(Normandia, França, 1660 – Perpinyà, 1721)
Bisbe d’Elna (1696-1721). Publicà el Cateéchisme diocésain (1698) per substituir el manual d’instrucció religiosa del pare Juan Eusebio Nieremberg, i es preocupà molt especialment dels futurs sacerdots.
Féu edificar el palau episcopal de Perpinyà (1707).
(Perpinyà, vers 1690 – 1 novembre 1755)
Metge i naturalista. Enviat pel rei de França a la Guaiana, hi residí i hi estudià la flora, la fauna i les poblacions indígenes (1722-25). En retornar a Perpinyà, hi obtingué una càtedra de botànica (1727); fou metge de l’hospital militar de Perpinyà i protometge de la província del Rosselló (1753).
És autor, entre altres obres, d’Essai sur l’histoire de la France équinoxiale, au dénombrement des plantes, des animaux et des minéraux qui se trouvent dans l’íle de Cayenne et à la Guayane (París 1741), de Dissertation sur la causa physique de la couleur des nègres (París 1741) i d’Ornithologiae specimen novum sive series avium in Ruscinone, Pyrinaeis montibus atque in Gallia aequinoctiali observatarum (Perpinyà 1845).
Fou conegut pels metges de l’època per les seves Obsérvations anatomiques… propres à découvrir les causes des maladies et leurs remèdes (Perpinyà 1751).
(Vinçà, Conflent, 1736 – Perpinyà, 1800)
Compositor. Organista de la catedral de Perpinyà.
És autor d’una Missa de rèquiem, de tres misses solemnes, d’un Magnifícat i d’un Libera me de la missa de difunts.
A causa de la Revolució, les seves obres anaren a parar a Montserrat i formaren part del repertori de la comunitat benedictina d’aquest monestir.
(Perpinyà, segle XIV – segle XV)
Família d’artistes. Els més coneguts són:
Pere Baró (Perpinyà, segle XIV – 1399) (el Vell) Pintor i escultor. Seguidor dels Serra. Pintà per a les esglésies de Santa Eugènia d’Ortafà (1371), per a la Procuradoria reial de Perpinyà (1379), per a l’església de Sant Esteve de Salses (1383) i per a la de Sant Cebrià (1388). Fou el pare de:
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(Perpinyà, segle XVI – segle XVII)
Ciutadà de Perpinyà. Fou ambaixador de la seva ciutat. Els cònsols perpinyanesos li encomanaren la presentació, davant el rei Felip IV, dels desigs existents al Rosselló d’establir una separació administrativa respecte al Principat.
Com a resultat d’aquest encàrrec, que havia de fer en col·laboració amb el jurista Lluís Palau, Baldó escriví el 1627 el memorial titulat Aclamación pia y justa a la Real Majestad del invictísimo Señor Rey Don Felipe tercero de este nombre.
El text és de bon interès per les observacions que conté sobre la situació del Rosselló al seu temps. Resulta superior a l’escrit que redactà, en aquella avinentesa, el seu esmentat company Lluís Palau.
(Perpinyà, 1721 – 1787)
Jurisconsult, professor i literat. Escriví Tragèdia dels sants Sixt, Llaurenç, Hipòlit i Romà (1772?), obra que formalment pot considerar-se pertanyent al neoclassicisme francès.
(Maurí, Fenolleda, 15 juny 1896 – Perpinyà, 17 octubre 1987)
Metge. Doctorat a Tolosa (Llenguadoc) el 1925, actuà com a cirurgià en el centre hospitalari de Perpinyà i fou, del 1941 al 1947, president del Consell de l’Orde dels Metges dels Pirineus Orientals; més tard, en fou president honorari.
Treballà sobretot en el camp de la patologia digestiva; fou president de la Societat de Gastroenterologia del Sud-oest.
(Perpinyà, 1861 – 1931)
Historiador. Nebot de Víctor Aragon. L’arqueòleg F.P. Thiers influí decisivament sobre la seva orientació científica quan, el 1909, examinà uns fragments de marbre descoberts a Castellrosselló a l’antic emplaçament de Ruscino, propietat d’Aragon.
Del 1910 al 1921 dedicà una dotzena de treballs a aquestes descobertes i a la història medieval de Castellrosselló i d’altres sobre el Rosselló, en general en un to de divulgació.
El 1914 fundà la Societat d’Arqueologia i d’Història del Rosselló i de Filologia Catalana, i el 1919 el “Bulletin Historique des Pyrénées-Orientales”, de curta durada. El 1920 esdevingué president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.
Dades dels Països Catalans 