(Barcelona, 1959 – )
Arqueòleg i pedagog. Format a la Universitat de Barcelona.
S’ha dedicat durant llarg temps a la docència, fins que s’especialitzà en l’arqueologia de l’illa de Menorca i a la pintura prehistòrica, principalment de Catalunya i d’Aragó, treballs sobre els quals ha publicat moltes obres, algunes en col·laboració.
(Barcelona, 1843 – 22 desembre 1910)
Baríton, pedagog i crític musical. Estudià al conservatori del Liceu i debutà al teatre del mateix nom.
Actuà sovint ací i a l’estranger entre el 1879 i el 1890.
Més tard es dedicà a l’ensenyament del cant i exercí la crítica musical en diversos diaris.
Era amic del tenor J. Gayarre.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 20 octubre 1941 – Barcelona, 24 agost 2000)
Pedagog i polític. Llicenciat en filosofia i lletres, exercí de professor i director en diferents escoles abans d’entrar a l’administració de la Generalitat, l’any 1981, on s’encarregà de qüestions relacionades amb l’ordenació i reforma del sistema educatiu i la coordinació dels serveis escolars.
Entre els càrrecs que ocupà destaquen el de cap de Gabinet d’Ordenació de l’Educació, cap del Servei de Relacions Institucionals, director general d’Ordenació i Innovació Educativa i director general de l’Institut Català de Noves Professions.
Fou membre de CDC des de la fundació del partit i es convertí en un estret col·laborador de Jordi Pujol. A la seva mort, exercia el càrrec de director general d’Avaluació i Estudis del departament de presidència.
El 1997 li fou atorgat el premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia, Lletres i Ciències de Catalunya, en reconeixement a la seva dedicació a l’escola catalana.
(Igualada, Anoia, 16 novembre 1875 – 11 gener 1940)
Compositor. Fundà a Igualada l’acadèmia musical del seu nom (Acadèmia Jordana) i l’Orfeó de l’Anoia (1909), el qual dirigí fins al 1931.
És autor d’una Rapsòdia igualadina, per a orquestra, d’una Cançó d’octubre i d’altres obres corals, de peces per a piano i d’una obra didàctica.
(Mataró, Maresme, 13 desembre 1798 – 18 juliol 1880)
Pedagog i músic. Cec de naixement, excel·lí en la música i les arts manuals. A partir de 1830 fou l’organista de la parròquia de Santa Maria de Mataró.
Inventà instruments i sistemes perquè els cecs poguessin escriure: Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras y la escritura en notas musicales (1837).
Fou el pare de Carles Isern i Vinyas.
(Barcelona, 1971 – )
(IMIPAE) Organisme. Creat per un grup de psicòlegs, pedagogs i mestres, amb la funció primordial de participar activament en la renovació pedagògica, que s’integrà al municipi barceloní el 1977.
Els seus treballs de recerca han permès l’elaboració d’un mètode d’ensenyament, la pedagogia operatòria, basat en l’obra de Piaget però que té en compte les característiques de l’entorn dels nens catalans i les exigències dels programes escolars.
Montserrat Moreno i Genoveva Sastre han estat el motor d’aquest col·lectiu des de la seva fundació.
(Barcelona, 29 agost 1918 – 7 abril 1975)
Baríton. El 1943 es presentà al Liceu de Barcelona amb Rigoletto, de Verdi. Actuà als Països Catalans i a l’Amèrica Llatina.
Posteriorment fou una de les primeres figures interpretant sarsueles.
Va fundar l’Agrupació Lírica Joan Gual, destinada a la formació de nous talents lírics.
(Cassà de la Selva, Gironès, 1885 – 1918)
Pedagog. Col·laborà a les revistes de pedagogia.
Escriví unes Impressions d’un viatge (1916), fruit d’una estada professional a Astúries, on fou mestre de minyons al poble de Salas.
(Amposta, Montsià, 4 març 1865 – Madrid, 8 agost 1936)
Pedagog. Director del col·legi de sords-muts i de cecs de Madrid.
Escriví, entre altres, Historia de la enseñanza de la palabra a los sordomudos en España (1910) i Profesiones a que pueden dedicarse los sordomudos según su estado intelectual y su posición social (1911).
Dades dels Països Catalans 