(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)
Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.
Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.
Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).
(la Serra d’En Galceran, Plana Alta, 20 octubre 1704 – Madrid, 1 desembre 1783)
Inquisidor general (1774-83). Format a València dins el corrent escolàstic, el protegí el marquès de Dosaigües. Doctor en dret, fou catedràtic de filosofia a València. Rector de Bétera i de Massamagrell i, posteriorment, canonge lectoral de València.
Nomenat bisbe de Salamanca (1763), fou favorable a l’expulsió dels jesuïtes, i a partir del 1770 dirigí la reforma dels col·legis majors universitaris. El 1774 fou nomenat inquisidor general, càrrec en el qual portà a terme una política de relativa tolerància.
És autor, entre d’altres escrits, de les Constitucions del Reial Seminari de Sant Carles de Salamanca. Fou un orador de fama.
(València, 22 abril 1772 – Madrid, 2 gener 1857)
Comerciant i polític. Junt amb el seu fill Manuel Bertran de Lis i Ribes, lluità a la Guerra del Francès i durant el Trienni Liberal encapçalaren una milícia popular per reprimir una revolta absolutista (1822).
Tots dos s’exiliaren el 1824, Vicent residí a Brussel·les i a París, on mantingué contactes amb grups de liberals i també amb els apostòlics. El 1843 fou vicepresident de la Junta de Salvació de la Província de València.
També fou el pare de Fèlix Bertran de Lis.
Andreu Bertran (País Valencià, segle XVIII – Madrid, 1772) Escultor. Residí a Madrid, on fou director de l’Academia de San Fernando.
Antoni i Agustí Bertran (Barcelona, segle XVI) Germans argenters. Són autors de projectes que figuren al Llibre de Passanties del gremi.
Jaume Bertran (Illes Balears ?, segle XV) Marí. En 1453, amb una galiota i una caravel·la, combaté i capturà davant l’illa sa Dragonera el temut corsari Perosa.
(Tarragona, segle XIX – Madrid ?, segle XIX)
Compositor. Residí molts anys a Madrid, on foren estrenades gairebé totes les seves obres.
(València, 12 juny 1921 – Pozuelo de Alarcón, Madrid, 13 novembre 2010)
Realitzador i guionista cinematogràfic. Anà voluntari a la División Azul i compongué una Oda a la pistola. El 1947 ingressà a l’Institut de Cinematografia, de Madrid.
Havent co-dirigit el seu primer llarg metratge (Esa pareja feliz, 1951) amb J.A. Bardem, va realitzat Bienvenido Mr. Marshall (1952), el seu èxit més notable. De la seva filmografia, influïda pel neorealisme italià amb un segell inconfusiblement espanyol, destaquen a més de les pel·lícules esmentades: Calabuch (1956), Los jueves, milagro (1957), Plácido (1961) i El verdugo (1963).
Durant els anys 1970 i 1980 van experimentar un gran èxit de públic: La escopeta nacional i la seva seqüela Patrimonio nacional (1980), com també La vaquilla (1985), films corals com tots els seus en què l’humor corrosiu serveix de vehicle per a ridiculitzar el rerefons social.
(València, 8 setembre 1862 – Madrid, 9 novembre 1947)
Escultor. Germà de Joan Antoni i de Josep, i format per aquest darrer, amplià estudis a Madrid (1871) i a Roma. Gaudí d’un prestigi molt sòlid entre l’element oficial i l’alta burgesia.
Escultor fecundíssim, amb un gran domini de la tècnica, la seva escultura, espectacular i efectista, síntesi de l’impressionisme i el realisme.
Entre la seva obra, repartida per tot el món, cal remarcar els monuments a Josep de Ribera, Patriarca Joan de Ribera, Marquès de Campo, a València, Alfons XII, Retiro de Madrid, San Martín, a Buenos Aires, Irigoyen, a Lima, i les tombes de Gayarre, al Roncal, i de Joselito, a Sevilla.
Desaprofità una part considerable del seu talent per la recerca de l’èxit immediat i per la submissió als gusts dels grups dominants. Les obres menys preocupades pel gust de la clientela revelen uns dots realment sòlids i infreqüents.
Fou el pare del pintor Josep Benlliure i Ortiz.
(València, 22 octubre 1860 – Madrid, 28 juny 1930)
Pintor. Germà de Marià i de Josep, i deixeble d’aquest darrer. D’una tècnica precisa, s’especialitzà en temes històrics (Mort d’Alfons XII, 1887, Museu d’Art Modern de Barcelona; Sense absolució, 1893).
Com a retratista gaudí d’un gran prestigi a Madrid (Autoretrat, Museu de Belles Arts de València), on reeixiren els seus elegants retrats femenins.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 27 agost 1907 – Madrid, 25 febrer 1994)
Jurista i escriptor polític. Doctorat en dret a la universitat de Bolonya, es dedicà inicialment als estudis d’història jurídica catalana i en publicà diverses monografies: Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), El diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934), etc.
Demostrà simpaties pel feixisme en diverses obres: Nacionalsocialismo (1934), España y el problema de Europa (1942), Historia de las doctrinas políticas (1948), Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Los cauces de la convivencia (Una política de instancias sociales) (1968).
És autor també d’unes biografies de Ginés de Sepúlveda i del cardenal Albornoz i de comentaris sobre la legislació espanyola relativa als mitjans d’informació.
Ocupà càrrecs polítics després del 1939.
(València, 3 setembre 1885 – Madrid, 8 setembre 1963)
Compositor i director. Germà de Lluís i de Manuel. El 1916 fundà a Madrid la orquestra que portava el seu nom, i al cap de dos anys el primer gran cor mixt de Madrid. Fou un gran pedagog musical.
Publicà La música en la escuela, Cómo se enseña el canto y la música, i nombroses col·leccions de cants folklòrics.
Dades dels Països Catalans 