(Catalunya, segle XVI – 1589)
Baró de l’Albi i de Cervià. Fou conegut també per Pere de Cardona-Anglesola. Iniciador de la línia dels barons de l’Albí.
Fill de Pere Lluís d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig i de la seva segona muller Joana de Cardona-Anglesola, de qui heretà les baronies.
Morí, igual que la seva muller i alguns dels fills, durant una epidèmia. Foren fills seus Acard, Galceran i Hug d’Erill i de Queralt.
(Catalunya, segle XIV)
Fill d’Arnau (III) d’Erill i de Pallars i germà d’Arnau.
Tingué llargues bregues amb el seu pare i amb la segona muller d’aquest, Elionor, fet pel qual el rei li confiscà els llocs de la baronia (1386-87) i el declarà bandejat en contumàcia.
La seva vídua i el fill Francesc (I) d’Erill i d’Orcau continuaren els plets amb l’esmentada Elionor i probablement, per dissensions entre nobles, Eimeric (II) i Gilabert (VII) de Centelles, sogre i cunyat de Francesc (I), tingueren durant un cert temps (1402-04) la baronia d’Erill.
(Catalunya, segle XIV – abans 1423)
Senyor de Selgua.
Fou nomenat lloctinent a diverses poblacions d’Aragó des del 1394 fins al 1410 per Martí I l’Humà, càrrec des d’on reprimí les lluites entre els nobles aragonesos.
Durant l’interregne (1410-12) assistí al parlament d’Alcanyís (1411) i a les Corts convocades per Ferran I d’Antequera a Saragossa (1412).
Després serví Ferran I durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell (1413), informant dels moviments de l’enemic i organitzant la campanya.
(Pallars, segle XI – segle XII)
Primer membre del llinatge que apareix ben documentat històricament.
Lluità molt contra els sarraïns al regne d’Aragó. Des del 1114 participà a l’ofensiva contra Saragossa, dirigida per Alfons el Bataller, rei d’Aragó. Secundà aquest monarca en altres campanyes, ajudat pel seu fill Pere Ramon.
A la mort d’aquest rei, ajudà al nou monarca Ramir II d’Aragó contra la invasió i les pretensions successòries de Castella.
Degué ésser un element important en les pressions en unir el reialme d’Aragó i el comtat de Barcelona.
(Pallars, segle XII)
Noble. Fill de Ramon Pere d’Erill. Col·laborà amb el seu pare a les campanyes d’Alfons I el Bataller d’Aragó contra els sarraïns.
Projectat, com el seu pare, a la política aragonesa, féu costat a Ramon Pere en el suport al rei Ramir II, i també en les pressions sobre aquest perquè prometés en matrimoni la infanta Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble i poeta. És conegut per un sirventès que consta de vint-i-nou estrofes, en el qual Ramon Roger d’Erill i d’Orcau, nebot seu i cavaller frare de l’orde de Sant Joan, és acusat de violació de la filla del poeta.
Pren com a fons d’història i llegenda el personatge de Mordred, nebot del rei Artús, que encarna la figura del traïdor, motiu que manlleva per donar argument al poeta.
El sirventès, escrit entre el 1412 i el 1418, contrasta, pel seu to furibund, amb la poesia de l’època, amorosa, delicada i retòrica.
(Erillcastell, Alta Ribagorça, segle XI – segle XIX)
Llinatge feudal establert al castell d’Erill, d’on prengué el nom.
El primer personatge documentat (1077) és Ramon (I) d’Erill.
Sembla que s’extingí a mitjan segle XIX i en recolliren l’herència els Montoliu, que es cognomenaren Montoliu-Erill.
(Catalunya, abans 1276 – 1321)
Baró d’Entença. Fill i hereu de Berenguer V d’Entença, i germà de Berenguer i de Saurina.
Fou conseller reial, i el 1296, durant el regnat de Jaume II el Just, lluità contra els castellans a Múrcia.
Tingué plets amb els templers per la batllia d’Ascó, i amb la família dels Montcada a causa d’uns problemes jurisdiccionals.
L’any 1307 fou procurador de València, i el 1308 reclamà els castells de Sicília (de Castel i Francavila) i altres béns que havien estat presos pels genovesos al seu germà Berenguer.
(Catalunya, segle XIII – Gal·lípoli, Grècia, 1306)
Noble i militar. Fill segon de Berenguer V d’Entença, i germà de Guillem i de Saurina.
Lluità a Calàbria (1284), a les ordres de l’infant Jaume (futur Jaume II el Just). Després de la pau d’Anagni (1295) restà al servei de Frederic II de Sicília en la lluita contra els angevins, fins a la pau de Caltabellota (1302).
Com a representant de Jaume II dirigí una força expedicionària que s’incorporà a la Gran Companyia Catalana de Roger de Flor (1304) per ajudar l’emperador bizantí contra els turcs. Allí aconseguí de l’emperador Andrònic II el títol de megaduc de Romania i senyor de l’Anatòlia i de les illes de l’Imperi, cosa que suscità les enveges de Bernat de Rocafort, el seu senescal.
Després de l’assassinat de Roger de Flor (1305), prengué la direcció de la Companyia Catalana i declarà la guerra a l’Imperi, iniciant la cèlebre Venjança Catalana.
Es fortificà davant Gal·lípoli, resistí a l’exèrcit de Miquel i saquejà Heraclea. De tornada, es troba amb divuit galeres genoveses de l’almirall Dòria, el qual s’apoderà de les naus catalanes a traïció i el dugué a Gènova presoner.
Alliberat al cap de poc gràcies a les gestions de Jaume II, preparà una nova expedició a l’Orient des de Barcelona.
Arribat a Gal·lípoli l’any 1306, augmentaren les dissensions amb Rocafort, el qual no el volgué obeir, malgrat els bons oficis de Ramon Muntaner, el qual el reconegué com a cap de la Companyia.
L’arribada de l’infant Ferran de Mallorca com a lloctinent de Frederic II (1307), reconegut per Entença però no per Rocafort, creà noves disputes que havien de culminar amb la mort d’Entença, en una baralla entre les dues faccions.
(Ribagorça, segle XI – Catalunya, segle XVI)
Llinatge. Originari de la Ribagorça, anà estenent els seus dominis fins a l’Ebre.
El primer senyor de la baronia d’Entença conegut fou:
Berenguer I d’Entença (Ribagorça, segle XI), el qual assistí al setge de Barbastre (1065). Tingué un fill anomenat:
Gombau I d’Entença (Ribagorça, segle XII) Fou qui signà com a testimoni els capítols matrimonials de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó i la unió catalano-aragonesa (1137). Fill seu sembla que fou un:
Berenguer II d’Entença (Ribagorça, segle XII) Tingué dos fills, Berenguer III i Bernat d’Entença, que foren origen de les dues gran línies del llinatge:
Dades dels Països Catalans 