(Barcelona, 1827 – Catalunya, segle XIX)
Compositor i fagotista. Fou primer fagot del teatre del Liceu i professor d’aquest instrument al Conservatori del Liceu.
Escriví música sacra, dues sarsueles i un tractat de teoria i pràctica del solfeig.
(Guissona, Segarra, 12 setembre 1926 – 12 agost 2016)
Músic. Inicià a la vila natal els estudis musicals, que continuà al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Adoptà el trombó de vares i de pistons com a instruments principals.
Fou solista de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu (1953) i de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1958), i professor de trombó de vares, trombó de pistons, bombardí i tuba al Conservatori de Barcelona (1961-91).
És autor de mètodes de trombó i d’altres instruments de vent, utilitzats en diversos conservatoris de l’estat espanyol (Escuela moderna de trombón de varas, Método completo para trombón de pistones, bombardino, tuba y demás saxhorns bajos, Flixibilidad, Escalas y arpegios).
Autor de diverses composicions (Romanza sin palabras, Capricho, Solo de concurso, Impromptu, Coral, etc), ha dirigit la Banda Municipal de Barcelona i orquestres de cambra en produccions per a la televisió.
El 1969 col·laborà amb Duke Ellington en el concert que aquest féu a Santa Maria del Mar.
Dirigí i interpretà com a solista l’enregistrament de Nocturn musical (1970).
(Barcelona, 1999 – )
Sala de concerts i centre cultural. Situat a la plaça de les Arts, davant del Teatre Nacional de Catalunya, és obra de Rafael Moneo. Higini Arau en féu el disseny acústic.
Consta d’una gran sala simfònica amb una cabuda de 2.319 seients, una sala de cambra de 700 i una sala polivalent de 350.
És la seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, del Conservatori Superior de Música Catalana i del Museu de la Música.
El seu primer director artístic fou Josep Lloret i Collell, substituït en el càrrec a l’octubre 2000 per Nona Arola.
La titularitat i gestió del centre correspon al Consorci de l’Auditori i de l’Orquestra, format a parts iguals per l’Ajuntament i la Generalitat.
Enllaç web: Auditori de Barcelona
(Catalunya, segle XX)
Cantata escènica de Manuel de Falla. Obra pòstuma i inacabada del compositor, basada en el poema de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer.
Ernest Halffter la completà basant-se en notes i esborranys de l’autor. Una selecció en versió de concert fou estrenada, al Liceu de Barcelona, el 24 de novembre de 1961, per l’Orquestra Municipal de Barcelona, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal i la Capella Clàssica Polifònica, amb Victòria dels Àngels i Raimon Torres com a solistes, dirigits pel mestre Eduard Toldrà.
L’estrena a la Scala de Milà, el 14 de juny de 1962, havia de presentar la versió íntegra, però tampoc no fou totalment executada.
(Barcelona, 1901 – )
Entitat constituïda per Joaquim Pena per tal de promoure i difondre l’obra de Wagner.
Organitzà conferències, audicions i edità algunes publicacions, així com reduccions per a cant i piano de les obres de Wagner i de les traduccions de llurs llibrets.
Enllaç web: Associació Wagneriana
(Barcelona, 1926 – 1936)
Entitat. Fundada per Pau Casals a l’Ateneu Polytechnicum per tal de difondre la bona música entre els obrers.
Organitzà, sobretot al Palau de la Música Catalana, els diumenges al matí, molts concerts d’artistes locals i internacionals, i també del mateix Casals i de l’Orquestra Pau Casals. Edità un butlletí “Fruicions” (1927-32).
Hagué de suspendre les seves activitats arran de la guerra civil.
(Catalunya, 1974 – )
(ACC) Entitat. Fundada per un nucli inicial de 15 compositors catalans, per a la promoció de la creació musical del país.
El 1980 publicà el Llibre per a piano, que recull les biografies i les obres dels afiliats a l’Associació.
En fou president honorífic Frederic Mompou.
Enllaç web: Associació Catalana de Compositors
(Barcelona, 1935 – 1979)
Conjunt d’instrumentistes i cantants. Especialitzats en la música occidental del segle XII al XVI. Fou fundat per Josep M. Lamaña, i començà a actuar en públic el 1936.
Ha actuat en els principals festivals de música d’arreu d’Europa, i ha fet enregistraments per a la ràdio i la televisió de França, Anglaterra, EUA i Espanya. Té una nombrosa i selecta discografia.
A la seva dissolució, el seu important fons d’instruments musicals i facsímils de partitures antigues passaren a formar part del Museu de la Música de Barcelona.
(Barcelona, 1966 – vers 1980)
Col·lecció discogràfica de la casa Edigsa.
Començada sota la presidència de Pau Casals i la direcció d’Oriol Martorell i un equip de redactors, amb la finalitat de donar a conèixer les obres més interessants de l’evolució musical als Països Catalans.
Els discs anaven acompanyats d’extensos comentaris sobre les obres que contenien i llurs autors.
(València, 1879 – Barcelona, 12 agost 1946)
Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director.
És autor d’una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo i d’un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Joan Baptista Lambert i Joaquim Zamacois).
Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.
Dades dels Països Catalans 