(Arbeca, Garrigues, 1582 – Montserrat, Bages, 1658)
Compositor i frare benedictí. Pertanyia a la comunitat de Montserrat. Fou mestre de capella notable.
Visqué algun temps a Madrid, on exercí el mateix càrrec.
Altra vegada a Montserrat, en seria abat.
És autor de nombroses composicions de música sacra, avui perdudes o no estudiades.
(Terrassa, Vallès Occidental, 5 juliol 1878 – Montserrat, Bages, 13 maig 1946)
Monjo benedictí de Montserrat, on havia estat escolà (1886-94) i sacerdot (1902). Germà d’Adeodat F. Després d’ésser consultor de la Congregació Benedictina de Subiaco, fou elegit abat coadjutor de l’abat Josep Deàs (1912).
Convertit ja en abat titular, el seu abadiat fou remarcable per l’esforç en pro de la cultura dels monjos i la presència montserratina a Catalunya. Restaurà la Biblioteca del monestir.
Des del 1941 tingué com a coadjutor l’abat Aureli Maria Escarré.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1875 – Montserrat, Bages, 1 març 1964)
Botànic. Germà d’Antoni Maria. Perit agrònom de professió, ingressà a l’orde benedictí i residí a l’abadia de Montserrat.
Realitzà diverses recerques sobre la flora montserratina i fou membre corresponent de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans.
A més de les seves col·laboracions científiques al “Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural” i a la “Revista Montserratina”, escriví algunes obres de caràcter religiós.
(Arbeca, Garrigues, 1582 – Montserrat, Bages, 1658)
Músic. Estudià música a l’Escolania de Montserrat a partir del 1625.
Formà nombrosos compositors montserratins i escriví obres religioses.
Se’n conserven unes nadales, un O vos omnes, a quatre veus, i una Missa de difunts, a vuit veus.
(Barcelona, 22 agost 1926 – Montserrat, Bages, 12 març 2008)
Monjo benedictí i abat titular de Montserrat (1967-89), més conegut per Cassià Maria Just.
Escolà a Montserrat (1939) i monjo (1947), fou ordenat prevere (1950). Estudià música a Roma amb Higini Anglès, Vignanelli i Carducci. De retorn, fou prefecte de l’escolania i sotsdirector de la capella de música.
En l’orde monàstic, ha estat mestre de novicis (1957), prior amb l’abat Gabriel Brasó (1964) i abat coadjutor de dom Aureli M. Escarré (desembre 1966).
El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.
(la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 1902 – Montserrat, Bages, 1930)
Fotògraf. Nom que prengué Joaquim Junqué i Tauran en ingressar a Montserrat el 1918; fou ordenat de sacerdot el 1925.
Després d’estudiar al Collegio di Sant’Anselmo (Roma), fou director de la impremta de Montserrat durant alguns anys.
Fotògraf expert, féu albums de vistes de Montserrat i col·laborà eficaçment en la preparació de la Bíblia il·lustrada.
Morí de tifus després d’un llarg viatge de treball seguint l’itinerari de Pau de Tars.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 3 febrer 1727 – Montserrat, Bages, 5 desembre 1787)
(o Benet Julià i Ros) Músic i frare benedictí. Deixeble de Benet Esteve a l’Escolania de Montserrat.
Ingressà al monestir el 1745. Fou nomenat organista del monestir a partir del 1754.
Compongué obres per a instruments de teclat, una sonata per a clarins i obres religioses per a doble cor i orquestra.
(Signy l’Abbaye, França, 5 desembre 1654 – Montserrat, Bages, 18 novembre 1723)
Escriptor i monjo benedictí, més conegut per fra Josep de les Llànties.
Malgrat no tenir estudis i haver volgut romandre sempre entre els llecs, redactà nombroses obres espirituals, recollides en l’Opera Omnia (1725), que tingueren diverses reedicions.
(Granollers, Vallès Oriental, 1727 – Montserrat, Bages, 1770)
Músic. Deixeble de Benet Esteve a l’escolania de Montserrat. Ingressà al monestir el 1743.
Compongué obres notables, de les quals destaca la Tèrcia, a sis veus amb acompanyament instrumental.
Sembla que fou professor d’Antoni Soler.
(Aldaia, Horta, 1846 – Montserrat, Bages, 18 març 1909)
Músic i monjo del monestir de Montserrat.
Després d’haver estat organista a Salamanca i a Covadonga, actuà com a mestre de capella de les seus d’Àvila, Valladolid i València.
L’any 1888 ingressà com a monjo a Montserrat i, l’any següent, fou nomenat mestre de l’Escolania, que reorganitzà notablement.
És autor d’una àmplia, bé que desigual, producció religiosa.
Dades dels Països Catalans 