Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Valls i Subirà, Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 setembre 1923 – 16 setembre 2006)

Pintor. Format a l’Escola Massana amb Charles Collet, guanyà un primer premi al Cinquè Saló de Tardor de Palma (1946). Fou becat per l’Institut Français de Barcelona el 1949.

Establert a París aquell any, participà al Salon Jeune Peinture (1952), Salon des Indépendants i Salon d’Automne (1953), etc. Participà també als Salons d’Octubre de Barcelona i a la Tercera Biennal Hispanoamericana d’Art de Barcelona, on guanyà el premi a la millor natura morta (1955).

A Barcelona dissenyà esporàdicament vitralls per a esglésies, i hi exposà particularment. També exposà a Madrid, Mallorca i París, des d’on obtingué una important projecció internacional.

L’any 1979 guanyà el premi Cáceres de pintura i fou nomenat Chevalier des Arts et des Lettres, i el 2000 fou guardonat amb l’ordre de Comanador de les Arts i les Lletres del Govern francès i amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’exposició retrospectiva del Museu Ingres de Montalbà (1981) fou seguida d’altres a Madrid i Barcelona.

La seva obra, elaborada amb lentitud i precisió, se centra especialment en interiors i en natures mortes d’un ascetisme compositiu geometritzant i una economia d’elements, progressivament depurada, en què s’adverteix el seu contacte amb pintors figuratius i abstractes.

És representat als museus d’art modern de Barcelona, París, Marsella i Tòquio.

L’any 2003 publicà les memòries La meva capsa de Pandora.

Vallmitjana i Vallès, Abel

3 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1910 – Arezzo, Itàlia, 21 febrer 1974)

Pintor, gravador i escultor. Fill de Juli Vallmitjana i Colomines, i germà de David.  Format a Bells Oficis i a l’École des Arts Décoratifs de París. Fou membre de l’ADLAN.

Se n’anà del país el 1938 a París i a Veneçuela, on s’interessà per la música popular i el folklore, tingué diversos càrrecs pedagògics i exercí una notable tasca de conferenciant.

Té escultures, pintures murals i mosaics d’importància a Caracas i a Maracaibo. Exposà individualment a París (1949), Los Angeles (1957), Londres (1965), Barcelona (Sala Adrià, 1971), etc.

Establert a Arezzo el 1957, hi crea el Museo Didattico d’Arte Contemporanea. Fou el promotor del grup artístic italo-català Intrarealisme (1967). Col·laborà en edicions de bibliòfil amb el seu amic Rafael Alberti.

Conreà un art eclèctic d’un figurativisme estilitzat, amb elements informalistes, i molt sovint de contingut simbòlic o testimonial. El Circulo Artistico d’Arezzo li dedicà una exposició-homenatge pòstuma el 1974.

Té obra a museus d’Anglaterra, França, Israel, els EUA, Veneçuela, l’Argentina, Itàlia i Barcelona (Museu d’Art Modern).

Fou el pare de l’urbanista Marta Vallmitjana i Alemany.

Vallmitjana i Colomines, Juli

5 Respostes

(Barcelona, 18 desembre 1873 – 5 gener 1937)

Escriptor, pintor i argenter. Influït pel modernisme, donà al teatre obres de temàtica costumista i es valgué de la cultura gitana.

El corb (1911), Els zincalós (1911), La gitana verge (1912), La mala vida (1918), Rují (Rosa) (1917), etc, són obres dramàtiques de tipus impressionista.

La seva narrativa és d’una prosa àgil i viva, de la qual són exemples Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910). Cal remarcar l’assaig Criminalitat típica local (1910), amb el vocabulari dels malfactors.

Fou el pare dels també artistes David i d’Abel Vallmitjana i Vallès.

Vallès i Simplicio, Romà

Deixa un comentari

(Barcelona, 1923 – 15 juny 2015)

Pintor i pedagog. Després dels estudis a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, la seva obra evolucionà vers l’informalisme (1956). Consagrat internacionalment el 1960 (premi de Lausana), introdui el collage i les formes geomètriques en la seva obra, sense abandonar, però, la referència informalista, que tornà a ser predominant a partir de mitjan dècada del 1980.

Fou confundador de l’escola de disseny del FAD, i destaca també el seu interès per l’art infantil, al qual ha dedicat diversos estudis.

Utrillo i Viadera, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 març 1867 – 10 octubre 1944)

Pintor. Format a Llotja, amb Antoni Caba, i pensionat a París (1886), on treballà als tallers dels pintors Coutois i Colin. Participà en diverses exposicions barcelonines.

Partí d’un simbolisme social, però derivà cap a un convencionalisme, del qual tanmateix, cal destacar alguns retrats (Amadeu Vives, 1893; Mercè Jaumandreu, Torras i Bages i Pius X).

Fou cofundador i formà part de la primera junta directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), entitat amb la qual exposà sovint, i de la junta permanent de la Unió Catalanista (1898).

Dedicat també al cartellisme Art Nouveau, fundà i dirigí la litografia Utrillo & Rialp. Col·laborà amb historietes a “La Barretina” (1891), “La Ilustració Llevantina” (1900), “Cu-Cut!”, etc, i a la revista “Hispania” amb dibuixos. Tingué una activitat important com a decorador, dins un estil abarrocat.

A partir del 1908, féu viatges per Itàlia, Suïssa, Alemanya, França i Anglaterra. Després se n’anà a Amèrica i residí a l’Argentina, a Buenos Aires. En aquesta ciutat va exposar sovint i aviat esdevingué el retratista de moda en aquella època. Fruit de la seva obra prolífica, s’en conserven avui encara uns frescos pintats a l’església de Mar del Plata i l’esplèndida decoració del Casino del mateix lloc.

En tornar (1916), Prat de la Riba li concedí una plaça de cap de cerimonial de la Mancomunitat de Catalunya; en desaparèixer aquesta, ho fou de la diputació, fins el 1926.

El seu enfrontament ideològic amb Torres i Garcia sembla que fou un factor decisiu perquè aquest no continués els seus murals de la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, estança on ell mateix pintà el mural pompier El Consolat de Mar, en ésser replantejada la seva decoració per Milà i Camps.

Utrillo i Morlius, Miquel

14 Respostes

(Barcelona, 16 febrer 1862 – Sitges, Garraf, 20 gener 1934)

Promotor artístic, enginyer i pintor. Durant la seva estada a París va conèixer els pintors Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Zuloaga, i descobrí la seva vocació artística, pictòrica i literària. Passà un quant temps als EUA (1893-94).

Amb el pintor Ramon Casas fundà les revistes “Pèl & Ploma” i “Forma”. Adoptà una actitud d’eclèctica modernitat que defensà alguns noms joves, entre els quals el de l’encara desconegut Pablo Picasso.

Exercí la direcció artística de l’Enciclopedia Espasa, on féu una importantíssima tasca de recopilació d’informació sobre artistes catalans mai no biografiats encara fins aleshores, amb un criteri gairebé exhaustiu. Dirigí la construcció de Maricel (Sitges).

Membre de la penya de l’Hotel Colom, a Barcelona, fou un dels assessors artístics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on la seva intervenció més destacada és el Poble Espanyol (Barcelona).

Publicà llibres i opuscles, com Five Essays on the Art of Ignacio Zuloaga (Nova York 1909), Joseph de Ribera “L’Espanyolet” (1908), Domenikos Theotokopulos “El Greco” (1928?) i La Manufactura Nacional de Alfombras y Tapices de Madrid (1932).

Donà nom al fill de la seva amiga de París Suzanne Valadon, que esdevingué el famós pintor francès Maurice Utrillo.

Hi ha obra pictòrica seva a El Cau Ferrat de Sitges i al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Fou el pare de l’escriptor Miquel Utrillo i Vidal.

Urgellès i de Tovar, Fèlix

Deixa un comentari

(Barcelona, 1845 – 16 abril 1919)

Escenògraf i pintor. Deixeble de Josep Planella, és un dels grans pintors de l’escenografia romàntica catalana. S’especialitzà en decoracions de paisatges, que tenen un encís especial, amb ombres i clarors matisades. Durant un cert temps es dedicà només a la pintura de cavallet.

Participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid, on guanyà dues medalles, a Girona i a Barcelona. El 1911 li fou concedida una medalla d’or.

Les possibilitats de les grans dimensions de les teles escenogràfiques el temptaren a tornar a la pintura teatral, i del 1881 al 1888 féu societat amb Miquel Moragas i Ricart. Pintà decoracions per als teatres del Liceu, Principal, del Circ Barcelonès, Còmic, Nou, etc, i per a obres com Les muntanyes blanques, Maria de Magdala, Gisela i El capvespre dels déus, entre d’altres.

Urgell i Inglada, Modest

7 Respostes

(Barcelona, 13 juliol 1839 – 3 abril 1919)

Pintor, dibuixant i comediògraf. Deixeble de Ramon Martí i Alsina a Llotja. Tractà Gustave Courbet a París. Els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid.

Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, anà a Olot el 1870, on es relacionà amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que l’influí. Signà auques i dibuixos amb el nom de Katúfol. Exposà habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877, sala on reuní una penya artística.

Obtingué també èxits a les exposicions nacionals de Madrid i els premis màxims de les exposicions de belles arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), i també altres guardons en diverses exposicions europees i americanes, com les de Filadèlfia i Munic.

Fundà i encapçalà la Societat Artística i Literària de Catalunya. Fou des del 1894 professor de paisatge a l’escola de Llotja.

Paisatge

La seva obra, molt homogènia i d’escassa evolució, se centra en paisatges i marines solitaris, sovint molt simples de composició i caracteritzats pel seu ambient trist i misteriós, centrat de vegades en cementiris i ermites, obres que ell mateix intitulava El de sempre assumint les acusacions dels qui el titllaven de reiteratiu. Auto qualificat de romàntic, hom ha relacionat el seu estil amb Böcklin.

La seva acceptació fou molt gran al seu temps, i és representat al Museu d’Art Modern de Barcelona, als museus provincials de Girona, Mallorca i Lugo, a la Kunsthalle d’Hamburg, etc. Reuní reproduccions d’una bona part de la seva obra a l’àlbum Catalunya (1905).

La seva gran vocació fou, però, el teatre, com a actor i com a autor (estrenà algunes comèdies), i publicà Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898), Añoranza! (1899), Por (1901, traduïda al castellà) i el drama Valor (1907). Publicà l’autobiografia El murciélago. Memorias de una patum (1913).

Fou el pare de Ricard Urgell i Carreras.

Urgell i Carreras, Ricard

2 Respostes

(Barcelona, 20 setembre 1873 – 6 juliol 1924)

Pintor. Fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada, al costat del qual fou condeixeble d’Hermen Anglada i Camarasa. Format també a l’Escola de Llotja -on fou professor de dibuix artístic des del 1902-, amb Antoni Caba. Exposà sol per primer cop el 1889, a la Sala Parés de Barcelona, on tornà a exposar particularment el 1917.

Començà pintant figures i retrats, i arribà aviat a les escenes de teatre, circ, music-hall , boxa, etc, que el caracteritzaren. Obtingué diversos premis en exposicions generals de belles arts de Barcelona (1896 i 1907), en exposicions nacionals de Madrid, a la de Buenos Aires del 1910 i a la internacional de Brussel·les, així com la primera medalla a la de Barcelona el 1911. A l’exposició d’art barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d’honor.

Fou, amb Anglada, un dels pocs pintors que explorà a fons les possibilitats de la llum artificial, i al seu estudi de Gràcia tenia una complexa bateria d’il·luminació elèctrica per a pintar.

La seva integració plena en la Societat Artística i Literària de Catalunya -i potser la seva enemistat personal amb Nonell– el mantingué al marge dels grups renovadors postmodernistes, malgrat que pel seu estil hi pertany plenament.

Bàsicament realista, es dedicà al paisatge, però sobresortí, amb tècnica postimpressionista, en la descripció d’ambients d’interiors públics.

És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Trias i Pagès, Fidel

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 18 novembre 1918 – 27 gener 1971)

Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Després d’uns inicis acadèmics -exposà a Sabadell (1942), Madrid (1945) i Tàrrega-, participà en l’Exposició d’Art Litúrgic del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952).

Féu diverses pintures murals a Sabadell, Sant Feliu del Racó, Bellaterra, Barcelona (església de la Mercè), etc, dins un figurativisme suaument estilitzat i geometritzat. Exposà el 1957 i el 1960 a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i després ho féu a Barcelona. Conreà també el paisatge i el retrat.