(Palma de Mallorca, 1880 – 1946)
Periodista i promotor teatral. Llicenciat en lletres el 1900, succeí Miquel dels Sants Oliver en la direcció de “La Almudaina”, del qual periòdic fou propietari. Publicà treballs com De la Roqueta i El problema de la emigración en Mallorca (1905).
Promotor d’una festa literària a València en honor de Teodor Llorente i, sobretot, del teatre regional mallorquí, estrenà alguns sainets com Un, dos, tres… sus i Tenda de calçat, ambdós publicats el 1935.
(Palma de Mallorca, 1784 – 1852)
Ardiaca de la seu de Mallorca. El 1824 fou nomenat jutge d’una comissió militar que entenia sobre causes d’eclesiàstics, més tard secretari del bisbe Pedro González Vallejo i, de 1847 a 1848, vicari capitular.
Es féu famós pels seus sermons i panegírics, sovint de personatges absolutistes. Deixà una biografia panegírica de Ramon Llull (1847).
(Palma de Mallorca, 19 gener 1944 – )
Submarinista. Un dels primers especialistes en pesca submarina.
Des del 1963, en què guanyà per primer cop el campionat de les Balears, ha aconseguit, entre d’altres, el campionat d’Espanya (1968, 1971, 1972, 1973, 1975, 1976 i 1981), el d’Europa (1978 –Eivissa– i 1982 -Bulgària-) i el del món (1973 –Cadaqués-, 1981 -Brasil- i 1985).
(Palma de Mallorca, 1866 – 1914)
Economista i periodista. Amplià el comerç familiar d’importació i exportació de productes agraris, del qual creà oficines a Anglaterra i altres països, i afavorí l’exportació de l’ametlla mallorquina. L’any 1887 fundà el diari “La Almudaina” i s’encarregà de la seva secció literària.
Del 1903 al 1907 fou president de la Cambra de Comerç i donà lloc a la creació del Foment del Turisme de Mallorca (1905); aconseguí la instal·lació del cable telegràfic Barcelona-Palma de Mallorca (1907) i impulsà la campanya per aconseguir de modificar la llei de comunicacions marítimes, que culminà més tard amb la implantació del correu diari amb Barcelona.
(Palma de Mallorca, 2 novembre 1765 – Madrid, 17 juny 1844)
Militar, polític i marquès d’Alòs. Ministre de Guerra i de Marina (1819-20), el 1825 fou nomenat capità general de les Balears, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII de Borbó per part d’elements de la noblesa i d’alguns eclesiàstics locals.
Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.
(Palma de Mallorca, 28 octubre 1910 – 25 desembre 1997)
Arquitecte i urbanista. Es graduà a Barcelona el 1934 i al Massachusetts Institute of Technology (EUA) el 1945. Primer premi d’arquitectura a l’exposició nacional de belles arts de Barcelona (1942).
Autor del pla de reforma i d’ordenació de Palma de Mallorca del 1950. S’ha dedicat a l’urbanisme -professor de Sociologia Urbana a l’Instituto de Estudios de Administración Local de Madrid, autor de La reforma de Palma (1950) i d’altres sobre urbanisme- i a l’art -restauració dels sepulcres dels reis de Mallorca a la seu de Palma, comissari general del Patrimonio Artístico Nacional des del 1963, ponent i col·laborador del Consell de Cooperació Cultural per a la protecció del Patrimoni Cultural d’Europa, creador (1966) del museu etnològic de Muro de Mallorca, i autor de Pintores de Italia (1300-1800) (1950) i de Guillermo Sagrera y la arquitectura del siglo XV en Mallorca, Rosellón, Sicilia y Nápoles (1969).
L’any 1986 publicà les seves Memòries d’un urbanista: 1939-1979. Rebé del govern francès l’orde del Mèrit de les Arts i les Lletres, i el 1997 el Consell de Mallorca li atorgà el primer premi d’urbanisme en reconeixement a la seva tasca.
(Palma de Mallorca, 24 agost 1931 – Madrid, 29 octubre 2006)
Compositor. Deixeble de Lluís Maria Millet, Joan Pich, G. Camins, Joaquim Zamacois i Eduard Toldrà, estudià al Conservatori Municipal de Barcelona. Professor de composició al Real Conservatorio de Madrid, catedràtic de contrapunt i fuga a Sevilla i assessor, a Madrid, de la Dirección General de Música.
Ha compost música també per a ràdio, cinema i televisió i ha rebut nombrosos premis. De la seva gran producció cal esmentar: Poemas de la Baja Andalucía, Rondó de danses breus, El cant de Lorelei, Simfonia de cambra, Salms còsmics, etc.
La seva estètica, molt eclèctica i personal, es dibuixa dins un pantonalisme lliure i una subtilesa en la continuïtat sonora.
Francesc Alfonso (València, 1848 – País Valencià, segle XX) Autor dramàtic i periodista.
Francesc Alfonso (València, 1908 – ? ) Guitarrista. Ha ofert nombrosos concerts amb èxit remarcable. Ha editat una col·lecció d’obres per a guitarra d’autors espanyols clàssics.
Joaquim Alfonso (València, 1808 – Madrid, 1860) Escriptor. Dirigí el Conservatorio de Artes de Madrid i el Real Instituto Industrial, i fundà la Real Academia de Ciencias Físicas.
Lluís Alfonso (Palma de Mallorca, 1845 – 1892) Escriptor. Dirigí el diari “La Dinastía”, de Barcelona. És autor d’alguns treballs narratius i biogràfics.
(Palma de Mallorca, 1693 – Madrid, 1753)
Historiador. Noble i filipista, exercí diversos càrrecs municipals i d’assessoria jurídica a Mallorca. Fou nomenat cronista del regne (1717).
Fou autor de nombroses obres d’història balear que han quedat inèdites, excepte el primer volum de la seva Historia general del reino de Mallorca (1723), continuació de l’obra de Joan Dameto i interessant per l’aportació de notícies sobre l’època de Felip IV.
Altres escrits foren: Misceláneas historiales (5 vols.), Fastos baleáricos.
(Palma de Mallorca, 3 maig 1854 – 25 febrer 1926)
Poeta, assagista i polític. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l’audiència de Palma. Amic d’Antoni Maura, va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893).
Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D’aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l’esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d’expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català.
L’obra poètica catalana queda recollida en el llibre Cap al tard (1909), visions de la vida, costums i folklore mallorquins, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge en poesies com La Serra, Notes de Deià, Record de Sóller, etc. La segona part conté elegies com La relíquia, expressió d’angúnia del temps passat, i Desolació, poema en què, a través de la imatge d’un arbre caigut, descriu la seva tragèdia familiar. Dins aquest aplec de poemes cal remarcar Haikais i Espurnes, composicions de tipus irònic, que revelen un altre aspecte de la seva poesia. El segon llibre, Poemes bíblics (1918), és una transcripció de temes de l’Antic Testament (Llibre dels Reis, Gènesi, Proverbis).
Poesia de to íntim i nostàlgic, d’acord amb els gustos de la seva època modernista, però dintre els tòpics mallorquins, té una identificació del món poètic amb el personal que eleva a categoria estètica.
La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura.
Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.
Traduïdes per ell mateix al castellà i a diversos idiomes, les seves Obres completes aparegueren el 1951.
Dades dels Països Catalans 