Arxiu d'etiquetes: nobles

Enric “Fortuna”

16 Respostes

(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)

(Enric d’Aragó i Pimentel)  Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.

A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.

Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.

Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.

En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.

Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.

D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.

En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.

Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.

Eimeric i Saplana, Joan d’

Deixa un comentari

(Catalunya, 1455 – 1517)

Noble i polític. Lloctinent general de Mallorca (1493-1502), intentà de pacificar l’illa en dictar mesures favorables als forans i als menestrals i en reprimir amb duresa les bandositats.

Per la seva gestió trobà l’oposició dels oficials reials i de les classes privilegiades, que n’aconseguiren la destitució.

Rehabilitat per la cort, tornà al càrrec (1505-12).

Dusai i de Marí, Francesc de Paula de

4 Respostes

(Barcelona, 1758 – 5 octubre 1825)

Químic. Baró de Bestracà i primer marquès de Monistrol d’Anoia. Era fill de Francesc Fèlix de Dusai i de Fiveller.

Regidor de Barcelona (1796), fou secretari general (1789-1804) i vice-president (1820-24) de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.

Havia presentat memòries sobre la metal·lúrgia (1787), sobre el platí (1788), sobre l’art de fer el vidre (1792) i sobre l’acadèmic artista Joan González (1800).

Fou el pare de Maria Francesca de Dusai i de Fiveller  (Barcelona, 1802 – 12 agost 1854)  Segona marquesa de Monistrol i baronessa de Bestracà. Es casà amb Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner, marquès de Sant Dionís. Amb ella s’extingí la línia principal del llinatge.

Dissortat, el *

Deixa un comentari

Sobrenom amb què és conegut el comte Jaume II d’Urgell  (1380-1433).

Dextre, Nummi Emilià

Deixa un comentari

(Barcelona ?, segle IV – Roma ?, Itàlia, segle V)

Noble romà. Fill de Pacià, bisbe de Barcelona. Sant Jeroni li dedicà el seu tractat De viris illustribus, on diu d’ell que escriví una Omnimoda historia, que s’ha perdut.

Hom l’identifica amb un Dextre, prefecte del pretori de Roma l’any 395. És l’única data certa que hom en coneix. Alguns decrets del codi teodosià li van adreçats.

Els fragments de Cronicó de Dextre, publicats el 1594 per Román de la Higuera, són completament falsos.

Alguns li donen els prenoms de Flavi Luci, però és un error.

Desvalls i de Vergós, Antoni

23 Respostes

(el Poal, Pla d’Urgell, 21 febrer 1666 – Viena, Àustria, 7 juliol 1724)

Militar austriacista. Marquès del Poal. Seguí la carrera militar, i el 1700 era capità.

El 1705 s’adherí al partit de l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. Recorregué l’Urgell i la Segarra i les ciutats de Lleida i Fraga, que guanyà a la causa de l’arxiduc, i expulsà els borbònics de la Ribagorça.

Més tard féu aixecar el setge de Cardona (1711), plaça defensada pel seu germà Manuel, i hi residí fins al gener de 1714, data en què inicià el sosteniment de les revoltes populars a les comarques, com a cap de les forces catalanes de fora de Barcelona.

Adherit a la decisió del consell de guerra de continuar la lluita (1713), planejà la tramesa d’una columna a Barcelona, que fracassà. Es replegà amb les seves forces a la vall del Llobregat i ocupà momentàniament Manresa (8 setembre).

Després de la caiguda de Barcelona, capitulà juntament amb el seu germà Manuel (18 setembre).

Passà a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI. L’any 1716 comandava una divisió imperial contra els turcs.

Fou el pare de Manuel Desvalls i d’Alegre  (Àustria ?, segle XVIII – 1760)  Exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor del futur emperador Josep II.

Desvalls i d’Ardena, Joan Antoni

4 Respostes

(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)

Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.

Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.

Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).

Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.

Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.

Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.

Destorrent i Casa-saja, Pere

3 Respostes

(Barcelona, vers 1415 – 19 maig 1462)

Noble i polític. Fill de Pere Destorrent i germà de Jaume. Fou un dels dirigents moderats de la Busca.

Fou batlle de Barcelona (1442) i membre del Consell de Cent. Durant les lluites amb la Biga (a mitjan segle XV), fou designat conseller tercer (1453) per Galceran de Requesens, governador lloctinent de Catalunya.

L’any 1458 esdevingué conseller en cap, però fou jutjat i executat a causa d’haver participat en un complot organitzat per la Busca per al retorn de Joan II el Sense Fe.

Fou el pare de Pere Destorrent i Sirvent  (Barcelona, segle XV – segle XVI)  Protegit pel seu oncle Jaume Destorrent i Casa-saja, ocupà la conselleria (1486 i 1495) i fou veguer de Barcelona (1500-03).

Destorrent i Casa-saja, Jaume

8 Respostes

(Barcelona, vers 1430 – 1499)

Noble i polític. Fill de Pere Destorrent i germà de Pere. Durant la guerra contra Joan II (1462-72) lluità en el bàndol reialista. En acabar aquesta, aglutinà entorn seu un partit format per elements oligàrquics i reialistes.

Conseller en cap durant el període 1478-79 i, el 1484, sota Ferran II el Catòlic. Aquest darrer any finançà i dirigí la milícia ciutadana contra l’alçament dels remences de Pere Joan Sala.

De primer com a advocat de la Generalitat (des del 1487) i després com a conseller en cap de la reial ordre (1490) i regent de la cancelleria, col·laborà estretament amb Ferran II en la reforma de la Generalitat (des del 1488) i de l’organització municipal de Barcelona (1491-93), orientades a anul·lar el privilegi d’Alfons IV el Magnànim a favor del braç popular i a afavorir el poder de l’oligarquia al Consell de Cent i al Trentenari.

Despujol i Ferrer de Sant Jordi, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 1804 – 1868)

Polític carlí. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar. Fill de Ramon Despujol i de Vilalba. Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant (un dels cognoms de la seva mare).

Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga (1837), de la qual se separà (1838), per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya.

El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay.