Municipi d’Osona (Catalunya): 47,81 km2, 822 m alt, 281 hab (2017)
Situat al centre del Collsacabra, al límit amb la Garrotxa i la Selva, a l’esquerra de la vall del Ter, i drenat per seu afluent, la riera de Rupit o de Sallent. El terme és molt trencat, però en els plans es localitzen un bon nombre de masies. Els boscs (fagedes i rouredes principalment) i els pasturatges ocupen bona part del territori.
L’agricultura és limita a petites extensions de cereals, farratge i patates. La ramaderia hi és important: bestiar boví i granges porcines. L’estiueig i el turisme han esdevingut una font de riquesa.
És el resultat de l’annexió el 1977 de Pruit a Rupit, actual cap del municipi.
Conreus de moresc, farratge i cereals d’hivern, sense regar. El sector industrial és força diversificat i compta amb una certa tradició tèxtil, iniciada vers el 1840, en aprofitar les aigües del Ter; també hi ha indústria de la construcció, de la fusta i química. Àrea comercial de Vic. Població en ascens.
La vila és a banda i banda del Ter, sobre el qual hi ha un pont medieval. Església parroquial de Sant Pere. Museu Municipal d’Arqueologia.
El municipi comprèn, a més, el barri i santuari del Sòl del Pont i la caseria del Carrer dels Pèlics. El 1836 li fou segregat el terme de les Masies de Roda.
L’agricultura és de secà (cereals); l’alta pluviositat permet el conreu de moresc sense regar. Ramaderia (bovins, porcins, aviram). Entre les activitats industrials sobresurt principalment la indústria tèxtil (cotonera), seguida dels materials per a la construcció, l’alimentària i les de la fusta. Àrea comercial de Manresa.
La vila ha esdevingut el principal nucli de població del Lluçanès i el seu centre subcomarcal. Hi ha mercat cada diumenge i tres fires l’any. Església parroquial de Sant Vicenç (segle XVII) i santuari de la Bona-sort, entre altres edificis religiosos d’interès.
El municipi comprèn, a més, l’església i caseria de Sant Marçal, la masia i molí de Galobardes i el santuari de Lurda de Prats.
Municipi d’Osona (Catalunya): 19,59 km2, 754 m alt, 411 hab (2017)
Situat a la subcomarca del Lluçanès, a l’esquerra de la riera Gavarresa (límit occidental del terme), a la qual aflueixen diversos afluents, al nord-oest de Vic. Drena, a més, el terme la capçalera de la riera d’Olost. Quasi la mitat del terme és ocupat pel bosc i els pasturatges.
L’agricultura és gairebé tota de secà (s’hi conreen cereals d’hivern, blat de moro, patates i farratge). Les activitats derivades de l’agricultura i una petita indústria tèxtil tradicional (cotonera), a més de la ramaderia, complementen l’agricultura. Àrea comercial de Vic.
El poble és al sector meridional del terme, al límit amb el de Sant Boi de Lluçanès. L’església parroquial de Sant Pere, d’origen romànic, època de la qual conserva un timpà esculpit, molt malmès, va ser refeta a mitjan segle XVIII.
El municipi comprèn, a més, l’enclavament de Cel de Croells.
GEOGRAFIA FÍSICA – És divideix en quatre sectors, molt heterogenis, clarament diferenciats: 1) La plana de Vic, extensa conca d’erosió excavada en les margues grises blavoses de l’eocè, que constitueix el centre neuràlgic de la comarca, i que s’estén de nord a sud, al llarg de 30 km, i assoleix una amplària mitjana de 10 km i una altitud oscil·lant entre 400 i 500 m. 2) El Lluçanès, altiplà format en els materials de gres i argilosos, que limita la comarca pel sector occidental i que s’enlaira fins a assolir els 800-900 m alt. 3) El Collsacabra, que forma els primers contraforts de la Serralada Transversal i que constitueix una plataforma estructural enlairada entre 900 i 1.300 m alt. 4) El vessant occidental de les Guilleries, massís paleozoic coronat per extenses superfícies d’erosió que s’eleva fins a 1.000-1.200 m alt, i en el qual s’ha encaixat profundament la xarxa hidrogràfica.
El clima és mediterrani continental, extrem i relativament humit, amb unes temperatures mitjanes anuals que oscil·len entre 10 i 13ºC. Existeix una forta amplitud tèrmica anual com a conseqüència de les elevades temperatures estiuenques, especialment pronunciades al fons de la plana de Vic a causa d’un fenomen de reescalfament (26ºC de mitjana estival) i a les baixes temperatures hivernals (inferiors a 4ºC de mitjana els mesos de desembre i gener); el veritable hivern climàtic (menys de 6ºC de mitjana mensual) es prolonga durant tres o quatre mesos cada any i és especialment pronunciat al fons de la plana. Però la característica climàtica més acusada de la comarca és la inversió tèrmica que es dóna els dies encalmats d’hivern, que causa la majoria de les boires que es formen a la plana. Les precipitacions són abundants, encara que presenten una forta disminució en sentit nord-sud; mentre a la muntanya s’assoleixen de 800 a 1.000 mm anuals, amb màxims a la tardor o a la fi de l’estiu, a la plana no passen de 600 a 700 mm, amb màxims a la primavera.
La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home, que ha transformat molts dels boscos originaris per tal d’obtenir camps de conreu; l’arbre predominant al fons de la conca és el roure martinenc, acompanyat, a vegades, del pi silvestre, mentre que als vessants elevats, no sotmesos al fenomen de la inversió tèrmica, es dóna preferentment el bosc d’alzines. Hidrogràficament, la comarca pertany a tres conques diferents: el principal col·lector és el riu Ter, que corre en direcció nord-sud, fins prop de Manlleu, on pren la direcció oest-est, i drena els sectors septentrional i oriental del territori; el sector nord-occidental dóna part de les seves aigües al Llobregat, a través de la riera Gavarresa (ja que l’altiplà del Lluçanès constitueix la divisòria d’aigües entre les dues conques), i el sector sud-occidental pertany a la conca del Congost, riu que neix precisament en aquesta zona.
POBLACIÓ – El poblament és molt antic, com demostra l’existència de nombroses restes prehistòriques, i a més ha estat continuat al llarg dels segles; el poblament dispers centrat entorn de les masies hi ha tingut sempre una gran importància a causa de l’interès per l’agricultura. Els nuclis agrupats actuals, molts dels quals existien de manera incipient ja en altres èpoques, començaren a créixer a l’edat mitjana en proliferar les activitats artesanals. La població, que havia perdut part dels seus efectius durant la segona meitat del segle XIX, ha crescut de manera lenta però continuada durant el segle XX. En aquest increment, però, el paper de cadascun dels sectors de la comarca ha estat molt diferent: mentre que les àrees muntanyenques han registrat un fort despoblament, el fons de la plana de Vic ha crescut de manera sensible a causa de la immigració intercomarcal i de gent procedent del sud d’Espanya.
ECONOMIA – L’agricultura ha estat tradicionalment l’activitat econòmica bàsica, centrada entorn de la masia, que era la unitat d’explotació; la terra generalment no era conreada pel mateix propietari, sinó que aquest la cedia a un arrendatari o a un masover. Actualment, el sector primari a Osona se centra en la ramaderia, que se serveix de l’agricultura com a auxiliar, la qual cosa explica el predomini dels conreus farratgers i de cereals de funció ramadera. En ramaderia destaca sobretot l’explotació del bestiar porcí i també del boví, tant per a la producció de llet com per a la de carn. La indústria és el sector econòmic més important; té els seus orígens en les activitats artesanals medievals, que servien per equilibrar les deficiències en els treballs agrícoles de l’hivern; la seva formulació moderna data del segle XIX, quan es produí l’emigració industrial cap al riu Ter cercant la força hidràulica que facilità la mecanització; amb l’arribada de l’energia elèctrica es féu possible la seva extensió per sectors allunyats del riu. Les indústries més destacades són la tèxtil, de gran tradició a la comarca tot i la forta crisi que va afectar especialment les colònies, la metal·lúrgica, la de la fusta, l’alimentària i la de la pell.
Vic és el nucli més important de la comarca, i concentra el 24% de la població; el segueixen les poblacions de Manlleu i Torelló. La xarxa de comunicacions s’articula a l’entorn de l’eix Congost-Gurri-Ter, que ve definit pel ferrocarril i per la carretera Barcelona–Puigcerdà, principal via que travessa la plana de Vic; el 1995 va ser inaugurat el tram de l’eix transversal que uneix Vic amb Girona.
HISTÒRIA – La ciutat d’Ausa (Vic) fou cap de la tribu ibèrica dels ausetans i posteriorment municipi romà. Des del segle VI és centre d’una dilatada diòcesi religiosa (bisbat d’Osona). Conquerit el territori als àrabs, al segle VIII es creà el comtat d’Osona, que al segle següent s’integrà en el de Barcelona–Girona-Osona, patrimoni del casal de Barcelona. Els límits actuals són fruit de la divisió territorial de la Generalitat del 1936, amb la incorporació, el 1990, dels municipis de la vall de Bisaura (Montesquiu, Vidrà, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora).
Economia agrària eminentment cerealista; l’alta humitat climàtica fa possible el conreu de secà dels cereals d’hivern. Activitat industrial tèxtil (hi ha una fàbrica de fibres artificials). Forma part de l’àrea comercial de Vic.
Al poble destaca l’església parroquial de Sant Andreu, refeta el 1775. El 1981 fou inaugurat el Museu Rocaguinarda de ceràmica popular.
Municipi d’Osona (Catalunya): 27,17 km2, 576 m alt, 316 hab (2017)
Situat a la plana de Vic, a la dreta del riu Ter, als vessants de l’altiplà del Lluçanès, al nord de la comarca. Una gran part del terme és boscat (pinedes, rouredes i alzinars).
S’hi cultiven sense regar, gràcies a l’alta pluviositat, cereals d’hivern i farratge. Indústria tèxtil cotonera a l’agregat de la Mambla, on hi ha també la colònia fabril, així com també la del Pelut. Té una certa importància la ramaderia (bestiar boví, porcí, oví). Àrea comercial de Vic.
El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Genís. L’antic castell d’Orís fou destruït durant les guerres carlines (1840), però encara conserva importants ruïnes i la planta romànica de l’església de Sant Pere d’Orís.
Municipi d’Osona (Catalunya): 29,37 km2, 572 m alt, 1.197 hab (2017)
Situat al Lluçanès, format per les valls de la riera Gavarresa i del Lluçanès, poc abans del seu aiguabarreig, és drenat també pel torrent de la Noguera, al nord-oest de Vic. El terreny és molt accidentat, i el sector forestal (pinedes) ocupà gairebé la mitat de la superfície.
La principal activitat és l’agricultura de secà; hi predominen els conreus de blat i de blat de moro. La ramaderia de bestiar oví, boví i porcí i la cuniculicultura han guanyat importància des dels anys vuitanta. S’hi fabriquen teixits de cotó. Àrea comercial de Vic.
El castell d’Olost, molt pròxim al poble, es dins el veí terme d’Oristà. L’església parroquial és dedicada a santa Maria (documentada ja el 908 i renovada totalment el segle XVIII).
El municipi comprèn un gran nombre de masies, algunes de tradició mil·lenària, el poble de Santa Creu de Joglars i el raval d’Olost.
(MEV) Museu. Creat gràcies al bisbeJosep Morgades, que l’inaugurà després d’agrupar els esforços del Cercle Literari (1877) i de l’Agrupació Arqueològica (1882), originats en l’Exposició Arqueològica del 1868.
De bon principi fou instal·lat a les dependències del sobreclaustre de la seu i del palau bisbal. Com a conservadors, destacaren especialment Josep Gudiol i Cunill (1898) i Eduard Junyent (1931).
El 1941 fou cedit per a museu l’antic col·legi de Sant Josep, on foren inaugurades les sèries de pintura gòtica (1948), les d’art romànic i d’escultura (1952) i les d’arqueologia, de teixits, de ceràmica, de monetari, d’orfebreria i de lapidari (1967).
Hi sobresurten la col·lecció d’antependis romànics, els murals de Sant Sadurní d’Osormort, el Brull, Sescorts, la Seu d’Urgell, les talles del descendiment d’Erill la Vall i majestats i icones marianes, que van del romànic al gòtic. La imatgeria gòtica té peces, d’una gran sensibilitat, de la Mare de Déu i dels sants i un retaule sencer d’alabastre de Bernat Saulet (1341).
El 18 de maig de 2002 s’inaugurà el nou museu, totalment remodelat. El nou edifici, projectat pels arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, amb un perímetre irregular que respecta el traçat medieval dels carrers que l’envolten, fou construït en el mateix emplaçament que l’antic museu, al costat de la catedral. Disposa de 6.300 m2, dels quals 2.500 corresponen a exposició permanent. Les dependències estan repartides entre soterrani, planta baixa i tres pisos.
Dels prop de 23.000 objectes del fons del museu, se n’exposen uns 3.400 a les sales d’exposició permanent. El museu també disposa de tallers didàctics, sala d’actes, espai audiovisual, biblioteca especialitzada i altres dependències tècniques. L’any 2003 el museu obtingué el Premi Nacional de patrimoni cultural per la seva important contribució a la difusió de l’art medieval català.
El 2004 obrí a la visita pública les seves Galeries d’Estudi, organitzades com a magatzems visitables, que faciliten l’accés dels usuaris i la lliure contemplació d’una part de les col·leccions en reserva.
Centre museístic, instal·lat a l’edifici de l’antic Convent del Carme. Aplega la col·lecció d’un miler d’objectes fets amb pell que han estat recopilats arreu del món per l’adober Andreu Colomer i Munmany. El museu se centra en el valor artístic de les peces, que són presentades al públic seguint un criteri de respecte a la idea del col·leccionisme.
S’hi exposen baguls, paravents, frontals d’altar, arquimeses, cadires, selles, màscares, etc, tot i que destaquen les caixes recobertes de cordovà i els revestiments de paret de guadamassil.
Situat al centre del Collsacabra, al límit amb la Garrotxa i la Selva, a l’esquerra de la vall del Ter, i drenat per seu afluent, la riera de Rupit o de Sallent. El terme és molt trencat, però en els plans es localitzen un bon nombre de masies. Els boscs (fagedes i rouredes principalment) i els pasturatges ocupen bona part del territori.
Dades dels Països Catalans 