Arxiu d'etiquetes: militars

Col·legi Militar de Mallorca

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1812 – 1814)

Centre d’instrucció per a oficials d’infanteria i de cavalleria, anomenat també Col·legi Militar Nacional. Establert pel mariscal de camp Santiago Whittingham i dirigit pel coronel Ramos Sensevé.

Ocupà l’edifici del Col·legi de la Sapiència, alhora que eren instal·lats també a Mallorca el Col·legi d’Artilleria, continuador de l’Acadèmia d’Artilleria de Menorca, i una foneria de canons.

Acabada la Guerra del Francès (1814), tots aquests serveis militars foren traslladats novament a la Península.

Claramunt, Pere de

Deixa un comentari

(Rosselló ?, segle XIII)

Lloctinent de Jaume II de Mallorca a la senyoria de Montpeller. En 1280 afrontà greus incidents amb el representant del rei de França, el senescal de Bellcaire, que tractava de fer un nou abús de força sobre la senyoria, petita i aïllada, sotmesa de temps a les arbitràries exigències franceses.

La coratjosa actitud de Pere de Claramunt trobà resposta en un atac personal, al mateix dormitori del lloctinent, per uns malfactors que tractaren d’assassinar-lo, per bé que no ho aconseguiren. Els criminals pogueren escapar. Claramunt no es doblegà en tot cas a les pretensions del senescal francès.

Claramunt, Francesc Martí

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, segle XVI – França, segle XVI)

Militar. Serví de tinent a Flandes al terç de Pacheco, durant el virregnat de Lluís de Requesens i de Zúñiga. Ascendí a capità.

Es féu famós pel seu heroisme al desembarcament i la batalla de l’illa de Duweland, on fou un dels poquíssims supervivents de la seva unitat. Destacà també a les guerres de Savoia i de França, on trobà la mort en combat.

Cirujeda i Cirujeda, Francesc

Deixa un comentari

(Moixent, Costera, 7 juliol 1853 – Madrid, 1 maig 1920)

Militar. Cursà estudis de farmàcia. Participà (1875) en diverses campanyes als Països Catalans i a Navarra (contra els carlins i els cantonalistes), i a Cuba (1876).

Després d’una destinació a Filipines, tornà a Cuba (1894), on comandà les tropes en l’acció de Punta Brava (1896), on morí Antonio Maceo.

Retornat a la Península Ibèrica (1897), ascendí a general de brigada (1908) i de divisió (1914) i fou nomenat (1918) conseller del tribunal suprem de guerra i marina.

Cid, el

26 Respostes

(Vivar, Castella, vers 1043 – València, 10 juliol 1099)

(Rodrigo Díaz de Vivar) Guerrer. Sota el vassallatge d’Alfons VI de Castella, operà a Llevant, fent tributaris (1089) els regnes de taifa d’Albarrasí i de València, però, en no presentar-se a una crida del rei castellà, aquest li confiscà els seus dominis.

El Cid, aliat del rei de València, derrotà i va fer presoner el comte Berenguer Ramon II de Barcelona (1090). Conquerí la ciutat de València (1094) en plena època de domini dels almoràvits, els quals no pogueren recuperar-la (1102) fins després de la seva mort.

Chinchilla i Piqueras, Anastasi

Deixa un comentari

(Aiora, Vall de Cofrents, 27 abril 1801 – Sevilla, Andalusia, 15 març 1867)

Metge militar.

Autor d’Anales históricos de la medicina en general y biográfico-bibliográficos de la española en particular (1841-45), font d’informació bàsica per a la història de la medicina espanyola.

Chaves y Osorio, José Antonio de

Deixa un comentari

(Castella, segle XVII – segle XVIII)

Militar filipista. Durant la Guerra de Successió participà com a coronel a les ordres del marquès d’Asfeld en l’incendi de Xàtiva (1707) i en la presa de Bocairent i d’Alcoi, on fou fet presoner per les tropes austriacistes i empresonat al castell d’Alacant (1707).

Acabada la guerra, fou corregidor-governador d’Alacant (1715) i, posteriorment, capità general interí de Mallorca (1722-25).

Possiblement fou ell mateix -o bé un germà seu- el qui substituí José de Armendáriz com a governador militar de Tarragona el 1714.

Cervera i Baviera, Juli

Deixa un comentari

(Sogorb, Alt Palància, 26 gener 1854 – Madrid, 24 juny 1927)

Enginyer militar i explorador. Acabades les guerres carlines i de Cuba, es dedicà a estudis científics i es traslladà al Marroc (1877), on hi tornà el 1884, i el 1886 un altre cop a la zona occidental del Sàhara, inexplorada fins aleshores.

Resultat d’aquest darrer viatge foren els tractats que serviren de base per al domini de Río de Oro per part de l’estat espanyol.

Retirat del servei actiu el 1903, s’instal·là a València per organitzar les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text. El 1908 fou diputat republicà a corts per València.

Publicà Geografía militar de Marruecos (1884) i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos (1885).

Cervelló i d’Alagó, Felip de

1 Resposta

(País Valencià, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XVI)

Fill primogènit de Jeroni de Cervelló i de Beneta d’Alagó. A la darreria del segle XV pertanyia encara al Parlament de València, però la seva actuació es projectà a la vida sarda. Fou militar coratjós.

De jove lluità a Itàlia amb les forces imperials. Destacà ja a la campanya de 1521, amb Jeroni Urbà i Joan de Cervelló. Fou dels més distingits, a les ordres d’Hug de Montcada i de Cardona, als setges de Marsella i Toló (1524).

Secundà Montcada a la seva entrada a Roma del 1526. Féu front a la invasió francesa de Sardenya. Dirigí l’abrivada defensa de Càller el 1528.

Sembla que aquest fou el Felip de Cervelló que destacà a la guerra d’Hongria el 1531. El 1543 fou nomenat baró de Samatzal, el primer dels títols nobiliaris que ostentaria la branca sarda del llinatge, extingida al segle XVIII.

Centenar de la Ploma, el

Deixa un comentari

(València, 3 juny 1365 – 1707)

Milícia urbana permanent de la ciutat. Creada per Pere III de Catalunya durant la guerra dels Dos Peres. Era formada per una companyia de cent ballesters.

Tenia per missió la custòdia de la senyera de València, tant a les desfilades ciutadanes com en les missions guerreres. La majoria dels seus membres eren menestrals.

S’agrupaven en denes, al comandament d’un cap de dena, tots ells capitanejats pel justícia o cort de València. Les despeses anaven a càrrec de la ciutat.

Vestien una peça de tela, amb sobrevesta blanca amb dues creus vermelles damunt una cota de malla, i duien una ploma d’ornament al casc.

Aquest cos s’extingí amb l’abolició de furs i privilegis amb el decret de Nova Planta de Felip V de Borbó.