(Olot, Garrotxa, 1948 – )
Pintor, conegut per Quim Domene. De formació autodidàctica, començà integrat en el grup d’Ara (1968-73), realitzant unes obres en què és palesa una clara influència dels procediments del grafisme.
S’ha preocupat molt pel gravat, que ha conreat profusament.
La seva pintura es fonamenta en el dibuix, amb una utilització constant d’elements evocatius o simbòlics, principalment extrets de paisatges urbans.
(Perpinyà, 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 agost 2014)
Pintora. Es formà a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès, on aprengué l’art de la tapisseria amb Carles Delclaux.
La seva pintura deriva de l’impressionisme i destaca per la calidesa de les entonacions. Tracta temes com ara el paisatge i la natura morta.
També realitzà tapissos, que representen un contrapunt a la seva pintura, atesa llur natura abstracta.
(Oix, Garrotxa, 1909 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1964)
Ceramista i pintor. Deixeble de Joan Colom, inicià la seva activitat artística com a pintor paisatgista.
Fou premiat a la Biennal de Venècia (1941) i a l’Exposició Internacional de Canes (1955).
Des del 1950 s’instal·là a la Bisbal d’Empordà, on es dedicà a la producció de ceràmica artística, inspirada en formes tradicionals catalanes.
Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Barcelona ?, segle XIV)
Pintor de retaules i miniaturista. Successor de Ferrer Bassa com a pintor reial, apareix documentat entre el 1351 i el 1362, i potser és el Raymundus de torrente, illuminator citat el 1385.
La seva vida i la seva obra són poc conegudes i aixó dificulta la identificació d’obres seves, sovint atribuïdes a d’altres. L’obra que serví per a identificar-lo és el retaule de la capella del palau de l’Almudaina, a Palma de Mallorca.
Tota la seva producció demostra el coneixement de la pintura sienesa. Li han estat atribuïts un tríptic amb la Coronació de la Mare de Déu, el Calvari procedent de Balenyà i el retaule de Sant Vicenç.
Possiblement en col·laboració amb Jaume Serra, féu la Passió del convent del Sant Sepulcre, de Saragossa. Li han estat atribuïdes també el retaule de Santa Marta d’Irivalls i la taula de Santa Marta i Santa Margarida, de la catedral de Barcelona.
Com a miniaturista, el 1351, il·luminà un saltiri per a Pere III el Cerimoniós. Seves o del seu taller són les miniatures del Missal de Reus (1363), de la Crónica de San Juan de la Peña (1369) i del Llibre Verd (1380).
Fou el pare de Rafael Destorrents.
(Barcelona, 1375 – 1425)
Pintor i miniaturista. Conegut amb el nom de Rafael Gregori. Fill de Ramon Destorrents. El 1405 fou ordenat sacerdot, i obtingué un benefici al monestir de Pedralbes.
És autor de la il·luminació del missal de Santa Eulàlia, considerada una obra mestra de la miniatura catalana de l’època.
Li han estat atribuïts dibuixos en tinta del rotlle de pergamí amb les figures (en alguns casos, retrats) dels comtes de Barcelona i dels reis de Catalunya fins a Martí I l’Humà, que es conserva al monestir de Poblet.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI)
Pintor i eclesiàstic. Fill del pintor Julià Desi. Documentat a la darreria del segle.
El 1576 contractà la decoració de la capella del Sagrament de la catedral de Tortosa. El 1599 féu el retaule de la casa del Consell de la mateixa ciutat, del qual formaren part l’oli la Mare de Déu dels Procuradors (a la casa de la ciutat), i altres peces (al Museu de Tortosa).
Uns altres fragments conservats a la capella del palau episcopal semblen pertànyer al seu retaule de Sant Sebastià.
El seu germà Vicenç Desi col·laborà amb ell.
(Barcelona, 20 maig 1862 – 28 gener 1946)
Autora teatral i pintora. Muller de Santiago Rusiñol.
Escriví Els caçadors furtius (1931), Una vengança com n’hi ha poques (1931) i unes quantes sarsueles, de les quals ella mateixa compongué la música.
(París, França, 21 juliol 1897 – Barcelona, 3 desembre 1973)
Aquarel·lista especialitzada en la pintura de plantes i animals.
Realitzà importants sèries d’aquarel·les de fongs i plantes superiors per a l’Institut Botànic de Barcelona, del qual fou conservadora (1956-68), i de peixos, crustacis i mol·luscs per a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona.
Il·lustrà els llibres Botánica pintoresca (1956) i Plantas medicinales (1961) de P. Font i Quer.
(Barcelona, octubre 1948 – 1956)
Grup artístic. Creat pel poeta Joan Brossa, el crític d’art Joan Puig i els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats amb el propòsit d’agitar i renovar l’art català de postguerra.
Entre les seves activitats es destaca la publicació, del 1948 al 1956, d’una revista d’art mensual, batejada amb el mateix nom, en la qual els membres del grup van formular per escrit i plàsticament la seva atrevida concepció de l’art, emparentada amb els moviments dadaista i surrealista.
(Barcelona, 2 juliol 1880 – 4 juny 1963)
Compositor. Nebot d’Eusebi Daniel i Campalans. Residí a París (1900-vers 1912) i a l’Argentina (1917-vers 1924).
Autor d’obres per a piano, lieder, l’òpera inèdita Canigó i sarsueles en català (La meva rosa no és per a tu, 1937, amb text d’Alfons Roure) i en castellà.
També conreà la pintura i, professionalment, la fotografia.
