(Barcelona, 1915 – Madrid, 29 juliol 1987)
Actor. Es presentà (1933) amb la companyia d’Enric Borràs. El 1946 reprengué l’actuació en català.
Ha interpretat moltes obres noves, i també les reposicions L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol (el 1966) i La filla del mar d’Àngel Guimerà (el 1971).
(Barcelona, 28 novembre 1798 – Madrid, 6 febrer 1863)
Metge. Es distingí en l’epidèmia de còlera de 1821. Estudià a fons aquesta malaltia, encara que el govern li negà tot ajut.
Els seus escrits són nombrosos.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 21 desembre 1874 – Madrid, 20 desembre 1929)
Crític i historiador d’art. Fou catedràtic de teoria i història de l’art a l’Escola de Belles Arts de València (1898) i a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid (1903).
El 1913 fou nomenat director del Museu Nacional d’Arts Industrials i Decoratives. També fou membre de l’Acadèmia de San Fernando de Madrid. Li fou confiat el catàleg artístico-monumental de la província de Tarragona.
Col·laborà com a crític d’art en els períodics “Abc” i “El Liberal” i en les revistes “Forma” i “Vell i Nou”. Dirigí la “Biblioteca de Arte español” i la publicació “Las obras maestras de Arquitectura y de la decoración en España”, i és autor de Sorolla, su vida y su arte (1910) i El nacionalismo en arte (1928).
(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
(Badalona, Barcelonès, 5 març 1938 – Madrid, 16 setembre 2011)
Actor, poeta i narrador. Ha destacat sobretot en el món de la interpretació.
En teatre, ha dirigit l’obra L’últim vals (1992) de S. Beckett, i ha interpretat diverses obres. El 1991 va rebre el premi d’interpretació de la Crítica Sant Jordi com a millor actor.
En la seva filmografia destaquen La febre d’or (1991), Tierra y libertad (1994), Orígens (1999), entre d’altres.
Ha fet també televisió, a Catalunya i a França.
(les Borges Blanques, Garrigues, 1861 – Madrid, 11 octubre 1928)
Jurisconsult i marquès d’Olivart.
Doctor en dret civil i canònic, fou professor de les facultats de dret de Barcelona i de Madrid i publicà la col·lecció de tractats i altres actes internacionals d’Espanya des del regnat d’Isabel II de Borbó (Madrid, 1892).
És autor, a més, de la Teoría de los interdictos (1885), Manual de Derecho internacional público y privado (1886), La ejecución de las sentencias extranjeras (1888), Tratado y notas de Derecho internacional público (1887-89), Elementos de Derecho internacional público (1906) i Bibliographie du Droit international (1905-06).
(Barcelona, 1836 – Madrid, 17 abril 1902)
Cantant. Abandonà la carrera de medicina per dedicar-se al teatre. Obtingué grans èxits com a tenor, especialment al Liceu de Barcelona els anys 1871-72.
És autor de l’opereta Un sol que nace y un sol que muere.
Acabà en la misèria, essent modestíssim empleat del teatre de la Zarzuela de Madrid.
(Barcelona, 25 abril 1845 – Madrid, 1 novembre 1925)
Periodista i escriptor. Visqué gairebé mig segle a Nova York, on fundà una de les primeres revistes en català d’Amèrica “La Llumanera de Nova York” (1874-81).
Seguí l’esperit de la Renaixença i fou corresponsal de diversos periòdics de Madrid.
El seu Diccionario español-inglés e inglés-eapañol (1876) ha esdevingut clàssic, i és reeditat constantment.
Entrà en contacte amb Baden-Powell i l’escoltisme. Un cop instal·lat a Madrid, fou elegit comissari general dels Exploradors d’Espanya.
(Lleida, 27 maig 1825 – Madrid, 20 desembre 1898)
Periodista i polític. Exercí diversos càrrecs a Madrid, on dirigí la “Gaceta de Madrid” fins a l’any 1868.
Membre del partit conservador, fou ministre de Finances (1890), de Gràcia i Justícia (1891) i de Governació (1895).
Les seves obres principals són: Historia de la administración pública en España (1851), Historia jurídica del patrimonio real (1881) i La cuestión obrera y el socialismo (1890).
(Barcelona, 1808 – Madrid, 1867)
Gravador. Fou professor de l’Academia de Bellas Artes de Madrid.
S’especialitzà en encunys i ocupà el càrrec de director a la Fábrica Nacional del Sello a Madrid.
El seu germà, Francesc Coromina i Subirà (Barcelona, 1797 – Madrid ?, 1868), també gravador, treballà a la Casa de la Moneda de Sevilla, i més tard a la de Madrid.
Dades dels Països Catalans 