Bosc de faigs, a prop d’Olot i al nord del volcà del puig Jordà (607 m alt).
La seva singularitat radica en la localització, molt per sota del pis altitudinal al qual correspondria un bosc d’aquestes característiques.
Les condicions atmosfèriques (microclima) i el substrat basàltic n’han permès el desenvolupament i posterior conservació.
Fou popularitzada per Joan Maragall.
(Aiguafreda, Vallès Oriental / Centelles, Osona)
Replà d’erosió de la capçalera del riu Congost (640-800 m), continuació dels cingles de Bertí, que el limiten per l’est.
És drenat cap el Congost per un seguit de graus i amb una certa indecisió per la riera Blanca.
Hi ha escassa població, que es reparteix entre els dos termes.
(Lleida, Segrià, 7 octubre 1642)
Fet d’armes, durant la Guerra dels Segadors, ocorregut al lloc anomenat pla de les Forques.
L’exèrcit castellà del marquès de Leganés va topar amb el catalano-francès que comandava el mariscal de La Mothe.
Aquest pogué evitar, gràcies a la victòria assolida, que els castellans ocupessin Lleida.
(la Coma i la Pedra, Solsonès)
Cim (2.331 m alt) de la serra del Port de Comte, al nord-est del pedró dels Quatre Batlles, damunt el coll de Port (o port del Comte).
Els prats d’Estivella, entre el tossal i la tossa Pelada, són una extensa zona de pasturatge d’estiu.
(o conca Dellà) Sector de la conca de Tremp, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, que rep aquest nom per contraposició a la conca de Deçà, on hi ha el cap de la comarca, Tremp.
El centre d’aquest sector és la vila d’Isona, al municipi de la qual (anomenat oficialment Isona i Conca Dellà) foren agregats el 1970 els de Conques, Benavent de la Conca, Figuerola d’Orcau i Sant Romà d’Abella.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Despoblat i antic terme, que al segle XIX formà part del municipi d’Espluga i Solduga, annexat al de Baén a mitjan segle XX.
És al clot de Cuberes, al vessant septentrional de la serra de Cuberes, alineació muntanyosa del massís del Boumort, de direcció nord-oest – sud-est, que separa les valls del riu Major, al nord, i del torrent de l’Infern, al sud, i que s’estén des del prat d’Olient, límit amb la vall de Cabó (Alt Urgell), fins al pas dels Collegats (a la Noguera Pallaresa); culmina al pic del Pi-sec (1.906 m alt), límit entre el Pallars Sobirà (Baén) i el Pallars Jussà (Hortoneda de la Conca).
El 1163 és esmentada l’església de Sant Sadurní de Cuberes.
(o Sacot, o Sant Miquel Sacot) Poble (643 m alt), a l’extrem occidental del terme, entre les serres del Corb, al sud, i de Batet, al nord, en plena zona volcànica del sud-est d’Olot, que centra el pla de la Cot i en el qual s’alcen, entre altres, els turons volcànics de Croscat, el de Santa Margarida de la Cot (o turó de la Cot, on hi ha capella d’aquest nom) i el de la Roureda de l’Olivera, i els puigs de Jordà de la Cot i de la Costa de Sant Miquel (o de la Costa de la Cot).
L’església parroquial de Sant Miquel, d’origen romànic, era possessió del monestir de Sant Pere de Besalú.
El lloc pertanyia a la baronia de Santa Pau.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
(ant: Coscastell) Poble, dins l’antic terme de Peramea. És al sud-oest del pla de Corts.
L’església parroquial de Santa Anna depèn de la de Montcortès.
(el Pont de Suert, Alta Ribagorça)
Despoblat (fins al 1968 del terme de Viu de Llevata), a 1.390 m alt, en un coster, al vessant meridional del pla del Munt, contrafort septentrional de la serra de Sant Gervàs, a la qual s’uneix pel pla de Corroncui, on hi ha l’església parroquial (la Concepció), annexa a la parròquia de Pinyana, i la caseria del Pla de Corroncui.
Al segle XX formà un municipi amb la Bastideta de Corroncui.
(Ripollès)
Serra que separa el Pre-pirineu de la zona axial. És modelada a les calcàries devòniques, dominada pel Taga (2.035 m alt).
Per l’est enllaça, per la portella d’Ogassa, amb l’alineació de puig Estela i serra Cavallera i constitueix l’interfluvi entre el Ter (vall de Sant Joan) i el Freser (vall de Ribes); pel sud, passat el coll de Jou, enllaça amb la serra de Sant Amanç; al nord la limita el riu de Segadell, i a l’oest davalla mitjançant superfícies residuals d’erosió, els plans de Conivella i els de la Maçana, vers el Freser.
En aquest vessant s’ha establert l’agrupament de Bruguera.
Dades dels Països Catalans 