(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Militar. Conseller en cap de Barcelona (1639), obligat per un avalot popular es dirigí a Salses (Rosselló) a reforçar les tropes reials amb una companyia de la host ciutadana, fet que contribuí a la recuperació de la fortalesa (gener 1640).
Durant el Corpus de Sang intentà de calmar els ànims dels segadors revoltats i aconseguí de fer-los sortir de Barcelona. Pel setembre fou enviat a defensar Tortosa de les forces invasores.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
(o Càldegues) Militar, titulat comte de Caldagués.
En la Guerra del Francès, com a brigadier, féu alçar el segon setge de Girona als francesos (agost 1808), els impedí el pas pel pont de Molins de Rei, fet que evità, de moment, el saqueig del Penedès (setembre 1808), i els derrotà a Sant Cugat; això els obligà a replegar-se a Barcelona.
En intentar de recuperar aquesta ciutat, però, fou derrotat, juntament amb altres forces, pel mariscal Saint-Cyr (febrer 1809) i fou fet presoner al Vendrell; dut a França, restà lliure en caure Napoleó.
El 1816 ascendí a tinent general. El 1823 pertanyia a l’estat major de l’exèrcit a Catalunya.
(Barcelona, 1625 – Deinze, Flandes, 1690)
Militar. Passà al servei de França durant la Guerra dels Segadors.
Com a mariscal de camp eixí de Barcelona al davant de les forces franceses que abandonaren la ciutat (1652).
Lluità en les campanyes europees de Lluís XIV: al Franc Comtat (1668) i a Holanda (1672), on fou governador d’Arnhem i, després, de Maastricht, ciutat que defensà destrament.
En la invasió de Catalunya del 1684 obtingué la victòria del Pontmajor, prop de Girona.
Els últims anys lluità novament a Flandes.
(Itàlia, segle XV – 1504)
Fill de Joan d’Anjou. Després de morir el seu pare, fou enviat a Catalunya pel seu avi Renat d’Anjou, rei dels catalans revoltats contra Joan II, per fer-se càrrec de la direcció de la guerra com a lloctinent general seu (1471).
Però les nombroses defeccions del seu bàndol i la manca de l’ajut francès que esperaven no li permeteren de contenir l’ofensiva desencadenada per Joan II el Sense Fe.
La capitulació de Barcelona del 1472 li assegurà un salconduit.
(Catalunya, segle XVI – Itàlia ?, segle XVI)
Militar i noble. Cap de la bandositat dels cadells.
El 1581 entrà a la Cerdanya i arribà fins a la Seu d’Urgell, fou derrotat a Lles (Baixa Cerdanya). El bisbe d’Urgell, Hug Ambròs de Montcada, l’excomunicà.
Fugí a França i retornà el 1582 per acollir-se a l’amnistia del lloctinent, duc de Terranova, gràcies a la qual ell i els seus bandolers passaren a Itàlia a servir l’exèrcit.
(Catalunya, segle XV)
Fill il·legítim de Bernat V de Cabrera. Durant la guerra contra Joan II, el 1462, prengué partit a favor del rei, i quan el seu pare caigué presoner a Hostalric continuà lluitant des de la muntanya col·laborant amb Francesc de Verntallat.
Joan II el Sense Fe li cedí la casa de Juvinyà amb els seus drets, termes i jurisdiccions (1463).
Defensà, sense èxit, el patrimoni de la família de Cabrera, desfeta per la guerra.
(Catalunya, vers 1400 – 1466)
(o Bernat Joan de Cabrera) Vescomte de Cabrera i de Bas i comte de Mòdica. Militar. Casat amb Violant de Prades.
Intervingué en la campanya d’Alfons IV el Magnànim d’Itàlia (1437-38) i presidí el braç militar en el Parlament de Barcelona en 1438-39. El 1450 fou un dels dirigents de les classes propietàries que s’oposà a la corona en la qüestió agrària.
Membre del Consell del Principat, fou elegit generalíssim de l’exèrcit creat per alliberar el príncep de Viana, presoner a Lleida.
En esclatar la guerra civil passà al bàndol reialista i fou conestable de Joan II el Sense Fe.
Fou el pare de Isabel de Cabrera (Catalunya, segle XV) Fou la segona muller de Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Prades i de Cardona. Entre 1466 i 1471, el seu marit ocupà les rendes del patrimoni dels Cabrera, per rescabalar-se del dot incobrat d’Isabel.
(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1298)
Possible fill de Guerau d’Urgell i nét del comte Ponç I d’Urgell de la nissaga dels Cabrera.
El 1285 fou un dels qui secundaren l’heroica defensa de Girona contra la croada francesa. El 1290 fou cedit entre els ostatges lliurats al prior de Sant Gil per garantir la seguretat de Carles II de Nàpols i de Jaume II de Mallorca a l’entrevista que aquests celebraren amb Alfons II el Franc entre la Jonquera i Panissars.
Morí a la campanya del rei Jaume II el Just a Sicília, després de caure presoner en una emboscada parada per Blasco d’Alagó, en unió del seu germà:
Berenguer de Cabrera (Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1298) Com el seu germà Arnau, fou lliurat entre els ostatges cedits al prior de Sant Gil, el 1290. Anà el 1298 a la campanya de Jaume II de Catalunya a Sicília, on hi morí, també com el seu germà i en les mateixes circumstàncies.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 20 agost 1799 – Madrid, 3 desembre 1876)
Pintor, militar i col·leccionista d’art. Fill de Llorenç de Cabanyes i Fuster i germà de Josep Antoni i de Manuel.
Conreà el paisatge, moltes vegades a l’aquarel·la, i pintà, sobretot, motius de Mallorca i de Vilanova i la Geltrú. Moltes de les seves obres foren executades sobre taula. A la casa pairal de Vilanova i la Geltrú hom guarda una estimable col·lecció de les seves obres.
Fou coronel d’artilleria i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
(Barcelona, segle XVII – Catalunya, segle XVII)
Patriota i militar. En començar la Guerra dels Segadors, organitzà a expenses seves una companyia de voluntaris, que dirigí amb el grau de capità, anomenada Companyia d’Almogàvers i coneguda popularment amb el nom de miquelets.
Dades dels Països Catalans 