Arxiu d'etiquetes: Països Catalans (hist)

Cent Mil Fills de Sant Lluís -1823/24-

14 Respostes

(Països Catalans, 14 abril 1823 – juny 1824)

Nom donat a l’exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó que penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional (Trienni Constitucional).

Als Països Catalans la resistència fou molt més dura que a la resta de l’estat espanyol. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18.000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8.000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz y Mina (20.000 homes), les quals lluitaren aferrissadament.

La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Francesc Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya.

Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 novembre 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins al 1827. València encara resistí fins al juny de 1824.

Catalunya, gran priorat de

8 Respostes

(Catalunya, 1319 – 1798)

Priorat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Creat com a escissió de l’antiga castellania d’Amposta, després de la incorporació de part de les cases de l’extingit orde del Temple a la corona catalano-aragonesa.

Comprenia les cases hospitaleres del Principat de Catalunya, excloses les de la dreta de l’Ebre, i les del regne de Mallorca i comtats de Rosselló i de Cerdanya. Els gran priors solien habitar a Barcelona i reberen com a dotació, a mitjan segle XVI, quatre cambres priorals (les comandes de Barberà, Corbins i Gardeny i les cases antigues de Lleida).

Les comandes rosselloneses es mantingueren, després del tractat dels Pirineus, sota la jurisdicció dels grans priors de Catalunya fins a la Revolució Francesa; el català fou llengua oficial del gran priorat fins a la seva extinció, esdevinguda lentament a partir de l’ocupació de Malta per Napoleó, el 1798.

catalano-aragonesa, Corona

244 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1137 – 1716)

(o Corona de Catalunya i Aragó)  Estat mediterrani, anomenat també modernament unió o confederació catalano-aragonesa, marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII i XVIII.

Originat per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa, al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella d’Aragó (acomplert el 1150).

Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei -només Peronella es titulà reina d’Aragó-. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans.

Felip V de Borbó, a partir de la guerra de Successió propugnà i practicà una política d’assimilació a Castella dels regnes que formaven part d’aquella corona, cosa que féu el 1707 per al regne de València i per al d’Aragó, el 1715 per al regne de Mallorca i el 1716 per al Principat de Catalunya.

Amb els decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalano-aragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos.

Call, avalot del -1391-

5 Respostes

(Països Catalans, 9 juliol 1391 – 17 agost 1391)

Revolta popular que tingué lloc a diverses ciutats. Promoguda per uns predicadors castellans que, procedents de Sevilla, exhortaven el poble a envair els calls, saquejar les cases del jueus i assassinar-los.

Els avalots, iniciats a València, s’extengueren als d’altres ciutats. El més important fou el de Barcelona (5 d’agost), on el call fou pràcticament destruït; més de mil jueus foren assassinats, i els altres, forçats a la conversió per salvar la vida, malgrat la intervenció de la milícia ciutadana, que hagué de protegir les cases d’alguns burgesos davant l’extensió del tumult popular.

Joan I de Catalunya ordenà l’execució d’una vintena de responsables, però els calls dels Països Catalans no es referen de llur destrucció.

Audiència, Reial

12 Respostes

(Països Catalans, 1707 – 1833)

Institució superior de govern i justícia. Creada per les disposicions de Felip V de Borbó des dels decrets de Nova Planta (1707-16) i per mesures posteriors d’ordre intern, a l’antiga corona catalano-aragonesa.

Alteraren substancialment l’organització político-administrativa d’aquells regnes, amb l’adaptació plenament al patró de les chancillerías de tipus castellà, ja que els antics regnes -ara ja meres “províncies”- foren estructurats sobre la diarquia capità general-audiència, de manera que passaren a ser tribunals de justícia (ja no suprems, sinó també territorials) sotmesos al consell de Castella, integrats per diverses sales amb els oïdors respectius, constituïts com a òrgan assessor o acord reial (real acuerdo) del capità general, el qual el presidia i havia d’atenir-se als seus dictàmens en matèria de govern i d’administració del país, mentre que en matèria de justícia la presidència era exercida pel regent civil, i el capità general no tenia intervenció en els litigis, salvat el dret d’indult en cas de pena de mort.

Les reials audiències borbòniques, a més de les seves funcions judicials, informaven al consell de Castella sobre el nomenament de funcionaris, arbitraven entre les diverses autoritats i s’ocupaven plenament d’afers governatius i policíacs.

Aquest confusionisme entre assumptes judicials i polítics perdurà fins a les Corts de Cadis (1812), encara que la reducció de les audiències a l’esfera estrictament judicial no tingué efecte fins al 1833.