(Torrelameu, Noguera, 28 març 1887 – Buenos Aires, Argentina, 5 juliol 1956)

Pintor. Fill d’un metge, passà la infantesa a Lleida. Inicià els estudis d’arquitectura a Barcelona (1907), però els deixà i el mateix any s’instal·là a Madrid, on s’integrà en les tertúlies dels membres de la Generació del 98 i féu gran amistat amb l’escultor Julio Antonio, amb el qual viatjà per la península Ibèrica (1908).

Féu la primera exposició a Madrid (1909), on tornà a exposar el 1912. Residí algun temps a Sevilla (1911), i després s’instal·là a París amb Julio Antonio. Allà fou protegit per Anglada i Camarasa, que el relacionà amb la Hispanic Society de Nova York, la qual esdevingué la principal institució a col·leccionar la seva obra.

Viatjà per Itàlia, i el 1914, de nou a Catalunya, s’establí a Fraga i l’ajuntament li regalà el castell. Animat per Pío Baroja, intentà, sense èxit, d’esdevenir diputat per aquesta ciutat.

El 1919 s’instal·là a l’Argentina, on es casà i s’especialitzà en el retrat i la pintura de tipus autòctons. D’aquesta etapa són les obres El coyita i el zorro, Hachador del Ambato i El hombre del pato. El 1922 passà a Montevideo i a Nova York (1927), on fou nomenat membre d’honor de la Hispanic Society.

De nou a Fraga, l’ajuntament de Barcelona li encarregà un mural per a la casa de la ciutat, que, amb el nom de Barcelona, cap i casal de Catalunya, realitzà en 1930-31. Després residí (1932-34) al Marroc, i exposà a Tetuan. Passà la guerra civil a Estadella (Aragó) i Barcelona, i el 1940 tornà a l’Argentina definitivament. Residí a la ciutat de Catamarca fins el 1942, any que s’establí definitivament a Buenos Aires, on féu freqüents exposicions i també a altres ciutats argentines.

Té algunes obres exposades permanentment en el Museu Nacional de Belles Artes de Buenos Aires, en els museus Municipal i Nacional de Belles Artes de Montevideo i en el Spanish Society Museum.

Pintor d’absoluta independència i home aventurer, violent i extravagant, la seva obra -que participa d’una voluntària atmosfera ingenuista i arcaïtzant- sol basar-se en personatges de la pagesia de les terres de Lleida o, en altres moments de la seva vida, de naturals de Catamarca i Jujuy, que converteix en mites de refinada elegància.

Tot i que pintà els seus personatges amb les indumentàries típiques, no caigué pas en l’anecdotisme pintoresquista de la pintura espanyola de l’època, sinó que més aviat s’inscriví en una mena de derivació del simbolisme, patent d’una manera molt clara en el seu tríptic Els meus funerals (1910; Nova York, Hispanic Society).

Altres obres seves són: Las hilanderas de Fraga, El enano de Lérida, Mujer ante el mar, Los catalanes de Almatret, Las hijas del Cid, Metamorfosis de Danae, Perseo, entre altres. Pintà molt retrats, entre els quals un de la seva mare i nus femenins. Participà en algunes exposicions col·lectives com la Internacional de 1929 celebrada a Barcelona, on presentà El barón de Badet vestido de Pelleas i Niña de Fraga.

El 1937 el govern dels EUA li atorgà la medalla de les Arts i les Lletres.

(Sant Quirze de la Serra, Vallès Occidental, 10 novembre 1890 – Bellaterra, Vallès Occidental, 6 març 1963)

Pintor. Deixeble de Joan Vila i Cinca a Sabadell i de la Llotja barcelonina. Amplià estudis, pensionat per l’ajuntament de Sabadell, a l’escola de San Fernando de Madrid. A París l’impressionaren els mestres preimpressionistes, i a Itàlia, el classicisme.

De nou a Catalunya, pintà paisatges rurals a Mura, l’alta Segarra i Santiga. La seva primera exposició individual fou a Granada, el 1918; seguiren les de Barcelona i Madrid (1920). Exposà a París (Galeria Castelucho) el 1930.

Participà en diverses exposicions, i assolí una primera medalla a Madrid (1934) per Hivern, premi extraordinari a Barcelona (1942), medalla d’honor del Círculo de Bellas Artes de Madrid (1948) i del Salón de Otoño d’aquella ciutat (1955). A Sabadell li fou concedida la medalla d’argent de la ciutat i, el 1953, la medalla Vila i Cinca.

Té obres a museus i col·leccions de Sabadell, Barcelona, Oslo, Buenos Aires i Venècia.

La seva obra se centra en temes rurals humils que defugen la brillantor externa i tenen com a tema freqüent els pallers del Vallès.

(Sabadell, Vallès Occidental, 29 febrer 1856 – Sant Sebastià de Montmajor, Vallès Occidental, 2 desembre 1938)

Pintor. De pares humils, ja de molt jove fou posseït d’una vocació precoç per dibuixar i pintar. Els pares, que no entenien les seves dèries, es confiaren al doctor Xibelli, home culte i afeccionat a les arts, que, impressionat pels dibuixos seus, el presentà a Soler i Rovirosa. A disset anys complerts esdevingué deixeble de Josep Serra i Porson a la Llotja de Barcelona. Assistí alhora a l’acadèmia particular de Tomàs Moragas.

El 1876, juntament amb els sabadellencs Joan Figueras i Ramon Quer, parlà ja de fundar una Acadèmia de Belles Arts a Sabadell, fet que es consumà, amb la col·laboració del pintor Josep Espinalt, el 1877. El batlle Vives i Salvà li concedí una pensió per a completar estudis a Madrid, on féu viure les seves activitats entre l’Academia de San Fernando i el Museo del Prado. Sota el mestratge de Carlos de Haes, passà a l’Escuela Superior de Bellas Artes.

De nou a Catalunya, l’Associació d’Aquarel·listes l’acollí com a soci, i el Cercle Sabadellenc l’admeté el 1887 com a soci actiu. El 1889 es casà amb Josefina Arrufat, i el 1890 fou nomenat vicepresident de l’Ateneu Sabadellenc. El 1902 la junta directiva de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis el distingí com a professor de dibuix general i artístic.

Juntament amb Vicenç Renom, el 1912 començà unes excavacions a can Marata i, ja oficialment, a la serra de la Salut, al poblat d’Arraona. El 1918 esdevingué sotsdirector de l’esmentada Escola Industrial, i el 1921 soci d’honor del Centre Excursionista de Sabadell.

Durant molts anys exercí de professor de dibuix i pintura a les Escoles Pies. En fundar-se l’Escola del Treball, el 1929, hi fou nomenat professor de perspectiva i pintura. El 1932 rebé el nomenament de membre honorari del Museu de la Ciutat.

Actiu i prolífic pedagog, ciutadà conscient i mestre pintor en tota l’extensió de la paraula, projectà la seva visió al llarg del temps en un perfeccionament constant de la tècnica i la forma, recollint totes les vibracions de l’impressionisme i resolent amb conceptes assenyats els moments de més afinada contemplació.

Fou aquarel·lista de dots impressionants, paisatgista expressivament naturalista i pintor animalista que mostrà un profund amor a la natura.

De la llarga llista de deixebles cal esmentar el seu fill Antoni Vila i Arrufat, Joan Vila i Puig, R. Durancamps i Antoni Estruch.