(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1888)
Sociòleg. Era advocat, metge i militar.
Dedicà els seus esforços a millorar les condicions de vida de la classe obrera. Fou secretari del president Estanislau Figueras.
El 1873, arran dels fets d’Alcoi impulsats per l’alcalde Albors, substituí un dels treballadors presos i fou condemnat a mort, per bé que tal sentència li fou commutada.
(Neuf Chatelle, França, 28 febrer 1814 – Alzira, Ribera Alta, 13 octubre 1887)
(o Rafael) Militar. Malgrat néixer a França per l’exili dels seus pares, fou considerat gironí. Lluità en el bàndol isabelí en la primera i la segona guerra carlina.
El 1859, durant la guerra d’Àfrica, es distingí als alts de Benzú i fou ascendit a tinent general.
Adscrit al partit moderat, fou capità general de Catalunya (1866-67) i de València (1867-68), on fou destituït per la Revolució de Setembre.
En recompensa a la seva col·laboració a la Restauració borbònica, Alfons XII de Borbó li concedí el títol de marquès de Benzú (1875).
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. El 1704 era tinent de cavalleria. Servia al regiment de “Guardias Viejas” de Castella, destinat a combatre als aliats a la frontera de Portugal.
Entusiasta de la causa de Carles d’Àustria, deixà la seva unitat. Fou el primer oficial català que prengué aquesta actitud. S’uní aleshores al grup austròfil de Vic, que dominava aquesta ciutat.
En contacte amb el famós Antoni de Peguera, planejà la constitució d’un regiment català. Participà a l’alçament obert de la comarca d’Osona pel juliol de 1705.
Fou promogut en poc de temps al grau de tinent coronel, que exercí al combatiu regiment de cavalls de Rafael Nebot.
El 1707 protegí amb els seus genets la retirada de les forces de Lleida, que fou aconseguida sense pèrdues.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)
Militar. Es distingí entre els capitans d’artilleria que defensaren Barcelona contra els borbònics, al setge de 1713-14.
Morí en la defensa del baluard de Santa Clara, durant la terrible batalla empresa per aquesta posició.
(Saragossa, Aragó, 1720 – Madrid, 1780)
Militar i comte de Ricla. Ascendit a tinent general, fou capità general de Catalunya (1767-72), on substituí el marquès de La Mina.
Més liberal que aquest, concedí a la Junta de Comerç de Barcelona l’edifici de la Llotja (en canvi de 30.000 lliures per a obres públiques); restaurà els balls de disfresses i donà un nou impuls al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, la direcció del qual intentà d’assumir.
En 1772-80 fou secretari de guerra del govern de Carles III de Borbó.
La seva disposició sobre la realització de les quintes per sorteig provocà, a Barcelona, l’avalot de les Quintes (1773).
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Militar i geògraf. Probablement pare o oncle de Pasqual Frígola i Ahis. El 1824 era intendent de l’exèrcit de Catalunya.
Publicà una Relación de los pueblos de que consta el Principado de Catalunya (1824), que fou el primer nomenclàtor dels municipis del Principat.
(Lleida, 1833 – Reus, Baix Camp, 1 juliol 1872)
Enginyer militar. Participà el 1859 en la guerra d’Àfrica, on fou ferit. En la revolta de 1866 defensà Isabel II de Borbó i fou ascendit a tinent coronel.
El 1869 secundà la revolta carlina, i amb 500 homes ocupà Tivissa (1872).
A l’Hospitalet de l’Infant segrestà un ferrocarril, amb el qual traslladà la tropa a Salou i atacà Reus per sorpresa, on morí a resultes de les ferides que hi rebé per un contraatac liberal.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Militar. Combaté al costat de Prim contra els carlins i a la guerra d’Àfrica.
A la batalla de Tetuan prengué el comandament dels voluntaris catalans quan caigué mort llur cap, Victorià Sugranyes. També destacà, al front de les mateixes forces, a la batalla de Wad-Ras.
(Catalunya, 1698 – París, França, 8 setembre 1761)
Enginyer militar. Estudià a l’estat francès sota la protecció de Cayot de Blanzy, cap d’enginyers a Montreuil.
Ajudà els astrònoms La-Hire i Cassiri en la mesura del meridià terrestre i fou professor d’artilleria a l’Escola de la Fère.
Participà en la guerra de Successió d’Àustria i fou inspector de l’arsenal de París (1858). Féu importants estudis sobre mecànica aplicada a construccions hidràuliques.
D’entre les seves obres cal esmentar Science des ingénieurs (1729), Bombardier français, ou l’art de jeter les bombes avec précision (1731) i Architectura hydraulique (1737-53), obra en quatre volums on tracta de la mecànica aplicada a les màquines i estudia la construcció de rescloses, dics, etc.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar. El seu cognom veritable era Descatllar, que canvià per raons d’heretatge.
Fou element principal a l’alçament d’Osona contra Felip V de Borbó, el 1705. El mateix any fou nomenat alferes amb el grau de sergent major al nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Lluità a l’ofensiva per alliberar Aragó. Destacà a la batalla de Villaviciosa (1710).
Dades dels Països Catalans 