Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Riquer i Inglada, Alexandre de

7 Respostes

(Calaf, Anoia, 3 maig 1856 – Palma de Mallorca, 13 novembre 1920)

(o Ynglada)  Dibuixant, pintor i poeta. Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, i també l’Arts and Crafts Movement. Lluità per l’expandiment de l’art industrial.

Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual féu classes a Josep Triadó, Joaquim Renart, Francesc d’Assís Galí, J. Diéguez i Josep Maria Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’ex-libris l’essència del seu món poètic, elegíac.

Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental.

Els anys del decenni del 1880 col·laborà a “La Ilustració Catalana” i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells.

Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació, aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a “Luz”, “Joventut”, “Ilustración Artística”, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes.

Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.

El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.

Fou el pare dels escriptors Josep Maria i Emili de Riquer i Palau.

Ricart i Nin, Enric Cristòfor

1 Resposta

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 2 novembre 1893 – 11 març 1960)

Gravador i pintor. Començà dedicant-se a la pintura i fou fundador de l’Agrupació Courbet. Com a gravador al boix assolí una categoria de primer ordre. F. d’A. Galí l’impulsà a aprendre aquesta tècnica, que tan bé encaixa amb els plantejaments teòrics del Noucentisme -moviment del qual fou un dels artistes més característics-, per tal d’incorporar-lo al professorat de l’Escola de Bells Oficis.

Unes Aleluyas de Santiago Vinardell (1919) fou el seu primer llibre il·lustrat, emprant la tècnica de la fusta de fil. Després descobrí i conreà exclusivament el gravat de testa. Inventà uns mitjans expressius absolutament originals i usà amb gran eficàcia el veló, eina que obre diversos solcs al mateix temps.

El seu art assolí una gran popularitat i fou l’artista indiscutit per a fer la gravure d’occasion -recordatoris, estampes de comunió, ex-libris-.

Com a il·lustrador, autor d’una obra molt extensa, mantingué el punt just entre la descripció i la decoració, amb una gran comprensió per les exigències de la tipografia.

Fou un notable escriptor. Deixà unes Memòries inèdites i un epistolari molt extens amb el pintor, arquitecte i crític J.F. Ràfols.

Ribot i Calpe, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 juliol 1888 – 18 març 1974)

Dibuixant i pintor. Estudià a Llotja amb Feliu Mestres, de qui fou deixeble. L’any 1914 s’establí com a professional independent. Fou il·lustrador a les revistes “Mercurio” i “D’Ací i d’Allà” i a les ripolleses “La Veu Comarcal”, “El Catllar” i “Scriptorium”, de les quals també renovà gràficament la capçalera.

Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1919, il·lustrà moltes de les guies que edità l’entitat (com la de Les Guilleries, 1924). També col·laborà al llarg de quatre dècades amb el Foment de Pietat Catalana.

Igualment, treballà en la il·lustració de llibres, entre els quals cal destacar La arquitectura naval española (1920), Las Hogueras de Castilla (1922), Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1931) i El Gran Teatre del Liceu. Dibuixà també goigs, ex-libris i cartells, i desenvolupà una, poc divulgada, tasca de documentació gràfica de temàtica etnogràfica, on destaca un recull de llegendes del Ripollès (1926) i l’àlbum de bibliòfil Costums de Catalunya (1931).

Vers el 1940 s’inicià en la pintura de paisatges, amb les sèries de Vallvidrera, del barri barceloní d’Horta (amb més de 170 pintures, una selecció de les quals conformen el llibre Records d’Horta. Barcelona 1930-1950. Els paisatges de Josep Ribot i Calpe, 2007), de Ripoll i de Mogrony. Durant trenta anys es dedicà a aquest gènere, i produí més de 500 obres. El 1949 féu a Ripoll l’única exposició individual de pintures.

En la dècada dels anys 1950 destacà la seva aportació gràfica en la il·lustració naturalística. Col·laborà amb Francesc Masclans en les guies de natura per conèixer arbres i arbustos, i es dedicà al dibuix de la flora micològica de Catalunya, creant una col·lecció de prop d’un miler d’il·lustracions (part d’aquest llegat es publicà en el llibre 100 bolets fàcilment identificables, 2008).

Ràfols i Fontanals, Josep Francesc

2 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 20 abril 1889 – Barcelona, 15 gener 1965)

Tractadista d’art, arquitecte i pintor. Format a Barcelona, completà els estudis a Itàlia, on es titulà el 1916. Amb Enric Cristòfor Ricart i Rafael Sala formà un grup d’artistes, i a Barcelona fou soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, a redós del qual fundà l’Agrupació Courbet.

Secretari dels Amics de l’Art Litúrgic (1923), com a arquitecte fou poc prolífic i es caracteritzà per la seva simplicitat clàssica (casa Méndiz, a Vilanova, 1925).

El seu llibre Arquitectura del Renacimiento italiano (1926) influí en el brunelleschisme d’alguns arquitectes noucentistes. Publicà també Pere Blai i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya (1934). Historia Universal del Arte, La arquitectura del Renacimiento español, El arte romántico en España (1954), etc.

Fou el primer biògraf de Gaudí (Antoni Gaudí, 1928) i el primer a ocupar la Càtedra Gaudí (1956) de l’Escola d’Arquitectura, on fou catedràtic des del 1943.

Fou un dels primers a tractar el modernisme català (El arte modernista catalán, 1943; Modernismo y modernistas, 1949), i publicà també l’inventari Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña (3 volums, 1951-54), dues monografies sobre Ramon Casas i la sèrie Speculum Artis.

Fou també notable pintor, de caire intimista i influït per Cézzane.

Ràfols i Casamada, Albert

5 Respostes

(Barcelona, 2 febrer 1923 – 17 desembre 2009)

Pintor, pedagog de l’art i del disseny. Fill d’Albert Ràfols i Cullerés. Va estudiar arquitectura, però el 1946 va decidir dedicar-se a la pintura: les seves primeres obres són d’una figuració postcubista, amb temes urbans i de paisatge. Cap al 1954 va iniciar un període abstracte, i va anar eliminant gradualment el dibuix.

Durant els anys seixanta va tendir a un expressionisme abstracte amb influència de Kline (Memòria de Lumumba, 1962). S’apropà també al pop-art, bé que de forma matisada, aportant-hi valors plàstics i poètics.

Posteriorment, i en especial des del 1977, la seva obra tendeix a una manifestació plastico-poètica d’informacions procedents del món real, dins una particular i suggerent abstracció que no manca, a cops, de referències figuratives: Interior blau (1981), Pedra blava (1990).

Ha publicat diversos llibres de poemes, com Notes nocturnes (1975), de poesia visual, Episodi (1982) o El color de les pedres (1990), i és autor dels dietaris L’escorça dels dies (1984) i D’un mateix traç (1994).

Ha dirigit les escoles de disseny Elisava i Eina.

Ponç i Bonet, Joan

4 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1927 – Sant Pau de Vença, França, 4 abril 1984)

Pintor i dibuixant. Format al taller de Ramon Rogent i a l’Acadèmia d’Arts Plàstiques amb Ángel López-Obrero. Després de pintar i dibuixar molts anys en solitari, un nombre reduït de persones s’interessà per la seva obra, sempre marcada pel misteri i la introspecció psicològica. Joan Vinyals li va organitzar la primera exposició a la Galería Arte de Bilbao (1946). El 1947 exposà als Blaus de Sarrià presentat per J.V. Foix.

Amb Joan Brossa fundà la revista “Algol”, precedent directe del que seria “Dau al Set”, revista de la qual fou director; formà part del grup avantguardista, amb el mateix nom. Aquell mateix any conegué Joan Miró i visità el seu taller. Fou seleccionat per Eugeni d’Ors per a participar al Salón de los Once de Madrid del 1951, i l’any següent tornà a ser seleccionat per a exposar-hi.

Exposà individualment, amb quaranta-set obres, a l’avantguardista Club 49. El mateix 1951 conegué el poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, cònsol a Barcelona, que li va patrocinar un àlbum amb litografies i un amb aiguaforts. Edità diversos àlbums de litografia, aiguaforts i monotips.

El 1952 es va presentar a la I Biennal Hispano Americana. Després d’una estada a París (1953), on retrobà Joan Miró, qui el recomanà als cercles artístics brasilers, se n’anà al Brasil i residí a São Paulo, on restà fins el 1962. El 1954 féu una exposició al museu d’art modern de São Paulo amb un gran èxit, ja que el mateix museu va adquirir la totalitat de les obres. A la Biennal de São Paulo del 1955 li fou atorgada la beca Ciccillo Matarazzo per a prosseguir el seu treball. Allà fundà i dirigí l’escola l’Espai (1957), en la qual experimentà una didàctica nova del dibuix i la creació plàstica. També dirigí l’escola Álvarez Penteado. Conegué les selves equatorials i quedà fortament impressionat per la seva fauna i els insectes. D’aquesta etapa, anomenada brasilera, inspirada en els ambients i temes del Brasil, cal esmentar diferents sèries: ocells (1953-54), Brasil (1954), Instruments de tortura (1954) i Caps (1958-59).

Malalt, l’any 1962 tornà a Catalunya, on s’establí al Bruc i després residí un temps a Cadaqués. El 1964 fixà la seva residència a Barcelona, on presentà una retrospectiva a la galeria René Metras i més tard féu una exposició a Grabado Catalán.

A la VIII Biennal de São Paulo (1965) li fou concedit el Gran Premi Internacional de Dibuix. Ja consagrat, exposà a Nova York, Rio de Janeiro, Bonn, París, Frankfurt, Ginebra, Antibes, Madrid, etc.

Els darrers anys realitzà una sèrie de dibuixos que anomenà Les mans de Fanafa, obra que ell mateix considerà com un resum representatiu de tot el que va fer al llarg de la seva vida.

El seu món és dels més personals de la seva època. Ple de personatges i signes cabalístics, ofereix escenes oníriques, patètiques, torturades, en què el món del subconscient és presentat com a protagonista. El seu és un neosurrealisme màgic proper a les fantasmagories i a la imaginació incondicionada. Home solitari, minuciós i detallista fins a l’extrem, pretenia ésser un visionari del misteri i dels secrets de l’esperit.

Passà per diversos períodes, que es poden classificar així: època Dau al Set (1947), època brasilera (1958), època metafísica-geomètrica (1969), etapa dels personatges metafísics (1970), etapa de l’acupintura (1971) i un període de síntesi d’ençà de l’any 1972.

L’any 2009 fou constituïda l’Associació Joan Ponç, amb l’objectiu de recuperar, promoure i protegir l’obra de l’artista, i celebrà, el mateix any, unes Jornades Poncianes.

Pidelaserra i Brias, Marià

4 Respostes

(Barcelona, 1877 – 7 octubre 1946)

Pintor. Format a Llotja i en algunes acadèmies particulars de Barcelona, l’any 1899 féu un viatge a París i es posà en contacte amb els darrers corrents plàstics de l’època. El 1902 exposà a la Sala Parés. Dos anys després, a la sala de l’Ateneu Barcelonès i, el 1905, altra vegada, en una col·lectiva, a la Sala Parés, però l’obra no li va ésser apreciada per la crítica ni pel públic.

Posteriorment (1912) va abandonar la tècnica impressionista i va adoptar la puntillista (paisatges del Montseny) i, amb aquesta mateixa tècnica, però més matisada, va fer grans panoràmiques de Mallorca, l’Alt Llobregat, Corbera i la Conreria.

Descoratjat per la manca d’èxit, deixà de pintar fins al 1928. A partir del 1940 es decantà vers un expressionisme, en retrats i autoretrats, d’un vigor psicològic molt pregon, autèntica galeria dels baixos fons de la societat; el conjunt es va titular Els vençuts. No fou justament valorat fins després de la seva mort.

Picasso, Pablo Ruiz

59 Respostes

(Màlaga, Andalusia, 25 octubre 1881 – Mougins, França, 8 abril 1973)

Pintor. Fill de José Ruiz Blasco, el 1895 anà amb la seva família a Barcelona i ingressà a l’Escola de Belles Arts, on fou alumne d’Antoni Caba.

La Primera Comunió (1896), quadre d’estil plenament acadèmic, i d’altres obres, més agosarades, preludi de la producció posterior, pertanyen a aquesta època. El 1897-98 estudià a Madrid.

Després estigué uns quants mesos a Horta de Sant Joan amb el seu amic M. Pallarès. Freqüentava els Quatre Gats i hi féu una exposició important el 1900, en la qual predominaven els retrats dels amics.

Del 1900 al 1903 féu els tres primers viatges a París, on es relacionà amb l’avantguarda artística d’aquell temps. Les demoiselles d’Avignon, quadre pintat el 1907, fou decisivament important pel que fa a l’evolució de la pintura moderna. El 1909 passà una altra temporada a Horta de Sant Joan (La fàbrica d’Horta).

Considerat com un dels artistes més grans del segle XX, gairebé tota la seva trajectòria participa de l’interès per la renovació del llenguatge artístic, fet especialment rellevant durant l’època cubista.

El 1963 s’inaugurà a Barcelona el Museu Picasso, enriquit després (1968) amb la sèrie de Les Menines i amb les obres de joventut de l’artista que es conservaven a Barcelona (1970).

Petit i Reig, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1934 – Säo Paulo, Brasil, 6 setembre 2013)

Publicista i pintor. Estudià a la Escola de Belles Arts. Treballà a l’Editorial Seix i Barral i més tard a l’empresa Climax. El 1952 es traslladà, amb la seva família, al Brasil i s’establí a São Paulo. En aquest país dirigí un departament de comerç, més tard treballà en importants empreses. S’inicià en treballar a l’empresa Publicane.

Fundà l’empresa METRO-3 i posteriorment passà a dirigir la coneguda agència de publicitat DPZ. Realitzà cartells que guanyaren concursos promoguts per importants empreses. Amb el temps esdevingué director d’altres agències de publicitat importants de l’Amèrica del Sud.

També s’ha destacat com a notable pintor dins un informalisme acolorit i geomètric. Féu diverses exposicions individuals i participà a les Biennals de São Paulo (1962 i 1964).

Tanmateix, abandonà el conreu de la pintura, que no tornà a practicar fins el 1979, després d’haver reprès el contacte amb Catalunya. Des d’aleshores el tema català ha estat sempre present a les seves obres, caracteritzades per la netedat de les formes i pels colors vius i alegres.

Participà activament en la promoció d’activitats catalanes i ha organitzat diverses exposicions sobre Catalunya, a través de les quals ha fet conèixer el país. Ha publicat la Guia Petit de Barcelona (1982).

Pericot i Canaleta, Santiago

1 Resposta

(el Masnou, Maresme, 22 octubre 1929 – Badalona, Barcelonès, 9 agost 2018)

Pintor, gravador i escenògraf, que signa Iago Pericot. Germà de Jordi. Mestre per l’Escola Normal de Barcelona i llicenciat en psicologia per la Universitat de Barcelona.

El 1968 fou becat per a estudiar gravat a la Slade School of Fine Arts de Londres, on inicià una tècnica bidimensional en el gravat, celebrada i premiada a Anglaterra i a la Fira del Gravat de Ljubljana (Iugoslàvia). Ha exposat a les biennals internacionals de Tòquio, Sâo Paulo i Venècia.

Ha treballat també en el camp de l’escenografia, on ha tractat de replantejar visualment i espacialment l’escena d’acord amb una concepció plàstica del teatre.

Arran del seu nomenament com a professor d’espai escènic a l’Institut del Teatre de Barcelona (1971, departament del qual fou director de 1983 a 1992), intensificà aquesta activitat, havent estat fundador (amb Sergi Mateu) del Teatre Metropolità de Barcelona (1975). El 1990 fou nomenat professor de projectes de fi de carrera a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Entre els muntatges que ha realitzat sobresurten Rebel delirium (1977), Simfònic King Crimson (1980), Bent (1982), La bella i la bèstia (1984), Mozartnu (1986, del qual feu una nova versió el 2008), El banquet (1990), Uno es el Cubo (1995), Una furtiva òpera (1997), El joc de l’engany (2002) , Il mondo della luna (2004).

El 1990 rebé el Premi Nacional d’Arts Escèniques.