(Barcelona, 1865 – 8 febrer 1935)
Pianista. Adquirí els seus primers coneixements musicals a l’escolania de la catedral de Barcelona.
Més tard, estudià al Conservatori del Liceu, on durant cinquanta anys hi fou professor de solfeig i de piano. Col·laborà als concerts de l’Associació Musical.
Es dedicà també a la composició. Deixà escrites moltes obres.
(Barcelona, 5 novembre 1931 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 22 maig 2023)
Teòleg. Ingressà als jesuïtes el 1948 i fou professor a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció Sant Francesc de Borja), membre del consell de redacció de les revistes “Estudios eclesiásticos” i “Selecciones de teología” i membre de l’Institut Cristianisme i Justícia.
La seva teologia, preocupada des del començament per reflexionar sobre l’experiència espiritual, s’ha anat obrint a la solidaritat amb els pobles i als problemes de la justícia.
Ha publicat: El aspecto cristológico en la espiritualidad de Juan Casiano (1966), Teología de la vida religiosa (1968), Nueva formulación de la vida religiosa (1972), Teología y experiencia espiritual (1977), Renéixer a la solidaritat (1981).
(Barcelona, 3 maig 1842 – 20 desembre 1905)
Químic i farmacèutic. Germà de Victorià. Dedicat als estudis de química analítica, fou professor de medicina legal de l’Audiència de Barcelona i director del “Boletín de la Sociedad Farmacéutica Española”.
Pertanyia a diverses corporacions doctes. Fou investigador de mèrit. Inventà un procediment per determinar la puresa dels olis d’oliva.
Publicà gran nombre de treballs professionals.
(Hostalric, Selva, 3 juny 1785 – Las Palmas de Gran Canaria, Canàries, 18 novembre 1857)
Bisbe de Canàries (1847-58). Sacerdot secular de la congregació de la Missió de Sant Vicent de Paül, fou director de les filles de la caritat d’Espanya.
Emigrat a França durant la Primera Guerra Carlina, fou professor de teologia dogmàtica a Châlons-sur-Marne. En tornar-ne (1841), fou nomenat bisbe de Canàries, on creà diverses parròquies i restaurà l’hospital de San Martín.
Autor d’Expositio ascetico-moralis pontificalis romani tit. de Collatione sacramenti ordinis (1845).
(Palafrugell, Baix Empordà, 1867 – Roma, Itàlia, 1941)
Jesuïta. Ensenyà humanitats a Veruela (Aragó), fins que l’any 1914 s’incorporà a l’equip dedicat a l’edició documental de fonts jesuítiques (Monumenta historica Societatis Iesu), el qual dirigí (1920-22).
La seva aportació científica inclou la primera edició dels Ejercicios espirituales de sant Ignasi (Madrid 1919) i també l’edició crítica de les constitucions de la companyia (Roma 1934-38).
(Barcelona, 17 juny 1811 – 13 setembre 1880)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja, estudià a Roma (1834-44) amb T. Minardi i Overbeck, que el formaren en el natzeretisme.
Passà a Mèxic (1845) com a director de les classes de pintura de l’Academia de San Carlos i esdevingué capdavanter de l’escola pictòrica mexicana, on va pintar La follia de la reina Isabel de Portugal, La primavera.
Extraordinari retratista de gust acadèmic, la seva obra reflecteix l’alta societat mexicana (Eugenia de Guzmán, Andrés Quintana Roo).
El 1868 tornà a Barcelona, i d’aquesta última època destaquen els retrats de La senyora Roquer de Clavé i La dama del xal.
(Barcelona, 29 setembre 1856 – 4 febrer 1940)
Compositora i professora. Filla de Josep Anselm Clavé i Camps.
Fou professora de piano a l’Escola Municipal de Música. Presidí l’Associació Coral Euterpe.
És autora de diverses composicions i adaptà per a orquestra i banda algunes obres del seu pare, del qual fou col·laboradora.
(Barcelona, 26 setembre 1941 – )
Arquitecte. Fill d’Alexandre Cirici i Pellicer. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, d’on fou professor (1976-78). També ho fou d’algunes universitats americanes i de l’Escola Eina.
Cofundador del Studio Per (1964), col·laborà assíduament amb Jordi Bonet i ha realitzat molts habitatges particulars i projectes com ara el remodelatge del Museu de Zoologia de Barcelona (1982).
Ha dirigit les obres de restauració de la casa Thomas de Barcelona, guardonada amb el Premio Nacional de Restauración (1980).
(Tarragona, 22 desembre 1715 – Forli, Romanya, Itàlia, 18 març 1791)
Matemàtic i filòsof. Entrà als jesuïtes el 1732. Ensenyà filosofia al col·legi de Saragossa i a la Universitat de Cervera, i teologia a Girona.
El seu pensament entra de ple en l’escola eclesiàstica europea del seu temps, tendent a renovellar l’antiga filosofia amb la ciència moderna.
Ensenyà matemàtiques al Col·legi de Cordelles de Barcelona i al Colegio Imperial de Madrid, on fou també cosmògraf del Consejo de las Indias. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) passà a Itàlia.
Com a filòsof, en resten les Iesuiticae philosophiae theses (Cervera, 1753); com a matemàtic, els dos volums de les seves Lecciones de matemática (Barcelona 1758-60), és a dir, de geometria i d’algèbra, apreses a França.
Les seves Theses foren judicades als Mémoires de Trévoux com un senyal de la renovació de la cultura a Espanya.
(Lleida, 1775 – Barcelona, 23 desembre 1835)
Arquitecte. Estudia pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona a l’Academia de San Fernando de Madrid (1790), de la qual fou després membre, i a Roma (1803-14) per estudiar-hi l’art monumental.
L’any 1817 inaugurà les lliçons gratuïtes d’arquitectura organitzades per la Junta de Comerç de Barcelona, i dos anys més tard inicià les classes regulars.
Autor del palau neoclàssic d’Alòs i de Dou (vers el 1818) de Barcelona, intervingué en la restauració de Montserrat. Estudià, amb el seu deixeble Josep Oriol Mestres, les restes del temple romà de Barcelona: deduí que les columnes i els arquitraus del carrer de Paradís eren de l’antic temple d’Hèrcules, en una interessant memòria, inèdita.
Publicà un opuscle sobre la utilització de les roques volcàniques de la comarca d’Olot (1829).
