(Barcelona, 16 gener 1874 – 3 novembre 1945)
Compositor i director d’orquestra. Estudià al conservatori de Colònia i fundà a Barcelona l’Escola Musical Internacional Burgès, d’on fou professor.
Escriví unes vuit-centes obres, entre les quals la Sonata dramàtica, per a piano, i els poemes simfònics Festa oriental, Una idea fixa, El vertigen i La vida al camp (1900), executat a les principals ciutats europees.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1831 – Barcelona, 1881)
Pedagog i periodista. Dirigí un col·legi particular de primer ensenyament a Sant Andreu de Palomar, d’on fou alcalde el 1869.
Dirigí la “Revista Andresense” i divulgà coneixements científics: Manual completo de hilatura de algodón (1876) i Nuevo Catón (1883).
(Cànoves i Samalús, Vallès Oriental, 1910 – Barcelona, 1999)
Llatinista. Llicenciada en filosofia i lletres. es dedicà a l’ensenyament.
Ha sobresortit per la traducció al català dels dos volums de les Tristes (1965-66) d’Ovidi, feta en col·laboració amb Miquel Dolç, per a la col·lecció d’autors clàssics de la Fundació Bernat Metge.
Conserva encara inèdita una traducció del poema Anabase de Saint-John Perse.
(Calders, Moianès, 29 juny 1900 – 17 novembre 1960)
Pedagog i escriptor. Exercí de mestre als Hostalets de Balenyà i escriví obres de tema folklòric: Verdaguer, poeta de la cançó, Verdaguer i el Montseny, Història i llegenda del bandoler Joan de Serrallonga, Col·lecció de modismes catalans i Folklore de la Vall de Tost.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 13 desembre 1835 – Barcelona, 16 maig 1910)
Pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Lorenzale i Milà i Fontanals, i decebut de la formació rebuda, s’inspirà directament en la natura, actitud que inculcà després als seus deixebles.
Conreà la pintura de gènere, el retrat i els temes religiosos. Rebutjà dues vegades una càtedra a Llotja i preferí de fundar (1868) una acadèmia particular (Acadèmia Borrell), enfrontada amb l’art oficial més en l’actitud que no pas en l’estètica.
Del seu mestratge, que omplí més de trenta anys de la vida artística del país, sortiren deixebles com Romà Ribera, Adrià Gual, Josep M. Sert, Ricard Canals, Xavier Nogués, etc.
Fou el pare de Ramon i de Juli Borrell i Pla.
(Badalona, Barcelonès, 24 maig 1861 – 16 gener 1912)
Escriptor i pedagog. Col·laborà a “Lo Gay Saber”, a “La Renaixensa” i a la revista “El Clamor del Magisterio”.
La seva poesia, patriòtica i costumista, assolí una gran popularitat. Participà als Jocs Florals de Barcelona amb èxit; és autor de Simfonies poemàtiques (1898), Boira i sol (1900), La nit a Montgrony (1905) i de la llegenda medieval, en vers, La veu de la morta, publicada el 1913.
Conreà el teatre de costums amb obres com La Gallarda del Roser (1902) i Gent de platja (1902). També li devem el llibre Lo trobador català (1892), miscel·lània de poesies i proses, que ha tingut més de vint edicions.
(Rubí, Vallès Occidental, 5 maig 1884 – Madrid, 23 desembre 1973)
Compositor, director coral i pedagog. Es formà a l’Escolania de Montserrat i fou deixeble més tard d’Antoni Nicolau.
Dirigí la Societat Coral Euterpe, fou fundador i director de l’Orfeó de Graus, del de Rubí, d’una acadèmia de música a Barcelona que portà el seu nom i del conservatori de l’Ateneu Igualadí. Fou director de l’Institut Municipal de Pedagogia Escolar de Santa Cruz de Tenerife.
Escriví música vocal i per a piano i algunes obres didàctiques.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1 gener 1822 – Barcelona, 16 desembre 1887)
Pedagog i matemàtic. Germà de Josep. Professor de matemàtiques (1850) i secretari (1851) i director (1869) de l’Escola de Nàutica de Barcelona.
Dedicat també a la instrucció pública, fou cofundador (1848) i professor de l’Escola Industrial de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (1866).
S’interessà per problemes d’instrucció popular i participà (1864) en la comissió encarregada de resoldre la crisi fabril del Principat.
Publicà diversos tractats sobre trigonometria i mecànica celeste.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 19 agost 1886 – Barcelona, 22 juny 1961)
Pedagog i geògraf. Doctor en filosofia i lletres per Montpeller. Mestre a Torroella de Montgrí durant 22 anys, hi fundà l’Ateneu.
Col·laborà al “Butlletí dels Mestres” (1922-23) i fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Geografia.
Publicà un Manual de Geografia de Catalunya (1921), premiat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, encara que Les terres catalanes (1954-57) és la seva obra principal.
S’afilià a Esquerra Republicana i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932).
(la Pinya, Garrotxa, 25 octubre 1837 – Olot, Garrotxa, 8 octubre 1914)
Pintor i escriptor, popularment conegut com l’Avi Berga. Com a pintor figura, amb Joaquim Vayreda i d’altres, entre els creadors de l’anomenada “escola d’Olot“, caracteritzada pel paisatgisme.
L’any 1869 li fou negada la direcció de l’Escola Menor de Belles Arts, d’Olot, per la seva ideologia carlina, càrrec que obtingué el 1877 i des d’on exercí un notable mestratge artístic. Dirigí el Centre Artístic, acadèmia creada seguint l’estètica de l’Escola d’Olot.
Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern d’Olot i en diverses col·leccions particulars.
La seva activitat literària començà després d’haver conegut Bosch de la Trinxeria, L’estudiant de la Garrotxa (1895), Clareta, mar de brutícia (1906), i gran quantitat de narracions i contes. Col·laborà a “La Renaixença” i a “La Il·lustració Catalana”.
Dades dels Països Catalans 