(Barcelona, 29 juny 1827 – 1881)
Fill i successor de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar.
Fou un dels fundadors (1851) i president (1862-66) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Fou germà seu Josep Maria Despujol i Dusay (Barcelona, 1812 – gener 1880) Escriptor i polític. Fou regidor de Barcelona i diputat per Tortosa. És autor de la traducció castellana, en vers, del poema L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 11 març 1834 – Vallesa de Mandor, Camp de Túria, 18 octubre 1907)
Militar i polític. Primer comte de Casp. Participà en les guerres d’Àfrica (1860) i de Santo Domingo (1862-63).
Tornat a la Península amb el grau de tinent coronel, combaté al Maestrat contra les partides aixecades durant la Tercera Guerra Carlina (1872-76), i contra l’alçament republicà de Saragossa (gener 1874).
Fou capità general de València (1876-78) i governador i capità general de Puerto Rico (1878-81) i de Filipines (1891-92). Exercí durant uns mesos (octubre-desembre 1899) la capitania general de Catalunya.
Membre del partit conservador, fou senador vitalici (1896) i president del Consell Suprem de Guerra i Marina.
(Barcelona, 1732 – Palmerola, Ripollès, 6 juny 1809)
Baró de Montclar i primer marquès de Palmerola (1767). Estudià filosofia a les universitats de Cervera, Osca i Tolosa (Llenguadoc) i es doctorà en dret a la d’Osca, on fou catedràtic de filosofia suarista i rector del Colegio Imperial de Santiago.
Tornà a Barcelona, on fou regidor honorari de l’ajuntament i comandant d’un batalló de voluntaris durant la Guerra Gran.
Fou elegit president de la Junta de Defensa de Barcelona el 1795 i nomenat gentilhome de cambra per la seva actuació en defensa de la ciutat.
El seu epistolari és un conjunt documental interessant per a l’estudi de la societat barcelonina del seu temps.
En el marquesat el succeïren els seus fills:
Manuel Despujol i de Vilalba (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Succeí al seu pare en el marquesat de Palmerola. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1791).
Ramon Despujol i de Vilalba (Barcelona, 1772 – vers 1848) Succeí al seu germà en el marquesat de Palmerola. Fou defensor de Tortosa contra les forces napoleòniques del general Suchet (1811) i regidor perpetu de Barcelona. Fou el pare de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi.
(Rosselló, segle XII – )
Llinatge noble. Establert a Tortosa en ésser conquerida el 1148. Al segle XIII detenia la senyoria de Paüls.
Una línia s’establí a Xàtiva i posseí la senyoria d’Alcàntera (Ribera Alta), i una altra passà a Mallorca arran de la conquesta.
La línia de Mallorca fou iniciada per Guillem Despuig.
(Catalunya, 1596 – 1645)
Senyor de Besora i del Catllar. Fou regent de la tresoreria (1627-29) i famós perseguidor de bandolers.
Durant la Guerra dels Segadors lluità a Barcelona, a la plana de Vic i a la vegueria de Camprodon, al servei de la Generalitat de Catalunya.
(Catalunya, vers 1626 – Barcelona, 1707)
Noble. Senyor de Catllà, castlà de Rocabruna i marquès de Besora, títol que li fou concedit per Carles II el 1697.
Fill de Lluís Descatllar i Desbac, fou protector del braç militar i partidari del rei-arxiduc Carles III, que el 1707 li atorgà el títol de gentilhome de cambra; el mateix any li foren conferides les dignitats de mestre racional i de batlle general de Catalunya, en les quals, després de la seva mort, fou succeït pel seu fill Joan Descatllar i de Cartellà.
(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
(Catalunya, segle VIII – 759)
(dit també Napifer o Nafiser) Llegendari fundador del llinatge de Montcada, el més important dels Nou Barons de la Fama i successor d’Otger Cataló a la seva mort.
Hauria mort després de bastir el castell de Mont Cataló, bressol d’aquest llinatge.
Durant un temps s’anomenava dapifer el que més tard seria conegut com a senescal, càrrec que molts membres de la família tingueren.
Prenent el títol per un nom, els genealogistes o heraldistes batejaren de Dapifer un personatge de faula, situat dos segles i mig abans del primer Montcada documentat. En feien derivar una línia, almenys en part llegendària, que lliga amb un Guillem de Montcada certament mort l’any 1000.
(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)
Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).
Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.
Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí (Palma de Mallorca, 1810 – 1864) Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.
(les Borges Blanques, Garrigues, 1861 – Madrid, 11 octubre 1928)
Jurisconsult i marquès d’Olivart.
Doctor en dret civil i canònic, fou professor de les facultats de dret de Barcelona i de Madrid i publicà la col·lecció de tractats i altres actes internacionals d’Espanya des del regnat d’Isabel II de Borbó (Madrid, 1892).
És autor, a més, de la Teoría de los interdictos (1885), Manual de Derecho internacional público y privado (1886), La ejecución de las sentencias extranjeras (1888), Tratado y notas de Derecho internacional público (1887-89), Elementos de Derecho internacional público (1906) i Bibliographie du Droit international (1905-06).
Dades dels Països Catalans 