(Mataró, Maresme, 11 abril 1626 – Madrid, 28 setembre 1677)
Cardenal i virrei de Nàpols (1664-66). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Inquisidor general d’Espanya (1665) i arquebisbe de Toledo (1666). El 1653 fou regent de Catalunya al consell d’Aragó.
Com a virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello.
(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)
Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.
Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.
El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.
El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.
(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 6 febrer 1889 – Madrid, 15 febrer 1919)
(Antoni Juli Rodríguez i Hernández) Escultor monumentalista.
Són obres seves la famosa sèrie Los bustos de la raza, els monuments als Herois de la Independència i a Eduardo Saavedra, a Tarragona, el de Chapí, a Madrid, i el mausoleu d’Alberto Lemonier.
Projectà nombroses obres colosalistes i en el seu estil s’evidencia la influència del realisme de l’escola castellana.
(Barcelona, 24 setembre 1773 – Madrid, 27 juliol 1865)
Militar. Germà de Sever Lleonard. La seva participació en la defensa de Tudela, durant la guerra contra Napoleó, li valgué el grau de coronel; l’agost de 1811 fou nomenat governador del castell de Sagunt.
Assetjat per Suchet, pogué resistir el primer assalt (28 setembre) i fou ascendit a brigadier; però després d’un segon assalt, hagué de rendir la fortalesa (26 octubre). Restà presoner a França fins al 1814.
Fou acusat d’haver rendit massa fàcilment Sagunt (acusació a la qual contribuïren les memòries del mateix Suchet) i es defensà amb una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811 (1838).
(Barcelona, 10 juny 1936 – Madrid, 15 novembre 2016)
Operador cinematogràfic. Es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles (1967), de Ricard Bofill, en Dante no es únicamente severo (1967), de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que… (1968), de Carles Duran.
Després de crear una llum pròpia per als films de l’Escola de Barcelona i de passar un llarg període dedicat a la publicitat, ha esdevingut un dels directors de fotografia del cinema espanyol més importants.
Entre els seus treballs més destacats hi ha Hablemos esta noche (1982) de P. Miró, Fanny Pelopaja (1984), Tiempo de silencio (1986) i Si te dicen que caí (1989) de V. Aranda, Padre nuestro (1985) i Diario de invierno (1988) de F. Regueiro, Sé infiel y no mires con quién (1985) i El año de las luces (1986) de F. Trueba, Dragon Rapide (1986) de J. Camino, Esquilache (1988) de J. Molina, Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991) d’A. Belén, etc.
(Barcelona, segle XIX – Getafe, Madrid, 1912)
Escriptor. Escriví diverses obres satíriques i humorístiques en castellà.
Usà molt el pseudònim de Silverio Lanza.
(Lleida, 19 març 1888 – Madrid, 5 maig 1965)
“Amichatis” Comediògraf, cineasta i periodista. Col·laborador en periòdics satírics, com “Papitu” i “L’Esquella de la Torratxa”, i director del diari radical “Renovación” (1934-36).
Amb l’empresari Sugranyes introduí la revista al teatre còmic i esdevingué l’autor més conegut del Paral·lel, gràcies a Josep Santpere, que li estrenà més de cent obres (entre les més populars Les dones de tothom, 1918, Amàlia, 1918 i Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, 1924, aquesta escrita amb la col·laboració de Gastó A. Màntua, i portada al cinema el 1927). Fundà “El Día Gráfico” i “Los Miserables”.
Exercí de guionista (Las peripecias de Baby, 1916), operador, productor i director (Una apuesta original, 1918, Caramellas, 1928) de firma catalana i obrí uns estudis de sonorització a Barcelona.
Intervingué també en les pel·lícules Los arlequines de seda y oro (1919) i La noia del càntir (1928).
Exiliat a Xile el 1939, retornà a la Península i morí a Madrid.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1818 – Alcalá de Henares, Madrid, 1884)
Militar i escriptor. Fou diputat a Corts i comandant general dels republicans de Catalunya durant la guerra dels Matiners (1848-49).
Fou perseguit per la seva obra Los mártires de la libertad española (1855), d’idees extremadament liberals.
Escriví altres obres: Juicio crítico de la guerra d’Àfrica (1861), Ideas sobre la reforma de las fuerzas armadas en España (1870), Un ejército para el rey o un ejército para la patria (1877).
(Barcelona, 1768 – Madrid, 1841)
Gravador. Pensionat a Madrid per la Junta de Comerç de Barcelona, treballà en aquella ciutat fins a la seva mort. Fou acadèmic de San Fernando (1797) i gravador de cambra (vers 1821).
Col·laborà amb preferència en les obres mestres de la pintura barroca espanyola.
(Barcelona, 1653 – Madrid, 9 octubre 1726)
Jurista i polític filipista. Va ésser fiscal a l’Audiència de Catalunya el 1701 i després magistrat del criminal des del 1702 fins al 1705.
Quan les tropes de l’arxiduc entraren a Barcelona marxà a Castella, on Felip V el féu ministre del Consejo de Castilla. Tornà a Catalunya amb l’exèrcit borbònic, com a assessor civil del duc de Pópuli i després del duc de Berwick.
Destituí l’abat de Montserrat i l’empresonà, i desterrà el de Santes Creus el 1713. Formà part de la Junta de Justicia y Gobierno del Principat i féu, com també José Patiño, un informe sobre les característiques de Catalunya per tal d’adaptar-hi el règim de monarquia absoluta.
El seu fou la base del Decret de Nova Planta, si bé era contrari al trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera.
Ametller tornà després a Madrid, on continuà essent membre del Consejo de Castilla, fins a la seva mort.
Fou el pare d’Oleguer d’Ametller i Pescio.
Dades dels Països Catalans 