.

No s’ha conservat la primera redacció, però si dues versions, una de llatina que, amb el títol Liber Gestarum, fou feta per Pere Marsili l’any 1331 per encàrrec de Jaume II el Just, i una altra de catalana que, amb el títol Llibre dels feits, fou incorporada a un manuscrit acabat de copiar l’any 1434; bé que són dos texts paral·lels, el segon no és còpia ni traducció del primer, sinó que més aviat són dues versions del text original.

La crònica és una autèntica biografia de Jaume I, el qual, en alguns passatges, aconsegueix de deixar constància dels seus estats d’ànim més íntims, amb un llenguatge sovint col·loquial i popular. Tota la crònica està impregnada d’un profund sentit religiós i providencialista, on s’hi destaca l’esperit bel·licós del monarca i hàbilment s’hi mostren els seus encerts polítics, així com la defensa dels interessos catalans.

Juan Fernández de Heredia va fer-ne una versió aragonesa al final del segle XIV.

Llibre del Rei en Pere

 (Catalunya, 1283 – 1288)

(o Crònica de Bernat Desclot)  Crònica . És la segona de les cròniques catalanes. Escrita per un personatge que amagà la seva identitat sota el pseudònim de Bernat Desclot.

La juxtaposició d’elements llegendaris i de fets rigorosament històrics en constitueix una de les característiques més sobresortints: els cinquanta primers capítols, que comprenen la història anterior al regnat de Pere II el Gran (1276-85), contenen gran nombre d’episodis llegendaris i de prosificacions de cançons de gesta en llengua catalana.

Contràriament, els capítols restants, fins al 168, narren amb rigorosa objectivitat i excel·lent prosa, el regnat de Pere el Gran, per a la qual cosa Desclot es valgué del coneixement personal i directe dels nombrosos esdeveniments i de l’estudi de documents del propi arxiu reial.

Es creu que aquest accés a documents contemporanis de la cancelleria s’explica perquè (bé que no s’hagi pogut comprovar) Bernat Desclot devia ésser el pseudònim del tresorer reial Bernat Escrivà.

Desclot, prosista excel·lent i cronista professional, s’esforçà a narrar objectivament, bé que no pot amagar l’admiració per la figura del rei Pere II. Destaquen especialment els passatges en què es narra la invasió de Catalunya pels croats de Felip III l’Ardit.

Llibre de les Nobleses dels Reis

(Barcelona, segle XV)

Compilació històrico-llegendària feta per Francesc. Recull erudit de genealogies, cròniques, històries i llegendes compost durant el segle XV, però aprofitant compilacions anteriors.

Encara que faci referència a la història general, interessa sobretot a la historiografia catalana perquè s’hi recullen, entre altre material, els Gesta Comitum Barcinonensium en vulgar, les Cròniques de Desclot, Muntaner i Sant Pere de les Puel·les, les llegendes d’Otger Cataló, d’Amic e Melis, de les torres del mur de Barcelona i la de Guillem Ramon de Montcada, alguna anotació procedent del Cronicó dels fets d’Ultramar i d’altres procedents d’un Cronicó Barcinonense, una narració de la primera conquesta de Mallorca, dos capítols d’una crònica desconeguda sobre la jovenesa de Pere II el Gran, etc.

Ultra això, s’hi afegeixen les històries fabuloses de matèria clàssica.

El manuscrit, original i únic, és conserva a la Biblioteca de Catalunya.