(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XVII)
(després, Maça de Liçana) Llinatge de rics-homes aragonesos establert a València arran de la conquesta d’aquell regne, amb Pere (I) Maça.
Maça -llinatge-
5 Respostes
Arxiu d'etiquetes: País Valencià
Luís i Pérez, Joan
(Borriana, Plana Baixa, 1874 – Madrid, 1934)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Tortosa i a Roma, on es doctorà en filosofia, teologia i dret canònic. En tornar a la Península el 1891, fou nomenat professor de dret públic de la Universitat Pontifícia de Tarragona.
El 1903 ocupà la canongia doctoral de Múrcia, on fundà i dirigí “La Verdad”. El 1907 passà a formar part del capítol de València, on, per encàrrec de l’arquebisbe, dirigí “La Voz”, i ocupà la càtedra de dret administratiu de la Facultat Pontifícia Valenciana. El 1914 es traslladà a Toledo com a bisbe auxiliar i el 1921 fou nomenat bisbe d’Oviedo.
De la seva obra, cal esmentar Cursus iuris publici eclesiastici i La personalidad de la mujer.
Llutxent, batalla de
(Llutxent, Vall d’Albaida, juny 1276)
Derrota de Jaume I el Conqueridor enfront dels musulmans revoltats, els quals foren derrotats posteriorment per l’infant Pere.
Aquesta batalla es relaciona amb el miracle dels corporals de Daroca: derrotats els cristians les hòsties consagrades que el rector aragonès de Sant Cristòfol de Daroca havia amagat, embolcallades en els corporals, els deixaren tacats de sang; el miracle enaltí els ànims dels cristians, que tornaren a la batalla.
Lloria i d’Entença, Berenguer de
(País Valencià ?, vers 1303 – València, 1324)
Senyor de la baronia de Cocentaina, en successió del seu germà Rogeró. Fill de Roger de Lloria, i germà de Carles, de Margarida i de Robert. En morir el seu pare romangué, juntament amb el seu germà Carles, sota la tutoria del seu oncle Gombau d’Entença (1306-09) i, després, dels marmessors de l’almirall, que reclamaren per a ell als Entença la possessió de Tivissa, obligada per un deute no pagat; el rei imposà a aquests el lliurament del lloc (1312).
Pel testament del seu germà gran Rogeró (1307), del qual més tard adoptà el nom, obtingué l’herència familiar. Jaume II el Just el féu membre de la comitiva dels infants reials, especialment de Joan d’Aragó, i habità amb ells a València. Tingué litigis amb Bernat de Sarrià per qüestions de termes en les possessions valencianes.
Casat amb Faida de Maloleone, prengué part en la conquesta de Sardenya (1323), i morí poc temps després, sense haver tingut descendència.
Lloria, Alfons Roger de
(País Valencià, després 1314 – València, 1355)
Fill de Jaume de Xèrica i de Beatriu de Lloria. Adoptà el cognom matern per raó d’haver heretat de la seva mare la baronia de Cocentaina i altres llocs dels Lloria.
Actuà com a coper en la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336). Acompanyà el rei a la campanya de Mallorca (1343). Lluità contra els nobles de la Unió a València (1347) i participà en la batalla de Mislata.
Combaté també contra l’infant Ferran, marquès de Tortosa, quan aquest volgué envair les terres d’Alacant. Fou intermediari en les aliances entre Aragó i Castella. A Sardenya, prengué part en el setge de l’Alguer (1354), però emmalaltí i hagué de tornar a València, on morí, sense successió legítima del seu matrimoni amb Maria de Cardona i d’Anglesola.
Deixà Cocentaina al seu germà Pere de Xèrica.
Tingué, amb Teresa del Puerto, un fill, Joan Alfons de Lloria (País Valencià, segle XIV) Fou legitimat el 1369. Es casà amb Constança de Mallorca, filla il·legítima del rei Jaume III de Mallorca.
Llebià, Pere de
(València, abans 1276 – després 1324)
(o de Llibià) Cavaller i funcionari reial. Potser era encara l’homònim que destacà sobretot en temps de Pere II el Gran i d’Alfons II el Franc.
Participà a l’expedició al nord d’Àfrica amb l’almirall Ramon Marquet (1282) i a les campanyes militars a Mallorca (1285) i a Menorca (1287), d’on fou nomenat governador i encarregat de repoblar-lo.
Arran de la conquesta de Sardenya (1324) fou nomenat tresorer de l’illa. Pel febrer 1329, regnant Alfons III el Benigne, fou tramès per aquest a Tunis com a ambaixador.
Lladró -llinatge-
(País Valencià, segle XIV – segle XVII)
Llinatge noble que, procedent d’Aragó i Navarra, s’establí al País Valencià pel casament de Ramon de Vilanova i de Montagut amb Maria Lladró i de Castre.
Justinià -bisbe València, s. VI-
(Catalunya, vers 492 – País Valencià, 547)
Bisbe de València (v527-547). Germà dels bisbes Just d’Urgell, Nebridi d’Egara i Elpidi d’Osca. La seva activitat com a reformador consta pel concili de València del 546. Fundà almenys un monestir de monjos.
Isidor de Sevilla diu que escriví una obra sobre el baptisme, però que s’ha perdut, així com altres obres seves. Es conserva el seu epitafi, en vers.
Ibn Aisa, Muhammad
(País Valencià ?, segle XI – segle XII)
General almoràvit. Fill de Yusuf ibn Tasfin. Conquerí Aledo i Múrcia, d’on fou nomenat valí (1092-1115).
Un grup de notables valencians li oferí el govern per tal de destronar al-Qadir (1092), però no ho aconseguí (bé que envaí Dénia, Xàtiva i Alzira), així com tampoc d’ajudar la ciutat durant el setge del Cid.
Comandà les forces almoràvits que sortiren de València (1114) cap al Llobregat i foren derrotades pels catalans al congost de Martorell.
Germanies, revolta de les -1519/23-
(Catalunya-Aragó, 1519 – 1523)
Alçament que es produí a la corona Catalano-aragonesa, especialment als regnes de València i de Mallorca. Els revoltats -dits agermanats-, membres en un principi de la burgesia urbana, pretenien desplaçar la noblesa del poder i reclamaven fonamentalment més participació en el govern municipal i l’abolició dels impostos.
En un context conjuntural que afavoria la revolta, en el qual destaquen, entre altres factors, la crisi d’autoritat i l’augment de la pressió fiscal de la corona, l’increment demogràfic de les ciutats, la força expansiva dels gremis, l’augment del preu dels cereals i la carestia que això comportà, etc, el conflicte es radicalitzà a València i a Mallorca quan els camperols s’incorporaren a la rebel·lió i constituïren veritables exèrcits que s’enfrontaren a les tropes del rei.
Els combats generaren milers de morts i la repressió consegüent, un cop sufocada la revolta, comportà execucions i confiscacions de béns. El fracàs de la temptativa representà, en definitiva, el triomf de la noblesa i, sobretot, l’enfortiment de la monarquia.
A València els seus promotors foren Joan Llorenç i Vicent Peris, mentre que el moviment camperol fou dirigit per Verntallat, a Catalunya, i la mítica figura de l’Encobert, a València. A Mallorca els seus líders foren Joan Crespí i Joanot Colom.
Dades dels Països Catalans 