(Palma de Mallorca, segle XIX – 1856)
Advocat. Secretari de la comissió provincial d’instrucció primària de Mallorca i de la Universal Consignació.
El 1849 fou comissionat a Madrid per resoldre el problema del deute consignat, per a la qual cosa escriví una Memoria sobre la Universal Consignación de Mallorca (1849), base per a la definitiva abolició d’aquesta càrrega que gravava l’economia mallorquina des de la baixa edat mitjana.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1859 – 24 febrer 1915)
Bisbe de Mallorca (1898-1915). Ordenat el 1882, estudià després a Toledo, on es llicencià en teologia i en dret canònic (1885-86), i tornà a Mallorca. Essent rector de Porreres dugué a terme la restauració del santuari de Monti-sion. Fou canonge magistral de la seu de Mallorca (1893-98), catedràtic al seminari i vicari capitular a la mort del bisbe Jacint Maria Cervera (1897).
Nomenat bisbe (1898) a instàncies del clergat de la diòcesi, promogué una gran activitat (erecció de noves parròquies, reforma dels corrents litúrgics i del pla d’estudis, creació de l’arxiu històric (1899) i el museu arqueològic diocesà i reforma del presbiteri de la seu (1904), que encarregà a Antoni Gaudí).
Amb Antoni M. Alcover com a vicari general, fomentà l’obra del seu Diccionari, defensà la llengua en la línia dels bisbes de la Renaixença i creà al seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquines (1898). Publicà un catecisme en català, de gran difusió així com diverses pastorals.
(Palma de Mallorca, 1 juliol 1726 – Caracas, Veneçuela, 20 febrer 1785)
Metge. Estudià medicina a Palma de Mallorca i a Gandia, on es doctorà (1756). Exercí a Cadis, des d’on passà a Veneçuela (1762).
Hi regentà la primera càtedra de medicina que existí a la universitat de Caracas (1763), en la qual fou confirmat per Carles III (1777) amb el títol de protometge de la província de Veneçuela.
El 1971 li fou retut homenatge a la universitat de Caracas com a iniciador dels estudis mèdics en aquell país.
(Palma de Mallorca, 20 desembre 1742 – 29 octubre 1831)
Advocat i polític. Fill de Jaume Campaner i Crespí. Es doctorà en dret civil i canònic (1763). S’establí a Madrid (1771, on exercí càrrecs públics. Ingressà a l’Academia de Derecho Público (1772). Posteriorment fou alcalde d’Oriola (1787) i de Tortosa, i oïdor de l’audiència de Mallorca.
Es mostrà contrari a la pena de mort. Durant les guerres napoleòniques fou vocal de la Junta Suprema de Mallorca.
Uns versos publicats durant el Trienni Constitucional li valgueren una sanció del règim absolutista. Posseí una de les millors biblioteques mallorquines.
(Palma de Mallorca, 1697 – 1765)
Advocat. Ocupà càrrecs públics a Girona i a Mallorca. Escriví diverses obres de caràcter jurídic.
Fou el pare de Nicolau Campaner i Sastre de la Geneta.
(Palma de Mallorca, 8 setembre 1882 – 11 abril 1973)
Compositor i guitarrista. Actuà com a solista en moltes ocasions. La seva tasca pedagògica fou important.
És autor de nombroses obres per a guitarra.
(Palma de Mallorca, 24 juny 1968 – )
Regatista. Fou medalla d’or als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, en la classe 470, juntament amb F. Sánchez Luna.
Fou també el segon classificat en el campionat del món de la mateixa classe els anys 1989 i 1990, i campió del món el 1992.
(Palma de Mallorca, 1785 – 1846)
Escriptor. Rector de Sant Nicolau de Palma de Mallorca, molt perseguit per les seves idees antiliberals.
En el seu llibre Venganza de la hipocresía contra el amigo de la verdad (1842), publicat en part, ridiculitzà la formació del Llibre verd, padró dels liberals del 1820. També escriví un Viaje a la famosa gruta llamada Cueva de la Ermita… de Artá (1841).
(Palma de Mallorca, segle XIX – 1850)
Framenor. És autor d’un obituari molt detallat dels framenors mallorquins, amb notes biogràfiques, important per a l’estudi de l’orde.
(Palma de Mallorca, 19 juny 1740 – Roma, Itàlia, 28 abril 1829)
Jesuïta i polígraf. Era de família procedent d’Extremadura. Visqué uns anys exiliat a Itàlia, arran de l’expulsió de l’orde.
S’establí a Roma, on publicà un catàleg d’incunables hispànics (De prima typographiae hispanicae aetate specimen, 1793) i estudis, en alguns dels quals ocultà el seu nom veritable. Els més remarcables són Observazioni sulla Patria del Pittore Giuseppi di Ribera detto lo Spagnoletto (Roma, 1796), Bibliotheca scriptorum Societatis Jesu Supplementa (1814-16) i Observaciones americanas y Suplemento crítico a la historia de Méjico, que restà inèdita per l’oposició que hi féu la censura espanyola.
Dades dels Països Catalans 