Arxiu d'etiquetes: pintors/es

vicaria, La

2 Respostes

(Catalunya, 1867 – 1870)

Pintura de Marià Fortuny i Marsal. Fet a l’oli sobre taula (60 × 93,5 cm), conservada al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Els primers esbossos daten del 1867 -any del casament del pintor-, i n’és el més complet l’aquarel·la del Museo de Bellas Artes de Saragossa. Una primera versió, també a l’oli sobre taula (París, col·lecció hereus de Goupil), fou pintada a Madrid (1867-68). A Roma, el 1868, començà la versió definitiva, que no acabà fins el 1870, a París, on s’exposà el mateix any a la galeria Goupil i obtingué un èxit extraordinari i una crítica molt elogiosa de Théophile Gautier.

Adquirida per Mme Cassin, passà el 1912 al comte de Pradère, a qui Joaquim Folch i Torres l’adquirí el 1922, en nom de la Junta de Museus de Barcelona, que reuní els fons per a la compra per subscripció popular.

L’obra és una escena de casament que representa la signatura d’un contracte matrimonial. És la peça més famosa de Fortuny, obra mestra del preciosisme miniaturista vuitcentista, la que el consagrà mundialment d’una manera definitiva com a gran rival de Meissonier, que, curiosament, fou un dels qui posà per a una figura del quadre (el militar).

Vermell i Busquets, Lluís

1 Resposta

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)

“el Pelegrí”  Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.

El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.

Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.

Verdaguer i Travessi, Màrius

1 Resposta

(Maó, Menorca, 13 juny 1885 – Barcelona, 7 novembre 1963)

Escriptor i pintor. Nebot de Narcís Verdaguer i Callís i germà de Joaquim. Es formà a Segòvia, on el seu pare, Magí Verdaguer i Callís, fou catedràtic d’institut. Després passà a Mallorca, on publicà el 1908 una novel·la i un recull poètic. Es llicencià en dret a Barcelona (1914), però no exercí.

Treballà a “El Día Gráfico” i “La Vanguardia” (des del 1915), on Gaziel li encomanà la crítica literària: Puig i Ferreter a Servitud el descriu amb el nom de Veguer. Fundà la revista “Mundo Ibérico” (1927), relacionada amb el grup avantguardista del Ateneíllo de l’Hospitalet, agrupat entorn de Rafael Barradas.

Com a novel·lista, cerebral i sovint irònic, publicà La isla de oro (1926) -traduïda a cinc idiomes-, El marido, la mujer y la sombra (1927), Piedras y viento (1928), La mujer de los cuatro fantasmas (1931), Un intelectual y su carcoma (1934), etc. Estrenà a Madrid l’obra d’avantguarda El sonido 13 (1930). Traduí al castellà G. Papini i Thomas Mann, entre altres autors.

Instal·lat a Palma el 1940, recopilà els seus records a La ciudad desvanecida (1953; versió catalana ampliada La ciutat esvaïda, 1976) i els de Barcelona a Medio siglo de vida barcelonesa (1957). Col·laborà a “Destino”, “Diario de Mallorca” i “Revista”, i publicà la novel·la Un verano en Mallorca (1959), així com biografies i alguns assaigs històrics (La dominación británica en Menorca, 1952). Deixà inèdites unes ambicioses memòries.

Com a pintor, les seves obres -pràcticament inèdites en vida- acusen influències de l’estampa japonesa i de l’expressionisme alemany; són fruit d’un pòsit avantguardista matisat pel seu característic lirisme d’intel·lectual contemplatiu i hipersensible.

Verdaguer i Coma. Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 maig 1923 – 13 març 2008)

Pintor. Estudià a Llotja i a Madrid. Amplià estudis a París. Exposà figures i paisatges a Barcelona (1973). Inicialment se centrà sovint en temes de barraques, els encants, etc, amb un estil d’arrel expressionista. Posteriorment ha exposat paisatges d’Europa i de Barcelona, més estructurats i amb una certa influència de Van Gogh en la pinzellada. Ha exposat també a diverses ciutats de Catalunya, Espanya, Europa, Chicago i Tel Aviv. Té diversos murals a esglésies i edificis públics de tot Catalunya.

Vázquez i Úbeda, Carles

Deixa un comentari

(Ciudad Real, Castella, 31 desembre 1869 – Barcelona, 31 agost 1944)

Pintor. Format a l’Escuela de San Fernando de Madrid i a París. El 1898 s’establí a Barcelona, on guanyà, aquell any mateix, una primera medalla a l’Exposició de Belles Arts, amb La benedicció del menjar, oli d’un luminisme sorollià. El 1910 obtingué un premi semblant amb El torero ferit, a Madrid.

Conreà l’escena de gènere i el retrat. Academicista i anecdotista, acusà, tanmateix, una certa influència del modernisme, patent més aviat en els seus cartells i il·lustracions.

És l’autor del mural El compromís de Casp de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, de Barcelona. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona, al de Madrid, a la Hispanic Society de Nova York i a alguns museus llatino-americans. Fou president del Cercle Artístic de Barcelona i de la Societat Artística i Literària de Catalunya.

Fou pare de la també pintora Matilde Vázquez i Garriga  (Barcelona, 1920 – ).

Vázquez i Ubach, Nicanor

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 agost 1861 – 18 maig 1930)

Pintor i dibuixant. Aprengué litografia a París. Col·laborà a Barcelona a “L’Esquella de la Torratxa” (1889-1907) i a “La Tribuna” -on fou cronista gràfic d’actualitat-, “Catalunya Artística”, “Pluma y Lápiz”, “La Hormiga de Oro”, etc. Creà a l’Ateneu Obrer de Barcelona la classe de dibuix del natural. Fou premiat a les exposicions de belles arts de Barcelona del 1891 (Apunts) i el 1911 (Apunts del natural).

Passats els cinquanta anys anà a l’Argentina, i residí a Buenos Aires i a Dolores, on fou professor de dibuix i cap de taller a l’Escuela Industrial de la Nación; allà col·laborà a diverses revistes.

De nou a Barcelona el 1927, exposà a les Galeries Laietanes (1928 i 1929).

Artista eclèctic, als seus dibuixos matisà el realisme amb ressonàncies de l’arabesc Art Nouveau, i com a pintor sobresortí en paisatges d’empastament fluid i colors nets dins una estètica similar.

Vayreda i Vila, Joaquim

20 Respostes

(Girona, 23 maig 1843 – Olot, Garrotxa, 31 octubre 1894)

Pintor. Germà d’Estanislau i de Marià. S’inicià en l’Escola de Dibuix d’Olot amb N. Pascual, i més tard fou deixeble de R. Martí i Alsina a Barcelona (1860). el 1868 fundà a Olot el Centre Artístic, que ràpidament assolí gran notorietat, en refugiar-se a la ciutat artistes com Antoni Caba i Modest Urgell, que fugien de la febre groga que assolava Barcelona.

Després d’un viatge a París (1871), realitzà una primera sèrie d’obres d’accent naturalista, com El primer pantaló o Divendres Sant a Olot, on es percep encara una certa atracció per l’anècdota. Tanmateix inicià ja la producció paisatgística, que havia de donar-li fama.

La influència de Corot i l’escola de Barbizon, que havia conegut a París, és notable en el tractament de la llum, i en el progressiu abandó de la referència humana en el quadre, reduïda finalment a un mer accessori del paisatge. Exiliat a la Catalunya del Nord i a la Provença durant la segona guerra Carlina (1872-74), tement represàlies liberals, d’aquesta època són les excel·lents vistes del llac de Seta.

Amb la Restauració tornà a Olot, on el 1876 realitzà el famós quadre Tristesa, que fou guardonat a l’Exposició Nacional del 1878; la insinuació de crítica social l’acosta al realisme francès de Millet. Des d’aleshores la seva fama augmentà, tant a Barcelona, on exposà regularment, com en diverses ciutats europees. La seva obra evolucionà encara cap a una major simplicitat i nuesa del paisatge: L’arbre tort (1890) i Tardor (1894).

Considerat una de les figures cabdals de la plàstica catalana de la segona meitat del s XIX, fou l’indiscutible cap de l’anomenada escola d’Olot, de la qual formaren part pintors com Berga i Boada, Berga i Boix, Galwey i Domenge, tots ells interessats en la representació del paisatge de la Garrotxa.

Fou el pare de Francesc i Ramon Vayreda i Casabó.

Vayreda i Trullol, Lluís

3 Respostes

(Lledó d’Empordà, Alt Empordà, 1918 – 27 agost 1986)

Pintor. Nét d’Estanislau Vayreda i Vila, i germà de Maria dels Àngels i de Montserrat. Format amb el mestre Núñez a Figueres.

Exposà individualment a les Galeries Argos de Barcelona (1954), i el seu centre d’interès en aquesta primera etapa fou el paisatge.

Es decantà progressivament vers un cubisme analític d’arrels properes a Cézanne, i el 1966, després d’un període d’aparent inactivitat, inicià una nova etapa, en què incorporà la figura.

Mostrà sempre una necessitat de simplificar la realitat tot plasmant el que és veritablement essencial.

Vayreda i Canadell, Josep Maria

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 26 març 1932 – Girona, 20 juny 2001)

Pintor. Nét de Marià, s’inicià a l’Escola de Belles Arts d’Olot.

Encara dins la seva etapa acadèmica començà un procés de simplificació dels elements figuratius, i s’endinsà més tard en el món de l’abstracció i de l’informalisme.

Després del 1958 adoptà novament la figuració, no com a trencament amb l’etapa anterior, sinó com a síntesi: es tracta d’una figuració estructurada a base d’una ordenació de formes geomètriques.

Els paisatges rurals, les figures i les natures mortes constituïren el seu repertori temàtic.

Vancells i Vieta, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 28 juny 1866 – 26 desembre 1942)

Pintor. Traslladat aviat amb la seva família a Terrassa, estudià dibuix i pintura (1882-83) al Cercle Artístic terrassenc amb el marinista Sivilla i el pintor de gènere Martínez i Altés, que practicava un art molt fidel al subfortunyisme en voga, i del qual ell aprengué el virtuosisme pintoresquista dels seus primers dibuixos.

Tanmateix, la influència més forta que rebé fou del paisatgisme de Joaquim Vayreda, amb la seva harmonia de colors i el seu lirisme. Anà després a Llotja, on no congenià amb Antoni Caba, i deixà l’ensenyament acadèmic per la pintura a l’aire lliure. Es perfeccionà sol, pintant a les rodalies de Terrassa.

L’any 1891 presentà un paisatge del Vallès a la Sala Parés, i obtingué pel seu quadre Febrer una menció honorífica a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. A la del 1894 guanyà una segona medalla amb Sant Llorenç del Munt, i a la del 1896 una primera medalla amb Riera de la Barata.

Del 1890 al 1896 són els seus millors quadres en gris, dels quals traspua un lirisme pictòric que l’apropa a la pintura idealista coetània, i on aconsegueix una gran poesia gràcies als vels misteriosos de boira que envolten i matisen els contorns de les serres de Sant Llorenç.

La seva amistat amb Alexandre de Riquer i Modest Urgell contribuí segurament a donar a les seves obres aquest caire sentimental, alhora que la influència del primer es féu notar en el camp de la decoració modernista que ell introduí a Terrassa: acabà la decoració de l’Institut Industrial -començada per Riquer-, decorà la casa Amat Pagès, les sales de l’Agrupació Regionalista, el cafè Comdal, la botiga Vídua Carner, en un estil modernista d’arrels britàniques.

Fou empresari i director dels espectacles d’arts Ars Lucis desenvolupats a Terrassa en 1906-07, amb la col·laboració de Joan Llongueras. Membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc, pintà els paisatges de dos plafons del presbiteri de Montserrat, les figuretes dels quals són de Dionís Baixeras. És responsable de molts dels paisatges dels quadres de Josep Cusachs.

Mentre continuava conreant un paisatgisme líric i boirós de forma ja estandarditzada i comercial, la seva obra original evolucionà vers una pintura més viva de colors, amb una matèria pictòrica més vigorosa, un art més objectiu, més realista, desenvolupat en els mateixos paisatges naturals de Llavaneres i de Terrassa.